Pòrtula nº 218, novembre de 1999

Gabriel Ferrer:
“S'ha d'acceptar el camí que ens proposa el Bon Jesús“

xxxEns hem acostat a una de les figures més emblemàtiques del nostre municipi. Ens referim al rector de Sant Marçal. Com sabeu, aquesta parròquia gaudeix actualment d'una fama desbordant arreu de Mallorca. Són moltes les famílies que han triat i trien aquesta església per celebrar-hi noces, comunions, batejos... Per tant, s'ha convertit en un pol d'atracció per a molta gent. A part d'això, cal esmentar el fet que mossèn Ferrer ens deixarà pròximament per fer de missioner al Perú. Canvi que ell mai no s'havia plantejat o, dit en paraules seves, mai no havia somiat; però ho ha hagut d'assumir com una etapa més en el seu camí per l'existència. Ara, si voleu, vos convidam a endinsar-vos en el seu món.

Quants d'anys duis a la parròquia de Sant Marçal? Com va esser l'arribada?
Ja fa poc més de devuit anys. Quan jo vaig venir aquí, és a dir, quan el Bisbe em va demanar per venir, era perquè ningú no ho volia. Això es deu al fet que la parròquia de Sant Marçal estava molt abandonadeta. I quan dic abandonada, em referesc en tots els sentits. Sobretot en sentit físic i material. Aleshores, quan els que venien veien això, se'n tornaven escapats. Jo hi vaig quedar.

Ens podeu comparar la gent de fa uns anys i la d'ara?
Crec que la gent, en certa manera, és la mateixa. Hi ha gent que ha vengut per primeres comunions, batejos, bodes, etc. i n'hi ha que tenen una continuïtat. El que s'ha de valorar és que la gent del poble (i quan dic la gent del poble em referesc no només a sa Cabaneta, sinó a Marratxí en conjunt i part de Santa Maria), s'ha habituat a venir aquí a missa. Hem anat mantenint d'ençà que vaig arribar la mateixa feligresia, exceptuant, desgraciadament, la gent que se'n va...

Quines anècdotes descataríeu de tots aquests anys?
Jo he xerrat abans moltes vegades amb els qui he casat. Aleshores això suposa una formació, és a dir, que no hi ha una espontaneïtat, per això les coses surten bé. De tota manera, hi ha una cosa que record que, a més, va sortir a l'Útima Hora i és digna de resaltar. D'aquesta anècdota deu fer onze o dotze anys. Jo sempre he estat contrari de fer grups de primeres comunions, sobretot grups grossos, perquè s'arma un cacau impressionant. Pareix el mercat de les peixateres o dels peixaters (sense desjectar-los, perquè a mi m'agrada molt el peix). Tenc tendència a fer grups petits, com manco millor. Així pots estar devora ells i se senten més protagonistes, etc... Hi va haver una vegada, i d'aquí vaig prometre pus mai tornar-ho a fer, que hi havia set comunions i tres batejos aquell dia. Hi va haver un bon home castellà que havia vengut del “pueblo” i en el moment que la nineta havia de combregar es va posar just al lloc on jo havia de donar la Comunió. Fins i tot, l'escolà li va dir que es retiràs i jo també i em va dir que no, que “aquí sale mejor”. Clar, jo no li podia donar la Comunió. Li vaig pegar una puntada de peu al cul i va caure per avall i es va armar un cacau.

I com va acabar?
Qualcú no ho va agafar bé i ho va deixar escrit a l'Última Hora, parlant de la meva actitud i la meva no sé què... Va esser curiós.

Com definiríeu l'ambient que heu viscut a Sant Marçal?
Jo diria que s'ha caracteritzat per la normalitat, la seriositat. Encara que hi ha hagut qualque bronqueta, sempre motivat per qüestió de llengua. Si dic la missa en mallorquí i dic a qualcú que, per exemple, entra el temps de la missa, que es retiri o el que sigui... o no se'n temen o no es donen per al·ludits si no els xerres en castellà. Coses d'aquestes m'han passat diverses vegades.

Hauríem de parlar del Perú. Ens contau la història d'aquesta aventura que vos ve a sobre?
Aquest és un tema que ja fa temps que s'està rumiant i pensant i repensant. Va esser el mes de març quan el Bisbe, exactament dia 25, el dia que nosaltres deim el Sí de la Mare de Déu de l'Anunciació, que llavors falten nou mesos per al naixement, és a dir, per a Nadal. Bé, em va cridar i jo vaig suposar, evidentment, que era per qüestió de canvi. Mai no hauria imaginat que em proposàs el que em va proposar. El Bisbe va començar a xerrar, després de les presentacions pertinents, i va dir: “necessit una persona amb aquestes actituds, tal, tal i tal.... per anar al Perú”. Es coneix que jo devia fer una cara d'astorat, perquè quan va dir la parròquia de Sant Joan M. Vianney... després em va dir: “no vull cap contesta, t'ho penses i t'ho repenses per tal que a final d'estiu jo ho sàpiga”. Això era el divendres de passió, és a dir, el divendres abans del Ram.

Com vos ho vàreu prendre?
Jo no podia amb allò, ja no vaig dormir ni divendres ni dissabte ni diumenge. A la nit m'aixecava i escrivia i vaig arribar a escriure cinc folis; dilluns els vaig donar al Bisbe, que els va llegir, això sí, molt a poc a poc. Em va dir: “tot això ho entenc, ho comprenc, però a pesar d'això l'Església o si vols la voluntat de Déu a través de jo i el meu desig és que em diguis que sí”. Fins dia 17 d'abril, que era el darrer dia que es feia la reunió del sínode, no li vaig dir que sí. Ho vaig acceptar.

Qui serà el pròxim rector de Sant Marçal?
Serà en Toni Pons, que és rector de la Soledat.

Ho havíeu somiat mai?
Mai no havia somiat esser missioner i dic missioner entre cometes, perquè pens que missioner ho som tots. Tots els cristians som missioners, més encara els capellans i les monges. I som missioners allà on sigui. Tant aquí, com al Perú com a la Conxinxina s'han de menester testimonis i gent que faci feina amb despreniment i generositat. El fet d'anar-me'n a fora és la primera cosa que he hagut d'assumir. Els mallorquins que hem sortit de ca nostra ens és molt difícil. Suposa un desarrelament i, per tant, quan tornam un poc majors ens costa més sortir, tot i que estiguem oberts a les altres coses. Això ha estat el que més m'ha costat. I el Bon Jesús que ho ha arreglat tot, perquè ho ha arreglat tot... Després ja veus que el camí ha d'esser aquest. S'ha d'acceptar el camí que ens proposa el Bon Jesús.

Sant Marçal té molta fama arreu de Mallorca. Com continuarà tot això?
La cosa continuarà igual, però pas pena perquè hi ha molta gent que jo he casat, perquè jo els he batiat els al·lots, perquè els he fet la primera comunió... I puc dir que m'estimen i que com a parroquians de Sant Marçal quedaran un poquet així... a la intempèrie.

Per quants d'anys vos n'anau?
La fuita allà són cinc anys. És normal que això sigui així. A més del tema de la parròquia, has d'esser el director d'un col·legi d'uns cinc-cents alumnes. A més d'això, has d'esser delegat diocesà, és a dir, el que té la relació entre el Bisbe i els missioners. La parròquia de Sant Joan M. de Vianney és com el centre d'acollida de moltes persones. Allà s'hi fan cursets, revisions mèdiques... Si no hi ha, almanco, un poc de continuïtat, no es pot dur a terme un projecte d'aquesta envergadura. No és com la parròquia de Sant Marçal. Maldament hi hagi molt de moviment, és molt diferent.

Ens podeu dir el dia exacte que partireu?
Si Déu vol, partesc amb l'avió cap a Madrid, dilluns dia 10 de gener a les 9:40 h. i a les 12:00 de Madrid cap a Lima per arribar a les sis de l'horabaixa d'allà. Dia 9 serà el darrer diumenge que jo celebraré una missa a Sant Marçal.

Ens explicau un poc el tema del convent?
Vos en contaré un poc la història. És un assumpte que jo mai no l'havia somiat. Sabeu que el convent estava tancat. Pareixia que les monges el volien vendre. Varen fer una puntada amb l'Ajuntament de Marratxí i aquests no contestaren, pels motius que sigui. Hi va haver una possibilitat de compra per part d'un capellà romanès per posar-hi una església ortodoxa. Però després no sé què va passar, que li va interessar més a prop de la platja de Palma. El dia que jo vaig dir que sí al Bisbe (dia 17), sor Antònia, la generala de les franciscanes, em va fer la broma i em va dir: “Per què no t'ho quedes tu? I jo li vaig respondre que tal vegada no arribava a allò que podia valer. Em va dir: “Tu ens dónes el que trobis i en tornar del Perú ja en parlarem”. Aquest mateix dia ho vaig dir al Bisbe i ell em contestà que no me n'aniria al Perú que no tengués ca meva, per tenir les meves coses. Vaig trobar bona voluntat per tot i ho vàrem arreglar. Vull dir també que no he pensat mai que sigui ca meva particular, sinó que és “ca nostra”, sempre estarà al servei del poble i de Sant Marçal.

Quina va esser la reacció de la gent que vos envolta?
Quan varen saber que jo havia comprat el convent, totes les monges franciscanes estigueren supercontentes. Fins i tot, comentaren “Almanco no se n'anirà als alemanys”. I pel que fa a la gent de sa Cabaneta, no m'han fet directament cap comentari negatiu (encara que m'ha arribat a les orelles que qualcú n'ha fets). La majoria de gent ha estat contenta que el convent quedàs en les meves mans.

Hi ha cap tema pendent que vulgueu destacar?
Sí. L'única cosa que em sap greu és que, quan vaig venir, vaig fer una promesa a un capellà que em va ajudar molt a l'hora d'entrar al Seminari, don Toni Mateu, que és un gran organista. Aquest, quan va saber que m'enviaven aquí em va dir: “Bielet, pensa que a Sant Marçal hi ha una de les millors joies de Mallorca: l'orgue”. Jo el mirava i el remirava; el primer any que vaig venir vaig demanar un pressupost per restaurar-lo. Em demanaren dotze milions. Ho vaig deixar anar, perquè primer s'havien d'arreglar les teulades i fer una reforma al temple. És una de les feines grosses que encara queden per fer.

Què vos pareix Pòrtula?
Pòrtula, com a revista, tant a nivell tècnic com d'organització, té poques coses a millorar. Crec que és totalment excel·lent. Si ho dic, és perquè ho pens, no és per rentar la cara a ningú: si tenc una cosa a dir, la dic. Si jo l'hagués de fer, i la pogués fer així, no la faria d'altra manera, perquè crec que és molt vàlida.

Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu