JOSEP COLL I BARDOLET,
ELS COLORS AMB LA PALETA
Com recorda la seva arribada a Mallorca?
Quan esclatà la Guerra Civil era a Catalunya i me'n vaig anar travessant els Pirineus; primer vaig estar una temporada a França i després a Bèlgica. Un cop acabada la guerra vaig tornar, però em vaig trobar que, en temps de Franco, una persona que no havia fet la guerra era una persona mal vista. Per fugir una mica d'aquell ambient, vaig decidir venir vuit dies a Mallorca. L'atzar va fer que, en aquells dies, tornassin a mobilitzar la meva quinta, fins i tot els que havien fet quatre anys de servei. Aleshores jo era aquí i me'n vaig anar amb l'hidroavió de Pollença cap a Tarrassa, però vaig arribar tard. Quan explicava els motius del meu retard, vaig poder mostrar la meva preferència per anar a Mallorca destinat i així va passar. Vaig venir aquí fugint de l'eufòria dels guanyadors de la guerra i de la por dels qui no la van fer.
Decidit a quedar-s'hi?
Tenia un estudi a Barcelona i pensava estar mig any allà i mig any a Mallorca, però de mica en mica el meu temps a Barcelona s'escurçava i vaig deixar l'estudi.
Per què?
Perquè m'agradava més l'illa.
La Guerra Civil fou la causa que arribàs a Mallorca. Què li ha fet quedar-s'hi tants anys?
Qui s'enamora de Mallorca no ho fa per vuit dies i jo m'hi vaig enamorar. Mallorca et pren l'ànima i ja és per a tota la vida. Pel seu paisatge, la seva llum, els seus colors...
Encara avui?
Encara avui, tot i que ara es construeix massa, és l'única cosa que em sap greu. Fan massa cases. Aquí, a Valldemossa, ara volen construir-ne a Son Ferrandell, i això serien mil cotxes més que passarien per aquí, quan ja hi ha dies que quasibé no pots arribar a Palma entre la Universitat i els turistes. Endemés està el problema de l'aigua. Tot plegat és un desastre ecològic molt gran i del qual n'estic totalment en contra, tot i que som conscient que no pot estar tot talment com quan vaig arribar. Hem de guardar els tresors que encara tenim: les parets, les marjades...
Viu a Valldemossa d'ençà que arribà a Mallorca?
Vaig passar el meu primer any a Mallorca a un hotel de la badia de Palma, l'hotel Marisol. Després vaig llogar una caseta a Gènova, la mateixa on va viure Falla, propietat del senyor Antoni Mulet, a qui vaig conèixer en la primera exposició que vaig fer a Mallorca i s'oferí llogar-me-la quan va saber que vivia en un hotel. Vaig viure un poc més d'un any en aquella casa. Mentrestant, recorria l'illa i així va ésser com vaig venir unes quantes vegades a Valldemossa i va ésser el lloc que més m'agradà. Aquí m'introduïren al folklore mallorquí “Els Valldemossa”, amb la música, i les vetllades, tot i que jo vaig aprendre el ball mallorquí a Selva, on també hi vaig viure.
Josep Coll i Bardolet viu a la plaça de la Cartoixa, a la que un temps era la casa de l'abat. Una casa situada en un lloc privilegiat, just al cor de Valldemossa. Casa i paisatge es confonen, fins al punt que és difícil destriar on comença un i on acaba l'altre.
Al llarg del temps, ha canviat la plaça on viu?
Totalment, no té res a veure a la que vaig conèixer en arribar. Amb mi la gent és correcta i es comporta molt bé, però jo me n'adon que ja no és com fa cinquanta anys. Així i tot seguesc enamorat d'aquesta terra. Quan mires per aquesta finestra i veus transcórrer el dia amb els seus canvis de color, això no té preu.
En el curs de la nostra conversa, contínuament fa referències a la importància que dóna al fet de treballar molt. Encara avui la seva jornada de treball continua essent de vuit hores diàries. Gaudeix de la feina, fins i tot quan és fora, a vegades, treu els seus quaderns. Té la gran sort de treballar amb joia.
Quan decideix una persona que es dedicarà a pintar?
Record que a l'escola, quan era petit, ja dibuixava contínuament. L'afició al color l'he tenguda tota la vida. Quan era infant, a la tardor m'atreien els canvis de color de les fulles dels arbres de la muntanya, aquells que es tornaven vermells i grocs, però jo no sabia que seria pintor. Tal vegada l'aventura de marxar, de travessar els Pirineus, m'ajudà molt. Segurament vaig conèixer i veure coses que no hauria vist i conegut mai: pintures, escoles d'art... A França, ben aviat em vaig matricular a una escola de dibuix, i al mateix temps pintava. Al cap d'un any, vaig anar a Bèlgica i allà vaig matricular-me de seguida a l'Acadèmia de Belles Arts i hi vaig cursar els meus estudis.
Podríem dir, doncs, que el pintor no s'hi fa sinó que hi neix?
Si ho voleu dir així, així deu esser. En el meu cas, ho és.
Per què molts dels pintors catalans han fet el seu aprenentatge passant per França?
França té molta importància. Hi ha una gran cultura generalitzada. Ha estat una terra acollidora d'artistes i allà s'ha creat un ambient cultural molt positiu i important.
Existeix això que s'anomena la inspiració?
No, només existeix el treball. Que quan vingui la inspiració em trobi treballant! Així sí, i això ja em passa.
El pintor capta imatges i les reflecteix?
Més que la imatge, la sensació que m'ha causat a mi. No és exactament repetir el que has vist, sinò el que has sentit. Darrerament m'he aficionat molt a l'abstracció, em diverteix molt, puc fer el que vull amb els colors. Igual que la música consisteix a crear unes sonoritats que facin felices les oïdes, la pintura també pot anar per aquest camí. La pintura també t'ha de fer feliç la mirada, els ulls.
Capta aquesta mateixa intenció amb les obres dels altres autors?
El que passa és que moltes de les coses que es fan ara no sé fins a quin punt duraran. Si no hi ha una il.lusió, un esforç, una lluita per trobar el color, a mi no m'arriben a convèncer.
Actualment, al món de la pintura, hi ha massa especulació?
I tant, per això m'agrada recuperar la meva obra abans que caigui en mans de qualsevol especulador.
Quina solució hi ha?
Una solució molt natural, la crisi, que ja ha passat en altres moments. Jo respect tothom, però hi ha gent que no té fonaments pictòrics, fa dos anys que pinta i ven quadres a preus horrorosos. Jo, a la meva primera exposició, i feia molts d'anys que pintava, vaig vendre dos quadres. Actualment hi ha valors molt bons i altres que no, però els bons són els menys i moltes vegades, si algú no està al seu costat per ajudar-los, es perden. Entenc que una persona que no té una bona formació no ha d'aspirar a ésser el número u. Jo visc per pintar, no per vendre, i entenc que la crisi en aquest aspecte beneficia la gent que treballa, el que no especula, el que estudia i treballa en el que li agrada, no aquell que aprofita el moment.
Es considera impressionista?
Sempre, i de l'impressionisme puc passar a l'abstracció.
Quin és el seu veritable delit: el paisatge, el color, la llum, la figura?
Aquí davant hi ha una plaça, hi ha uns colors i una llum que van canviant. La naturalesa és viure cada moment, tot i que hi ha moments que s'acosten més a la teva manera de sentir, igual que hi ha una poesia que t'agrada més que una altra. Cada moment poètic esdevé diversos moments del dia segons la llum, i segons aquesta llum és una poesia que t'agrada més en un moment que en un altre.
A vostè li agraden els colors càlids.
Sí, i el color i la poesia d'aquesta illa es troben a pocs altres indrets. He viatjat molt, sobretot per Europa i a Noruega, on també he exposat, allà vaig descobrir una altra paleta de colors, tal volta no la paleta que més m'agrada, però amb la qual vaig pintar.
És i es sent de muntanya, però pinta també el mar.
He pintat moltes marines i també m'agraden, m'interessa com a tema en un moment determinat una cala concreta. És, també, una altra paleta. M'interessa tot el que és un nou horitzó.
A mesura que parla dóna la sensació que no deixa passar la vida, més aviat la sent.
I confés que sempre ha estat així. Sentint la vida es gaudeix més d'ella tot i que també la sofreixes més, però alhora els dies vénen carregats de compensacions. Si això t'agrada, t'ho quedes, i si això no t'agrada, ho oblides. Hi ha una màxima que diu que l'oblit és el remei de les injúries. Admir tot el que sigui positiu i constructiu i, sobretot, admir el que és fer una obra, treballar i no estar aturat.
Ser artista és una actitud davant la vida?
Un artista és una bona persona. Si hi ha la bondat enmig, hi ha una bona obra a la vista. La bona fe sempre és respectable. No puc admetre que una persona a qui li ha arribat la benedicció de sentir l'art sigui una mala persona.
La seva manifesta afició per la música el converteix en impulsor (1963) dels concerts corals al torrent de Pareis, que encara es celebren anualment.
A banda de la pintura, a vostè també li interessa la música.
Quan era infant vaig esser escolà i el capellà ens ensenyava les cançons de missa. Escoltar l'Ave Maria era per a mi una felicitat. Aquí va començar la meva afició per la música i també pel teatre. És clar que els ciments que ha tengut cadascú vénen a ser com el gra que es posa a terra i va germinant i desenvolupant-se. La música és germana de la pintura, dins ella hi ha també creació, que és pura bellesa i parla.
Un concert al torrent de Pareis! Com se li va ocórrer?
Anava a Sa Calobra -quan encara no hi havia el túnel- a pintar, estris i tela a l'esquena. Jo, que ja havia fet estudis de cant, allà dins feia algunes refilades i m'agradava com es sentien. Un any, amb uns amics francesos, vàrem convidar la Capella Clàssica de mossèn Joan M. Thomàs a un dinar a Sa Calobra i els vaig demanar per anar a cantar dins del torrent i tothom hi va estar d'acord. Allò va esser una revelació. Va esser allà mateix on avui continua celebrant-se el concert cada any i aquest va esser el seu inici. Fa uns anys que ho vaig deixar, després de vint anys d'organitzar-lo, i ara se'n fa càrrec Sa Nostra.
Quin públic va tenir aquest primer concert?
Els qui eren per allà i s'assabentaren que anàvem a cantar.
Ho relata quasibé com si fos una anècdota...
Sempre he tengut inquietuds, sempre he fet coses, no es pot viure en aigües estancades, segurament per això i després de l'experiència que vos he contat, vaig començar a organitzar el concert del torrent de Pareis.
Des del 1971 és membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. El 1972 rep el nomenament de Cavaller de l'Orde d'Art i Lletres de la República Francesa. Realitza exposicions antològiques a Girona (1972), Vic (1976) i Palma (1980), i han estat editades diverses monografies sobre la seva obra. El 1987 és nomenat fill adoptiu de Valldemossa i el 1989 s'inaugura un museu de pintura a Campdevànol amb el seu nom i fa donació d'unes cent obres al museu de Lluc. El 1990 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.
Com es va sentir quan li donaren la Creu de Sant Jordi?
Som una persona catalana, que estima la seva terra igual que estim Mallorca, tot i que Catalunya i Mallorca per a mi són la mateixa cosa, amb les seves diferències. La Creu de Sant Jordi va esser una gran satisfacció.
Què és per a vostè Catalunya?
És el fonament de totes les meves esperances, per a mi és un model de vida. No som d'aquells que no poden consentir altres pobles o altres llengües, però sí que admir un poble com el nostre que ha lluitat molt i que ha aconseguit esser un país, amb una literatura, una llengua i unes institucions musicals. Crec en la autonomia dels pobles i voldria que, amb la serenitat del poble català, es pogués assolir, perquè és la manera de fer que el poble sigui més poble, però mai a costa d'una revolució. Sempre dic que si m'he de barallar m'estim més perdre.
Quin és el català més universal?
Ho hauria de pensar, perquè n'hi ha molts, tots els que han fet obra. Si n'hagués de triar un, potser em decantaria per Ramon Llull.
Quin és el secret per conservar tan bona la memòria?
Això em diu molta de gent. És cert que tenc molta memòria, però no sé quin és el secret, tal vegada exercitar-la.
Manté la memòria visual en colors?
Sí.
De quin color pintaria la seva infantesa?
Seria una barreja de colors. Per una part una família pobra amb unes necessitats vitals, per l'altra, els records càlids dels colors de la muntanya, de la natura, dels cants dels ocells...
Què és per a vostè la natura?
La natura és allò que t'omple, el que tu dónes a la vida i, com a tal, la veus. Si el que dónes és bo, reps bones coses i belles. La manera de rebre és donar. Crec en la bellesa i en la bondat de la gent.
I l'amistat?
És molt important. Cada amic és diferent i forma part de la meva vida. Morir-te i no haver tengut amics és com si no haguessis passat per aquest món.
En la paleta de Josep Coll es barregen l'humanisme i l'art, la sensibilitat i la bonhomia d'un pintor, Coll Bardolet, enamorat de Mallorca i català universal.
Maria I. Deyà
Antoni Roca
(fotos, BMM)