|
Si és senyor, que dugui guants. Si és fill d'amo, mocador. I si és fill d'arrendador, que dugui calls per ses mans. |
L'any pagès té el principi i la fi en el començament de l'estació de la tardor, és a dir, comença i acaba en els mesos de setembre i octubre. La raó està ben clara. El cicle anual que les plantes segueixen en la natura, per les nostres contrades, comença i acaba amb la tardor. Durant aquesta estació es recol·lecten els darrers fruits de l'any i, per altra part, el camp es comença novament a preparar per l'anyada de l'any vinent. Tot un procés que la gent de la pagesia coneix prou bé i que ha seguit fil per randa des de temps immemorials.El títol amb el qual encapçalam les contarelles i coverbos d'aquest mes coincideix amb l'expressió que en el món de la pagesia també es coneix com la Mare de Déu dels missatges o la Mare de Déu de setembre, corresponent a dia vuit de setembre, festivitat de la Nativitat de Nostra Senyora. Antany, des d'aquesta data fins dia vint-i-nou del mateix mes, festivitat de Sant Miquel, era el moment que la gent de les possessions emprava per canviar de lloc. D'ací que l'expressió “Mare de Déu de les renyines”, també fos molt significativa ja que, a vegades, aquests canvis comportaven males cares, discussions, emprenyadures, enemistats i fins i tot algun que altre plet entre els que partien – amos i/o missatges – i els que quedaven – amos i/o senyors – perquè no tot havia estat escrit o discutit prèviament en el contracte i perquè uns i altres, aleshores, no quedaven contents del tot.
Canviar de possessió per aquestes dates era un fet comú a tota la nostra illa. Cal dir que aquelles possessions que es dedicaven més a la sembra i recollida de gra i a pasturatges, com podien esser les del Pla, Llevant, part de Migjorn i part de Tramuntana solien fer el canvi per la Mare de Déu. Per altra part, aquelles possessions situades sobretot en el Raiguer, com és el cas de les del nostre terme, solien fer el canvi per Sant Miquel, i així tenien quasi un mes més per poder acabar de replegar les garroves, ja que és allò que darrer es replega del camp. En el nostre terme, ple de possessions, aquesta activitat de canvi entre la Mare de Déu de setembre i Sant Miquel devia ésser prou important, sobretot si pensam que altre temps la gran majoria de gent dels nuclis més històrics com Marratxinet, Pòrtol, Sa Cabaneta, Es Pla de na Tesa i Es Pont d'Inca anaven a guanyar-se el sou, de sol a sol i de cap a cap d'any, a aquestes possessions.
El canvi afectava principalment amos i missatges. Pel que feia als missatges, aquests cobraven per mesos o anys i a l'hora de deixar la possessió, tant si eren acomiadats, aleshores es deia engegats, com si ho feien per pròpia voluntat, ho havien de fer saber sempre amb un mes d'antelació.
Els amos d'una possessió eren i encara ara són – malgrat que cada vegada n'hi hagi manco – aquelles persones, normalment el pare amb tota la família, que arrendaven una finca per una grapat d'anys a canvi d'una quota anual, a través d'un contracte entre el senyor de la possessió i el mateix amo. En el contracte figurava descrit de manera molt detallada tot allò que els dos signants havien considerat. Una part molt important d'aquest contracte era la descripció de la forma com l'amo duria la finca.
Les millores que es poguessin fer a la finca, tant pel que feia a la terra com a les cases i altres dependències, també constava en el contracte; a vegades aquestes millores anaven a compte del senyor i d'altres, de l'amo. És curiós, però la majoria de vegades que anaven a compte del senyor, aquestes millores no es solien dur a terme ja que aquest mai solia tenir doblers per a aquestes partides. Davant això, sempre era preferible que les millores anassin a compte de l'amo i així segur que tant la finca com la casa i d'altres construccions sempre estaven en perfecte estat ja que l'amo era el que les usava i les volia tenir a punt. A poc a poc, i, sobretot, a causa que molts senyors de possessió venien a manco, aquests per compte de poder tocar més doblers s'estimaven més que les millores anassin a compte seu perquè així la partida que concertaven amb l'amo destinada a això era afegida al preu de l'arrendament amb la qual cosa cobraven més, però el resultat era que el senyor no desembutxacava cap pesseta d'aquestes pel millorament perquè abans ja havien fet flamada, i al final si hi havia una gotera o un tauló per canviar era l'amo que ho havia de fer; d'aquesta manera les possessions començaren a tenir problemes de manteniment i millorament i així, moltes d'elles, han arribat al deplorable estat en què actualment es troben, al punt, que finalment moltes d'elles acaben per esser venudes.
Quan un amo entrava en una possessió també amb ell hi anaven nous missatges i acabaven els que fins aleshores tenia l'antic amo, llevat que aquests s'entenguessin amb el nou amo i volguessin seguir. Amb el bestiar, eines i altres ormeigs també solia passar el mateix. Però la modernització de la forma de treballar el camp va comportar que a les possessions anassin minvant de cada vegada més el nombre de missatges així com també el nombre de bestiar que es necessitaven per fer les feines del camp; de forma semblant també passà amb algunes eines i ormeigs que es varen anar substituint per màquines. Així les bísties donaren pas als tractors, les arades amb rodes i les arades primes donaren pas a les arades de més d'un solc, les falçs i falcelles donaren pas a les màquines de segar i aquestes a les recol·lectores, els carretons de batre donaren pas a les batedores, els carros donaren pas als remolcs, ... .
Un altre apartat molt important que apareixia en el contracte era el referit als fems. Aquests no podien esser emprats fora de les terres de la possessió, així que, per tant, tampoc no podien esser venuts. Recordem que en la rotació de la terra – tema del qual un altre dia en parlarem – els fems eren part important ja que abans, durant molts anys, varen esser l'única forma d'abonament de la terra.
Un altre capítol que quedava ben descrit en el contracte era el que afectava a una sèrie de coses, normalment estris de la casa, com mobles, alfàbies, etc., que en cap cas no podien esser venuts o portats d'un lloc a l'altre en els canvis de possessió, llevat que aquest tema estàs ben aclarit en el contracte. D'això se'n deia una expressió que volem recordar i que les persones que han estat a possessions coneixen bé. Aquesta expressió era: “hi ha rebuda de... ( i a continuació s'enumeraven els estris que formaven part d'aquesta condició).”
Tot allò que feia referència a la collita dels “alts”, això és ametles, figues, garroves i olives, com al bestiar de carn, també quedava ben estipulat. En el cas de les olives l'amo que sortia de la possessió no les collia, pensem que les olives en el mes de setembre encara no són collidores; sí ho feia l'amo que entrava.
En els casos en què les coses no quedaven prou clares, a l'hora de fer el canvi, tant el senyor com l'amo duien una persona anomenada estimador i, aleshores, eren els estimadors els qui després de diverses discussions posaven fi a l'assumpte.
Per acabar, parlarem de dues figures més dins el món de la pagesia d'antany. El majoral i l'amitger. En aquest cas succeïa que a l'hora de fer el canvi, a vegades el senyor en lloc de posar un amo, posava un majoral o un amitger.
En el cas del majoral, es tractava d'una persona que s'encarregava de fer les feines de la possessió a canvi d'un sou que solia cobrar mensualment o en dues o tres vegades a l'any. Si necessitava missatges, aquests anaven a compte del senyor.
Pel que fa a l'amitger. En aquest cas el senyor cercava una persona que volgués dur la possessió a mitges. Així que tant les despeses com els guanys anaven a parts iguals. Es conta que més d'una vegada, tant a l'hora de pagar com a l'hora de cobrar, si el senyor era un poc entabanat o no estava per Mallorca i l'amitger tenia poques manies, com que aquest era el que estava sempre a la possessió i, normalment era el que decidia en les parts, en lloc de fer-ne dues, en feia tres. Així que a l'hora de pagar, el senyor en solia pagar dues i l'amitger una i si era a l'inrevés, és a dir, si es tractava de cobrar, el senyor en cobrava una i l'amitger, dues.
Pau Bibiloni / Tomeu Pou
*Volem agrair d'una manera especial a en Jordi Sureda, més conegut de tothom per en Jordi de Son Sales – una de les persones que tenim entre nosaltres i que possiblement durant més temps ha rossegat el cul per dins una possessió – que ens hagi ajudat a aclarir la troca sobre aquest tragí que tantes persones i famílies senceres han fet durant la seva vida i com ell mateix va fer ja des de ben petit juntament amb son pare, sa mare i els seus germans des de la possessió de Can Burell de s'Hostalot a la de Son Sales de Marratxí, antany una de les possessions més grans de Mallorca, tal com diu la glosa:
Sa Porrassa i Santa Ponça
i S'Avall de Santanyí
Son Sales de Marratxí
són ses més grans de Mallorca
Pòrtula nº 216, setembre del 1999
Index Setembre99 Index General