Pòrtula nº 218, novembre de 1999
Caçar tords a xibiu *
xxxxCaçar tords a la nostra terra, fins a l'aparició de les escopetes, sempre s'havia fet de quatre maneres: a xibiu, a coll, amb lloves i a l'encesa. A diferència de caçar amb escopeta, cada una d'aquestes quatre maneres de caçar tords són un art i, per tant, requereixen uns coneixements i una experiència. Dissortadament, responent a no sabem exactament quins interessos, encara que els intuïm, des de fa un bon grapat d'anys, a les nostres illes, només d'aquestes quatre formes de caça, solament de forma legal en conservam una, la de caçar tords a coll i encara amb molts d'emperons i dificultats, quan a països de la nostra Europa, alguns d'ells molt apropats a les nostres illes, es diu que les cacen d'unes maneres molt més agressives que les esmentades.
Aquest mes a Contarelles i Coverbos parlarem d'una d'aquestes maneres: caçar tords a xibiu, un tipus de caça que entre els preparatius i la pròpia caça durava aproximadament un mes i mig. Es tractava d'un costum antany molt implantat dins la nostra cultura popular i avui, per desgràcia, desaparegut. El xibiu, segons la definició que fa el Diccionari Alcover-Moll és un enginy per a caçar tords, consistent en un arbust o conjunt de branques amb ramera, que es posa entre la ramera d'un arbre més gran, i conté diversos brins d'espart enviscats; el caçador atreu amb un reclam els tords, els quals es llancen damunt l'arbre i queden agafats.
Vertaderament caçar tords a xibiu era, és i serà un art. Un art que requereix conèixer i saber una sèrie de tècniques, posseir una agudesa en l'observació i una llarga experiència que normalment s'ha après des de ben petit. Perquè la caça sigui un èxit tot aquest bagatge convergeix en trobar el lloc adequat, l'arbre apropiat, saber parar el xibiu, fer el visc i saber fer ús del reclam.
El primer que feia el xibiuer era cercar, a un redol que li agradàs,
l'arbre. A Marratxí i suposadament a tota Mallorca, la data màxima
de parar l'arbre era el dia 10 d'octubre, s'enviscava dia 11 i dia 12, festivitat
de La Raça, es començava a caçar, perquè, si el
temps acompanyava.
Al Pla de Na Tesa solien caçar de lluna, és a dir, de nit. El
xibiu, degut a la manca de garrigues i pinars, solia esser parat a arbres de
conradís com ara garrovers, ullastres i oliveres, i, per tant, sense
vegetació arbustiva prop d'ell. Això feia que els tords, quan
a la nit sentien el reclam, la majoria d'ells es llençassin a l'arbre
del qual provenia el cant que no era altre que el del mateix xibiu, perquè
al voltant no n'hi havia de més prop i, per tant, quedaven enviscats.
Els xibius de nit eren els que més tords agafaven. Per caçar de
nit era convenient que l'arbre tingués moltes entrades (obertures fetes
a la copa de l'arbre, visibles des de l'exterior i que facilitaven l'entrada
del tord dins l'arbre) emperò petites i a esser possible que una amb
l'altra no es vessin. El motiu de perquè era convenient que una entrada
amb l'altra no es ves era perquè si es veien i feia lluna, el visc brillava
i això feia dubtar al tord a l'hora de posar-se; en canvi si les entrades
no es veien, el tord no veia brillar el visc i entrava al xibiu sense dubtar-ho.
A cada entrada era bo que solament s'hi posassin dues o tres barres, una més amunt que l'altre, en forma d'escala i amb uns talls inclinats on es ficaven els brins d'espart enviscats els quals tenien aproximadament un forc; aquests brins estaven separats un de l'altre uns quatre dits, amb la finalitat que quan el tord es posava sobre la barra, cada ala quedava enviscada i el tord queia a terra. Les barres solien tenir una longitud entre 40 i 60 cm. i una gruixa de dos dits. Solien esser de mata, però això tenia l'incovenient que l'any següent no servien perquè o bé la mata es podria o bé el talls havien tornat massa oberts i els brins no quedaven ben subjectes a la barra. Els xibiuers diuen que les millors barres eren les d'arbocera perquè no se podrien.
Entre els xibiuers pladenatesers, molts d'ells ja difunts, podem parlar de mestre Lluc i el seu fill en Mateu. Mestre Mateu Quetal. En Miquel Carboner. En Baltasar Militar. En Mateu Vador. En Mariano Costa, s'Eivissenc. El pare de l'amo en Tomeu Garrovera i ell mateix.
A sa Cabaneta i Pòrtol hi havia el costum de caçar a xibiu d'alba i d'horabaixa i això era així perquè segons la informació que tenim el lloc i els arbres no eren adequats ni apropiats perquè els tords entrassin de lluna. La raó d'això, segons els xibiuers, és que tant a Pòrtol com a sa Cabaneta el lloc on es paraven els xibius, que normalment eren pins, sempre solia esser una garriga o un pinar amb vegetació arbustiva al voltant del xibiu. Això feia que el tord, si era reclamat de lluna, quan sentia el reclam, degut a l'eco de la nit, es llençava, però gairebé sempre ho feia a la vegetació del costat en lloc del xibiu i, per tant, no quedava enviscat. Però com diuen en bon mallorquí, la mateixa feina ensenya, i l'amo en Tomeu Garrovera se n'adonà que si el xibiu de lluna estava parat en un arbre que tingués prop un safreig amb aigua, aquest captava tot l'eco i així pràcticament tots els tords que passaven a prop es llençaven al xibiu.
Els arbres que es paraven a sa Cabaneta i a Pòrtol eren garrovers, ullastres, pins i qualque alzina. També tenim constància que a la possessió de Son Sales també es va parar, fins i tot, una mata. Per caçar xibiu d'alba o d'horabaixa era convenient que la copa de l'arbre fos ben espesa i que els forats o entrades fossin més pocs i que no es vessin un amb l'altre perquè el tord en entrar si veia claror de sortida degut a que veia els brins d'espart, no es posava i fugia; en canvi, si dins el xibiu estava ben espés i fosc, i les entrades no es veien una amb l'altra, el tord en entrar totduna es posava sobre les barres i quedava enviscat.
Però, mirau si és prou vera que a sa Cabaneta no caçaven
a xibiu de lluna que en una ocasió l'amo en Tomeu Garrovera, que havia
vingut des Pla de Na Tesa a viure de casat a sa Cabaneta i, per tant, estava
acostumat a caçar a xibiu de lluna, tenia parat un pi dins ca don Fernando
i aleshores era el garriguer l'amo en Pere de sa Garriguera. Quan l'amo en Tomeu
un vespre, devers la una o les dues, va entrar dins la garriga per anar al pi
a caçar, es va trobar amb el garriguer, que també era un bon xibiuer,
que li va dir:
- A on vasTomeu?.
I l'amo en Tomeu li va contestar:
- A caçar en el xibiu.
Aleshores l'amo en Pere, es garriguer, li replicà:
- No veus, home, que els tords en sa nit dormen?
I l'amo en Tomeu li respongué:
- No, els tords per la nit no dormen, nosaltres sí que dormim.
I això va passar perquè els cabaneters no estaven acostumats a anar a caçar a xibiu de lluna.
De sa Cabaneta cal anomenar com a xibiuers, molts d'ells també ja difunts, al ja esmentat Pere de sa Garriguera. A l'amo Andreu Campaneter i al seu germà mestre Tomeu. A l'amo en Xisco Peretó. Al santamarier casat a sa Cabaneta Joan Cabo i al seu fill Mateu. A l'amo Antoni Vermell. A en Perico Coll. A en Rafel i en Bernat de Can Barra d'Or. A D. Antoni Jaume, el metge Rafelino. L'amo en Jaume, es «Cebaiot». L'amo Antoni Vermell.
De xibiuers, a Pòrtol, també alguns d'ells ja difunts, hi havia els Canyars: l'amo en Miquel, el seu fill Miquel, la seva filla Catalina i el seu nét Joan. Mestre Miquel Teixidor. Mestre Martí Tro. Mestre Pere de Ca Na Mira. L'amo en Xisco i l'amo Antoni de Son Ros. L'amo en Telí.
Tots els xibiuers preparaven i feien el visc ells mateixos, fins que per motius d'escassejar la llonja, des de València, on encara ara es pot caçar legalment a xibiu, (allà es diu parany) els enviaven el visc fet. El visc, antigament es feia de llonja blanca, substància viscosa que s'extreia de les arrels de la planta anomenada llongera que es cultiva a la Península Ibèrica, d'oli d'oliva espès i de pega, que és una substància molt viscosa que s'obté del quitrà vegetal procedent del pi negre. Primerament es bullia la pega, es feia neta d'impureses i, després es sofregia amb l'oli i la llonja. Quan tot estava ben fus i ben mesclat i encara estant damunt el foc, s'hi tirava aigua. Aleshores es remenava tot ben remenat i es llevava del foc i quan refredava quedava a una part l'aigua i a l'altra el visc, ben net. Per caçar a xibiu era convenient que el visc fos fluixet i això s'obtenia posant-hi més poca pega. Quan ja no dugueren des de la Península més llonja, feien el visc emprant crep que normalment s'obtenia de les soles de sabates velles i el mesclaven també amb pega.
Pau Bibiloni
Tomeu Pou
* Ens ho han contat l'amo en Tomeu Fiol i Coll, Garrovera,
de sa Cabaneta. Madò Catalina Canyelles Mulet i el seu fill Joan Bestard
Canyelles, de Can Canyar de Pòrtol i Antoni Montilla des Pla de Na Tesa.