Portolans tots de l'ànima mia:
El Carmel és una muntanyeta d´Israel situada al costat de la ciutat de Haifa, a la vorera de la Mediterrània. Aquesta muntanyeta fou l´escenari de la discussió entre el profeta Elies i els sacerdots del déu Baal, segons ens conta la Bíblia en el Llibre dels Reis. A mitjans del segle XII s´hi establiren un grup de croats i pelegrins que duien una vida contemplativa de gran austeritat, prenent per model el profeta Elies que antigament visqué a la muntanya.
Els carmelitans, que així s´anomenaren aquells ermitans, aixecaren al Carmel un santuari dedicat a la Mare de Déu, que prengué el nom de Mare de Déu del Carmel o del Carme, i n´escamparen la devoció arreu del món, devoció que arriba fins als nostres dies amb un gran nombre de cases de religiosos i religioses carmelites, i també com a patrona dels mariners i de molts de poblets de vorera de mar.
Pòrtol no és un poblet de vorera de mar, però sí que és un turonet que s´aixeca damunt la mar, i he d´imaginar que aquesta posició damunt la mar va suggerir posar sota de l´advocació de la Mare de Déu del Carme aquest poble nostre, com si es tractàs d´un santuari marià més dels molts que hi ha a Mallorca.
Així doncs, la Mare de Déu del Carme presideix la nostra comunitat des que fou proclamada Patrona el dia 19 de maig de 1878, juntament amb la Stma. Trinitat, quan es va consagrar aquella esglesieta petitona i entranyable que molts coneguérem i encara enyoram, una església que edificaren marès damunt marès i cèntim damunt cèntim els nostres avantpassats, i on sota la seva teulada i als peus de la Mare de Déu aprenguérem a resar molts dels que estam aquí les primeres oracions en mallorquí, el mallorquí sa i net que parlaven els nostres pares i padrins, que no era com ara que l´han emmalaltit i ens volen embullar perquè no coneguem la llengua que sempre hem parlat. No ens va durar ni cent anys l´esglesieta – esperem que la llengua en duri més- perquè l´any seixanta l´enderrocàrem per construir la nova, i ara ja només un miracle ens la podria retornar.
Emperò la Mare de Déu del Carme sempre ha estat amb nosaltres, i ens coneix i sap la nostra vida, sap històries passades. Sap que els portolans, la seva gent, són aspres, de poques paraules, doblerers, malcarosos, poc amics de la religió i dels capellans, flastomadors... Vedéu! Però sap també que són gent treballadora, de bon cor, feinera, senzilla, pobra moltes vegades, gens estufada, però interiorment orgullosa de ser de Pòrtol i de fer ca seva, i d´estimar molt les monges perquè només fan el bé. Amb una paraula, com es diu ara, autèntics.
Sap que els portolans som hereus d´una gent que suava damunt la bicicleta davallant i pujant de Palma cada dia per guanyar-se el pa.
Que som hereus d´una gent que creuava la nit amb els carros envelats per esser a trenc d´alba a la Porta de Sant Antoni o en Es Banc de s´Oli, o a Binissalem o a Inca o a qualsevol indret de l´illa.
D´una gent que la primera ullada de sol afinava amb la mà a l´arada o garrots enlaire per batre les ametles.
Que aixecava parets amb les mans i feia cases de fang i pedres.
Que molts d´anys enramellà el poble d´enfilois de pebres vermells.
Que encenia – i encara ara – la nit de Mallorca de coets i trons, traques i rodelles de mil colors.
D´uns pastors que encisaven la nit quan sonaven el flabiol guardant el ramat.
Que som hereus d´uns homes que com l´amo en Tomeu Pinso, en Tomeu i en Toni Gregori, en Tomeu i en Joan de Can Vent, en Perico Roses, en Sebastià Miqueló i altres feren plorar mig poble escenificant Primer és l´amor que l´herència, S´Arrepentida, Ses Coves de Galdent, -on ets, Durí?-, una tradició de bons comediants que cova com caliu colgat esperant l´alè d´un copet d´aire fresc.
D´uns homes que han conrat la paraula rimant mots i construint cançons, els nostres glosadors, que encara n´hi ha de vius i per molts anys.
Que som coneguts com el poble on hi havia moltes figueres de moro i com a Poble de les Olles, hereus d´una gent que ha segellat per sempre la garriga amb les ginyes dels carros carregats de feixos de llenya per cremar en els forns de les olleries.
I que som fills d´unes dones callades, esforçades, fortes, que caminaven hores per fer feina a les possessions dels voltants: Puntiró, Son Pelat, Son Cós, Son Sales i més lluny per poder posar damunt la taula un plat de sopes escaldades o una grapada de figues seques.
D´unes dones que pellucaven caragols, espàrrecs, cercaven esclata-sangs i feien manadets de fonoll, de julivert, de grells, de moraduix, de bledes i de tota casta de flors per tal de guanyar una pesseta perquè els fills poguéssim estudiar.
Que som fills d´unes mares que ens pariren al viu.
I coneix també la nostra Patrona que som hereus els portolans de la fe en la Mare del cel i el seu Escapulari, de la devoció que sempre li ha retut aquest poble fins al punt que moltes dones demanen anar vestides de la Mare de Déu del Carme quan emprenen el seu darrer viatge.
A tota aquesta gent, que tant estima , la Mare de Déu del Carme convida a la seva festa. Portolans, siau benvinguts els de Can Crosta i de Can Flor, de Can Jaume, de Cas Tord, de Can Calet i de Can Cantó, Rugals, Rabassons, Isidros, Gregoris, Pinsos, Barreres, Palonis, Rigos, de Sa Penya i de Can Vent, Neos, Bonetes, Parrons, de Sa Font, de Sa Pradera, de Can Canyar, de Sa Torre i de Sa Bassa, de Can Pi, de Can Bassó, Xoferets, Gaspans, Rumbets, Manyoles, Metes i Ritetes, Delaigos, Coixos, Ramons, Seguins i Carretets, Barrancons, Roques i Mires, Xics i Bernadins, de Son Ros i de Sa Roca Llisa, Bous i Mens, Ferrers, Mariers, Pintats i Vermells, Felets, Miquelons, Virons, d´Es Tancat, d´Es Forn, Justs, Comtes, Valents, Coronells, Generals i Francos, Monjos i Canonges, tots els Sants i totes les Santes, que aquí som molts i de bona casta.
No vos puc anomenar a tots, però que ningú no es senti ofès, perquè la Mare de Déu del Carme ens espera a tots a la seva festa, que els portolans som bons per omplir l´església els dies de funeral, que està molt bé, però també hem de tocar comparació a la festa de la Patrona, que és festa de vius, dels que hi són i dels que no hi són, que aquest dia hi són tots des que el poble és poble. Mirau, antigament es celebraven a Pòrtol tres festes sonades:
Els Quintos, que cantaven panades.Idò bé. Els Quintos ara tornen a marxar, després de sofrir una interrupció d´un grapat d´anys, que quasi desapareixen del tot, quintos i quintes aquest pic, i no sé si més elles que ells.
La Trinitat, a la capelleta de Can Vent
i El Carme
La Trinitat, que els de la meva edat no l'havien vista mai, ha tornat partir gràcies a la fe de na Caterina Carretet i a l´empenta de la gent del carrer a qui dóna nom.
I és que de vegades els portolans pareix que no estimam allò que és nostre.
I del Carme, què en direm? Idò que era la festa del poble amb altar fumat i missa de tres, i predicador extern, que això donava categoria. I el poble sortia al carrer, que les festes les fan els pobles i no els ajuntaments, amb els xeremiers al davant – que eren d´aquí; ara en tornam a tenir-, paperí penjat pels carrers, amb avellaneres i tot, corregudes de joies i cintes on corria tothom, ball de bot i d´aferrat ben vitenc al carrer mateix o a la plaça, amb l´escàndol pertinent i la desesperació d´algun capellà de màniga estreta.
Però tot això era altre temps, perquè qui vos parla ha conegut molts d´anys una festa del Carme ben magreta en què molts de portolans se n'anaven fora poble a passar la vesprada. Les festes del Carme es presentaven eclipsades per l´esclafit de les festes de Sant Pere i Sant Pau i de Sant Marçal, quan comença l´estiu, i per la festa més renouera del poble veïnat de Santa Maria. Ha estat la nostra una festa petita per a un poble petit que arribava al pla de l´estiu donant la mà a Sta. Margalida que tot ho encén, pocs dies després que els carretons haguessin aturat el seu rodolar monòton damunt les eres, les eres que ja no hi són, ni la gerra d´aigua fresca, la més fresca del món, ni l´ombra del Pi de Ses Rotes on hi cantaven caderneres, caderneres pintades. Tot ha quedat tapat com l´argila de les eres per les algues humides del temps. Emperò, voltant les bísties damunt l´era, vaig esser a temps d'aprendre quatre gloses que mon pare cantava estirant la tonada per damunt els cavallons de les garbes trossejades, i que haureu sentit qualque vegada:
I una cançó, inevitablement, duia l´altra:Noltros teníem un mul
que li deien En Parrango
Sempre anava ringo-rango
amb sa coa ran del cul
Arri !
Noltros teníem un mul
que li deien En Fumat
i un homo quan ha cagat
amb un mac se torca es cul.
També vaig aprendre aquella que diu:
O aquella altra:Pòrtol és un lloc secà
hi som estat no m´ho digues
en s´estiu no hi ha rem ni figues
ni pels indiots ortigues
ni per les “presones” pa.
I ja hi tornam esser, que no estimam les coses nostres, perquè...Pòrtol és un lloc secà
enrevoltat de roques
i s´hi fan unes al-lotes
que serveixen de bubotes
per posar dins es sembrat
I dels joves, que no en direm res? Idò...A Pòrtol s´hi fan unes nines
més garrides que la lluna.
Avui no batem damunt les eres ni cantam cançons-els glosadors estimats se'n van amb el temps i un bon bocí de cada un de nosaltres- però hem recuperat les festes, que són lligam entre l´antigor i l´endemà, i les hem recuperades gràcies a l´acció decidida i desinteressada d´un bon estol de gent del poble, nascuda aquí o que hi ha vengut a viure, però tots portolans més que mai. Tots hi hem de participar i ens hem d´alegrar, i enguany d´una mica més especial, si m'ho permeteu, perquè en Josep Massot, fill de don Guillem es metge i de dona Margalida i fill del poble, ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears, i això són coses que no passen cada dia. I aquí ens arreplegam tots, als peus de la Mare de Déu del Carme, perquè estimam aquest turonet que encara podem contemplar coronat de pins i garriga. Guardau la terra, portolans, la terra on dormen les arrels de la nostra història.Els joves de Pòrtol són
del color de la fulla de moro
i tots plegats formen un coro
que són els més burros del món.Al·lots siau bons al-lots
i menjareu sobrassada
el cel està damunt la sala
si hi ha molts de camaiots.
També dorm en algun indret amagat la Dama Blanca. Tenia el cau a l´ombra del Pi Gros, però d´ençà que el Pi se n'anà no he pogut esbrinar per on para la fada màgica de la nostra garriga. Escoltau, només per un moment, el poema d´en Rafel Crespí que Al-Mayurqa ha musicat i escampat a tots els vents, i amb ell, el nom del nostre poble:
Portolans, amb la mà a l´arada i l´esguard al davant. Bones festes i molts anys! Moltes gràcies.Mitja nit és trencada
lluna plena en el cel clar
surt la dama enamorada
dama blanca del pinar.Del pinar de Son Caulelles
vora el poble portolà
canta les cançons més belles
que l´estimat li ensenyà.
Pere J. Amengual i Bestard
PS.- Vull agrair a la comissió de festes l'atenció que tengueren d'encomanar-me el pregó. Aquest any, que en faré cinquanta, no em podien fer un regal més bo.