Pòrtula nº 218, novembre de 1999

xxxAquest document pretén reflexionar i exposar algunes idees sobre les característiques que defineixen una perspectiva educativa de la pràctica i ensenyament de l'activitat física i esportiva a qualsevol centre escolar. Igualment, vol servir d'ajuda per a la pràctica de les activitats físiques i esportives. És important ressaltar que es tracta d'una proposta oberta i, per tant, sotmesa a canvis per part dels responsables de la comunitat educativa.

No hi ha cap dubte que l'activitat física i esportiva extraescolar té el seu lloc dins la vida d'una escola i que requereix, almanco, una mínima atenció si es desitja integrar-la adequadament dins el conjunt de les activitats educatives que es realitzen dins aquesta. El Ministeri d'Educació i Ciència, dins el programa d'Educació Física de primària i de secundària, ressalta que la pràctica esportiva a les escoles ha de tenir clarament un sentit educatiu, lúdic i participatiu. I, a més a més, ens recorda que les activitats físiques i esportives, per coherència amb el context en el qual es planifiquen i desenvolupen i encara que no tenguin un caràcter acadèmic i siguin voluntàries, han d'orientar-se cap a la consecució d'objectius educatius (una major educació integral dels infants i joves; la millora de les seves capacitats cognitives, motrius, d'equilibri personal i de relació i inserció social –comunicació, participació, cooperació…– ; la utilització saludable del seu temps lliure…), havent d'estar vinculades amb el Projecte Educatiu de Centre. D'acord amb això, aquestes activitats haurien de complir dues condicions:

.-Tenir, sobretot, un caràcter educatiu, és a dir, el seu ensenyament ha d'estar en consonància amb la filosofia i principis recollits en el currículum escolar, per la qual cosa es fa necessari dotar a aquestes activitats d'un enfocament didàctic que asseguri, en la mesura del possible, la coherència amb els objectius educatius proposats dins el Projecte Educatiu de Centre i el seu plantejament en la pràctica de tals activitats.

.- I, sempre que sigui possible, s'han de desenvolupar en un ambient agradable i de plaer, que no és altra cosa que l'enfortiment del caràcter lúdic i recreatiu.

Així doncs, seria interessant reflexionar breument sobre què entenen els professionals de l'Educació Física quan diuen que la pràctica esportiva ha de tenir clarament un caràcter educatiu, lúdic i participatiu.

Caràcter educatiu

Els experts deixen molt clar que en l'activitat física i esportiva el protagonista del procés és l'infant. Així, la principal preocupació del professor/a, entrenador/a o monitor/a –en etapes d'iniciació– no ha de ser modelar l'infant; ni contemplar-lo com un futur «campió», sinó dotar-lo d'una gran autonomia motriu que li permeti adaptar-se a qualsevol situació. En aquest sentit, seria important que els professors/es o tècnics reflexionessin sobre les directrius dels seus entrenaments, perquè, veient-se amb freqüència pressionats pels resultats competitius, persegueixen amb entossudiment en el seu treball la identificació de l'infant amb el comportament de l'adult. A ells, se'ls demana prudència per aconseguir un nivell de joc adequat sense oblidar les bones maneres en el comportament esportiu ni el foment d'altres qualitats humanes.

D'altra banda, els tècnics i monitors/es hauran d'analitzar amb minuciositat els elements que formen part de la seva metodologia en el procés d'iniciació esportiva.

Existeixen diversos mètodes. Tant els uns com els altres no són millors o pitjors, sinó que depenen de com, quan, per què i per a qui són utilitzats. D'altra banda, s'haurà de tenir en compte que qualsevol activitat motriu, al llarg de tot el seu desenvolupament, es pot emprendre amb un o diversos mètodes o estratègies. Els mètodes d'ensenyament utilitzats fins ara dins la iniciació esportiva s'han caracteritzat per una concepció instrumentalista i mecanicista del moviment. S'ha considerat que l'infant havia d'aprendre «el model de gest eficaç», model extret de l'esport d'alta competició. Tota l'acció pedagògica s'ha estructurat, així, en funció de l'apropiació per part de l'infant de la tècnica o dels resultats de l'alta competició. Aquest model d'ensenyament esportiu ha situat a la «tècnica» en un lloc privilegiat dins l'ensenyament i ha concebut l'infant com un sistema mecànic que és capaç de reproduir exactament les tècniques transmeses.

Bonifaci Molada