Bernat Cabot,
fent cultura amb el ball
Pareix esser que la motivació va partir pel fet que unes persones del club Gaudium ballaven per l'Ofici de les festes des Pla de na Tesa. Aquelles persones d'aleshores volien ballar un bolero i en Bernat els va dir que n'hi havia un d'adequat, que és l'oferta. Els ho va ensenyar i a partir d'aquell moment la cosa va anar a més.
En Bernat ens contà que, quan ell començà a interessar-se per aquestes qüestions del ball (diguem-li ball de bot o ball mallorquí), era mal vist que un home es dedicàs a aquests tipus d'activitats. Eren qualificats, fins i tot, de marietes, cosa que, d'altra banda, demostrava una gran insensibilitat. Afortunadament, aquesta imatge ha canviat i ningú qüestiona les persones que es dediquen a ballar i a recuperar les nostres tradicions a través del ball. I precisament aquest punt és un dels més importants. De fet, en Bernat ens assegurà que a través del ball mallorquí es feia país. Creu que és una manera de lluitar per les nostres coses, és a dir, per la nostra cultura i la nostra llengua.
El grup no s'ha centrat només en la nostra illa, sinó que ha duit a terme diversos intercanvis culturals fora de Mallorca. Aquestes sortides, a més d'enriquidores per a tots els qui hi participen, són fonamentals per aprendre a respectar les tradicions i les maneres de fer les coses dels altres.
Com podeu suposar, no hi ha cap grup que es mantengui inalterable des del seu naixement fins al final. En Bernat ens deixà constància del fet que hi han passat moltes persones i que hi ha hagut molts de canvis. Tot i això convé no entrar en detalls de per què es deixa o no una agrupació, però tots sabem que les persones canvien i que també ho fan les circumstàncies que les envolten.
El nostre protagonista ens transmeté una imatge, però, prou clara. Per a ell, el ball és qualque cosa més que un simple entreteniment. Vàrem notar durant la tertúlia, i no creim que sigui desencertat, que en Bernat viu l'agrupació Aires des Pla de Marratxí i el fet del ball de manera intensa. Les seves paraules transpuaven passió. Això fa que estimi el ball i tot allò que estigui relacionat amb la cultura popular. En un moment determinat se li plantejà una qüestió prou interessant: alguns defensors de la cultura creuen que amb aquestes coses ens donam a conèixer d'una manera caduca, ja que consideren el folklore com un producte “descafeïnat”. A vegades es menyspreen aquests tipus d'activitats pensant que no són representatives dels temps que vivim. El nostre convidat ens assegurà que això, segons el seu parer, no és així. L'interès per aquestes coses pot esser més intens en unes èpoques que en unes altres, però sempre hi ha gent que no afluixa mai i la tradició no es trenca així com així.
Passant a un altre tema, en Bernat ens contà un fet que cal esmentar. Quan en una comunió, o en un esdeveniment social d'aquest tipus, hi ha qualque grup d'animació que es dedica a cantar sevillanes, tothom s'aixeca i s'incorpora al ball. En canvi, quan es tracta del ball de bot, és una cosa excepcional que la gent surti a ballar. Segons en Bernat, això és una qüestió de caràcter. Segons el parer dels cronistes de la vetlada, és una qüestió molt més complexa, que no es pot reduir, simplement, a la forma d'esser dels mallorquins. Pensam que és una qüestió de prestigi de cultures i en el nostre cas, tot i que el caràcter més tranquil i fred dels illencs és un fet constatable, no podem ignorar que hi ha una infravaloració de la nostra cultura. No és la primera vegada que veim mallorquins ballant sevillanes (de la qual cosa, en principi, no tenim res a dir), però que després consideraria els balls de la seva terra com una cosa sense valor.
Deixarem constància també que va esser una vetlada atípica, ja que, en un moment determinat, ens quedàrem a les fosques. En aquests moments, lògicament, la tertúlia es trencà per donar pas a un altre tipus de conversa. Aquesta interrupció del subministrament elèctric va coincidir, més o manco, a mitjanit, quan començava precisament la jornada de reflexió abans de les eleccions de dia 13 de juny, fet que va provocar comentaris i bromes de tota casta. A partir d'aquest moment, deixàrem els Aires des Pla de Marratxí per endinsar-nos en els Aires de la Ironia, amb una espelmeta enmig de la taula que il·luminava les cares de manera fantasmagòrica. Ens imaginàrem per una estona com devien viure les generacions passades sense corrent elèctric.
L'anècdota del llum durà poc, perquè al cap de pocs minuts tornàrem a gaudir de les bombetes enceses.
La vetlada, però, ja havia arribat al seu final. Fins a la pròxima!
Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu