A Mallorca continuà els seus estudis de piano i harmonia sota la direcció de Jaume Roig, Joan M. Thomàs i Rafel Vich. A l'obtenció del primer Premi d'Harmonia (1941), li seguí el diploma del Conservatori Superior de Piano de València (1943).
Tornà a Roma altre cop per perfeccionar els seus estudis de composició, cant gregorià, orgue i direcció coral al Pontifici Institut de Música Sacra (1945) i es doctorà amb la tesi «Les formes gregorianes a la himnòdia de Tomàs Luis de Victoria». Del 1954 al 1970 va ser director de música i professor de polifonia del Pontifici Col·legi Nord-americà de Roma i del 1971 al 1982 va ser director de la Comissió Diocesana de Música Sacra de Roma. El 1985 va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, així com fill il·lustre de Montuïri.
Quan vau decidir estudiar música?
Va ser un fet casual. Jo anava a l'escola de primària de Montuïri i, fent una rueta infantil amb cinc o sis anyets, vaig sortir tocant un tambor. Sembla que els majors s'adonaren que duia el ritme molt bé i aleshores mon pare va decidir dur-me a estudiar música a la banda del poble, amb un trombonista que nomia Joan Sampol, i allà vaig començar amb el solfeig. Més tard vaig entrar en el seminari, on vaig continuar i perfeccionar els estudis, i a estudiar piano.
Ara que parlau de ruetes, quines diferències trobau que hi ha entre les festes de llavors i les actuals?
Avui, a la festa de Sant Antoni, per exemple, fan les beneïdes, sopar i una mica de xaranga. Si llegim el llibre de Joan Miralles «Un poble, un temps», queda ben reflectit com es feia aquesta festa temps enrera, quan la festa implicava tothom i tothom hi participava. Ara entre hamburgueses i músiques exòtiques, la festa ja no sembla nostra, fins el punt que ofega el nostre substrat vital i la nostra arrel queda a sota, amagada. El pitjor no és que quedi únicament amagada, aquesta arrel, sinó que, amb el temps, arriba a desaparèixer.
Que vos considerau més músic o compositor?
En Joan M. Thomàs deia que en l'art, com en la ciència, hom de ser com una enciclopèdia i jo crec que n'estic una mica embeurat de tot una mica, però especialista no m'hi consider, tot i que de vegades, quan me vull rubricar, pos Antoni Martorell, compositor.
El pare Martorell és autor de catorze misses per a cor i orgue i d'un bon grapat d'obres musicals com «Ore serene» (1953), «A la taula del Pare» (1974), «Poble peregrinant» (1977) o «Celebrem el Senyor» (1982).
Com va néixer el Cantoral Litúrgic per Mallorca?
Quan el Vaticà va concedir celebrar les misses en la llengua pròpia de cada país, a Catalunya sí que es van fer les passes necessàries per adaptar un cançoner propi, però a Mallorca això no es va fer. Aquí existia un cert rebuig vers els catalans i les seves formes pròpies (jo canto... jo miro...) i per això no s'assumí el que es feia a Catalunya. Aleshores jo era a Roma i quan vaig tornar a l'illa, va suposar per a mi una sorpresa constatar com a Mallorca s'havia renunciat a la llengua pròpia. Vaig coincidir amb un equip de capellans joves i oberts als quals vaig comentar que havíem de superar aquesta situació, oferint-me per a la part musical amb la idea de tenir un mínim de repertori indispensable.
Com el donàreu a conèixer, el cantoral?
Érem conscients que primer havíem de mentalitzar el clero i per això vaig organitzar unes setmanes pastorals de música. Ens trobàvem a les acaballes dels seixanta i començaments de la dècada dels setanta i tot i que jo no era aquí, hi venia cada any i organitzava aquestes setmanes. Durant tot l'any preparava el repertori mínim o indispensable, que abraçava les festes, les solemnitats i el santoral, i durant aquelles jornades apreníem el repertori. D'aquí va sortir el Cantoral Litúrgic per Mallorca. Vaig voler que el cantoral estigués una mica inspirat damunt del nostre folklore, però no se tractava d'agafar un copeo i canviar-li la lletra, sinó d'inspirar-se en la música popular. La meva intenció era que el cantoral fos el principi, un dels primers materials i no una obra definitiva.
Quan vos implicàreu en el cantoral éreu conscient del compromís que assumíeu?
La societat i les relacions humanes no poden construir-se damunt la hipocresia, perquè aleshores la convivència esdevé impossible. Aquells que se rebel·len contra la realitat que consideren injusta, queden exposats a pagar-ne les conseqüències. A mi em passà en certa mesura amb les composicions musicals religioses que vaig compondre per als joves, composicions que fins i tot m'ocasionaren serioses amenaces anònimes pel fet d'incloure la música i la llengua del poble.
En quina situació pensau que es troba ara mateix la nostra llengua?
Entre nosaltres ha fet niu la tesi del bilingüisme, que tard o d'hora suposa la mort lenta i gradual de la llengua més feble, perquè el bilingüisme només compta per a nosaltres, però no per als que vénen de fora, ni tampoc per a nosaltres quan ens anam fora de l'illa. No voldria encertar-la, però em fa la impressió que tard o d'hora el bilingüisme acabarà amb la nostra llengua.
Què podem fer per evitar la desaparició de la nostra llengua?
Necessitam els braços dels joves per aguantar, talment com un atlas, la volta celeste que és la nostra llengua.
Quins són els nostres trets d'identitat com a poble?
Sens dubte el paisatge i la llengua.
El nostre entrevistat va ser guardonat l'any passat amb el premi Josep M. Llompart, que atorga anualment l'Obra Cultural Balear en el marc dels premis 31 de Desembre. A l'entrega dels premis, Antoni Mir, president de l'entitat organitzadora, digué que el pare Martorell ha contribuït a infiltrar la nostra llengua en la litúrgia.
En quins altres camps heu treballat?
En el de la didàctica de la música i en aquest camp consider que els conservatoris haurien d'estimular més la creació i no quedar-se limitats a la formació. En el pla d'estudis hi manca el coneixement de la nostra antropologia musical, tenint present que som un poble amb una música i unes arrels pròpies.
Com s'ha d'ensenyar la música a l'escola?
Així com s'ensenyen les primeres lletres, amb cançons infantils molt senzilles, algunes de les quals estan compostes simplement per tres notes: mi, fa i sol. Consider que als nins se'ls ha d'ensenyar musicalment a partir del nostre repertori, simplificat, esmicolat i seleccionat, perquè tenim prou material, i després ja els enriquirem a poc a poc amb altres aportacions. Vaig oferir-me per fer un cançoneret per als infants i vaig fer «Sempreviva». Els al lots estan massa pendents de les musiques modernes i de les que venen de fora.
Què és l'antropologia musical?
Vos posaré un exemple: seria com disseccionar una cançó i cercar les seves arrels. Parlam d'arrels musicals, emperò, perquè nosaltres som hereus de qualque cultura. Per això haurem de començar estudiant les cultures que han passat per aquí.
De quina cultura som hereus?
Jo diria que som hereus de la cultura musical greco-romana.
Com heu arribat a aquesta conclusió?
Disseccionant la música i cercant els modes. Si estudiam les cançons de feina, observam que estan influïdes per aquests tipus de modes grecs i hi afegesc greco-romans perquè passen als llatins. Per a nosaltres el testimoni més clar i llampant és el cant gregorià, que tot ell està construït damunt dels modes grecs.
Com es pot saber l'antiguitat d'una determinada música?
Quan tenim una melodia construïda damunt d'un mode antic, tenim la garantia que té una determinada antiguitat melòdica, però no dels textos, per exemple a la cançó «A la presó de Nàpols», on la melodia és anterior al text.
Heu publicat fa poc un llibre titulat «Danses populars de les illes Balears» (Piles, Editorial de Música, València 1998). Quin és el seu contingut?
He estudiat les danses, jotes, fandangos, copeos, mateixes i boleros. Són danses amb una antiguitat de dos-cents a tres-cents anys.
D'on ens han arribat aquestes danses?
De la península, evidentment. De fet alguns dels seus noms ja ens transmeten els seus orígens, com en el cas de la jota, que n'hi ha d'aragoneses, però també de gallegues o andaluses. Aquests balls ens han arribat mitjançant comerciants, militars o estudiants que han tornat o arribat de la península, ara bé, a tot aquest repertori forà l'hem transformat i assimilat de tal manera que l'hem fet nostre.
Quina definició en faríeu del vostre llibre?
Una glopada d'aire fresc típicament mallorquina, nostra.
Però no es tracta sols d'un llibre imprès...
No, el llibre va complementat per una gravació, enregistrada al piano per Tomeu Jaume, un músic llucmajorer que fa molts anys que viu a València.
Però a Mallorca no sols es ballen boleros, mateixes, copeos, jotes i fandangos...
Les danses arcaiques, com els balls de cossiers, de cavallets o d'àguiles no estan incorporades en conjunt al llibre. Sols n'he posat un parell dels cossiers per donar-les a conèixer.
Són molt antigues aquestes danses?
El diatonisme sobre el qual estan construïdes ens fa conèixer que són més antigues que les altres i que és possible que arribassin amb la reconquesta cristiana, a l'edat mitjana. Probablement, però, són més antigues encara, des del moment que no van ser creades pels conqueridors, sinó importades aquí per ells; tanmateix no sabrem mai quants anys feia que ja existien. Curiosament han quedat circumstrites a determinades poblacions: a Algaida, a Pollença, a Felanitx,...
Per quin instrument musical sentiu especial preferència?
Tots són bons tot i que s'han d'acoblar a la sensibilitat de cadascú i sempre hom s'adapta millor amb aquell que es va familiaritzar de jove. Amb això reconec que vaig ser un privilegiat perquè, quan vaig entrar al seminari, vaig tenir contactes amb el piano, el violí, el trombó i l'orgue, que són els instruments que he tocat. Finalment vaig decidir quedar-me amb el piano, perquè no pots dominar-los tots. Una carrera de qualsevol d'aquests instruments és molt llarga i la vida curta per poder estudiar-los en profunditat.
Com a concertista d'orgue, el pare Martorell ha actuat a Roma, Assís, Bolonya, Torí i Locarno.
Per què no hi ha més organistes?
Perquè és una carrera molt llarga i molt difícil, amb poca sortida i amb poques compensacions. En temps d'en Bach era una altra cosa. Aleshores l'organista vivia de la seva feina, preparant els concerts i el repertori abans de les celebracions religioses. Ara l'episcopat italià vol tornar a promoure aquesta dedicació exclusiva, per encoratjar els joves organistes que surten dels conservatoris. A Mallorca també hi ha parròquies que ho podrien fer a això, és clar que passant una nòmina als músics.
Per quin compositor sentiu interès especial?
Tots els compositors que composen seriosament són bons. En les formes he de reconèixer que som molt clàssic, en l'expressió molt romàntic i quant al color som impressionista. M'inclin per l'escola clàssica de Beethoven, Haydn i Mozart, i també pel barroc Vivaldi, sense oblidar Wagner que romp amb el tonalisme. El que deman a un compositor és que sigui sincer amb ell mateix, que cregui en allò que fa.
Què necessitam amb urgència en aquesta illa?
Ens falta amor a la nostra cultura, una mica d'amor propi a allò que som. Jo no he triat la meva llengua, com tampoc no he triat el lloc on he nascut, per tant he d'estimar tant la meva llengua com la meva terra perquè són les meves. Som interessants des del moment que som qui som i no uns altres; si acabam dins una massa amorfa, no tenim cap interès.
Posteriorment a aquesta entrevista, el pare Martorell ha estat guardonat pel Govern Balear amb la Medalla d'Or de les Illes Balears, en reconeixement a la seva tasca musical i als seus indiscutibles mèrits com a compositor. Enhorabona!
Maria I. Deyà
Antoni Roca
(fotos, BMM)