xxxA
la vetlada d'octubre comptàrem amb la presència d'en Fernando
Marina, músic professional, director d'orquestra i, a més, llicenciat
en Història; vengué acompanyat de sa dona, Marita Lladó,
col·laboradora de Pòrtula, abans de partir cap a Barcelona. Hem
d'esmentar, també, els subscriptors convidats. D'una banda, teníem
n'Antoni Patricio, de sa Nova Cabana i, d'altra, en Joan Francesc Canyelles,
de Pòrtol, el qual té dos fills que estudien música i viu
aquest món de prop.En Fernando Marina ens explicà que començà a estudiar música un poc tard i que hagué de superar algunes dificultats, ja que son pare i sa mare pensaven que aquesta afició no tenia futur i, per això, calia endinsar-se en l'estudi de qualque cosa més seriosa. Segons ens digué, es pagà ell mateix les primeres classes de música i quan els pares veren que la cosa anava de bon de veres, li donaren una mà.
Tot i que, com a condició, havia d'estudiar una carrera. El nostre protagonista ens afirmà que s'ho passava molt bé com a músic i que la seva vida giravoltava entorn d'aquesta passió. Poques persones tenen la sort de gaudir d'una feina que els agrada i, en aquest sentit, el cas d'en Fernando és envejable. Ara bé, tot té la seva cara oculta. D'un costat ens advertí que la feina l'absorbia tant que, a vegades, costava desconnectar-se; d'altre cantó, cal advertir que una passió com aquesta s'ha d'anar alimentant constantment i mai no es pot deixar d'estudiar.
Tant na Marita com en Fernando, que han viscut més de deu anys a Barcelona i ara són per aquí, ens contaren que els catalans no són com nosaltres; és a dir, que tenen un caràcter ben diferent i una concepció de la realitat que poc o gens té a veure amb la nostra. Per exemple, el ritme de vida més suau que es viu a Mallorca o a les altres illes, configura una personalitat diferent; tots aquests comentaris serviren per deixar constància que la terra pròpia, allà on un ha nascut, sempre ens estira i que no l'apreciam amb intensitat fins que ens hi allunyam. Després, evidentment, qualque cosa ens empeny a retornar-hi.
Com a director d'orquestra ens explicà coses molt interessants i ens aclarí qüestions que molts de lectors, que no han aprofundit en el tema de la música, es demanaran. Què hi pinta aquell senyor amb la batuta, fent aquells moviments, aparentment, tan estranys? La resposta va esser contundent. El director d'orquestra imprimeix caràcter a la música. De fet, una mateixa orquestra no sona igual amb dos directors diferents. Aquests transmeten sensacions als músics i els marquen pautes que van acolorint els sons, donant-los més o menys vida, destacant-ne uns elements o els altres, etc... I els músics, pareix que no els miren... però en realitat no és així! Els músics segueixen els directors i fan sonar els instruments segons les pautes que els marquen. Aquesta realitat fa que les diferents versions d'una mateixa peça musical, no tenguin tant a veure amb els músics, com amb els directors que hi ha al darrere. Fins i tot, amb l'estat d'ànim de qui els dirigeix. El nostre músic comparà aquesta qüestió amb l'ensenyament. Els professors també imprimeixen una dinàmica determinada i la matèria que expliquen pot esser valorada o assimilada de manera diferent, segons la seva capacitat per connectar amb els alumnes o motivar-los.
Parlàrem també de l'òpera i del fet que la música no hi té tanta rellevància. L'espectacle que hi ha al darrere és molt més complex, ja que s'hi mesclen alhora elements propis del teatre i les veus dels cantants; l'orquestra passa a esser un acompanyament. A més a més, l'òpera s'associa a un determinat estatus social. Qualcuns hi van per demostrar davant l'alta societat la seva posició econòmica. Els polítics s'hi deixen caure, com si el fet d'anar-hi representàs una part del paper que interpreten com a tals, etc. I la cultura, si ho pensam bé, queda relegada a un plànol secundari, és a dir, el pretext per lluir abrics de pells o vestits cars.
Passant a un altre àmbit de coses, hem d'esmentar un poc quin són els territoris on el nostre músic es desenvolupa. Hem de parlar de Barcelona, Mallorca i Menorca, llocs que es converteixen en un mateix espai quan són visitats freqüentment. Per cert, a Mallorca hi ha molt pocs directors d'orquestra.
Però tanta passió per la música i per la feina no sempre pot mantenir-se de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat.
Així com avancen els anys, s'han de prioritzar certes coses i donar cabuda a altres alegries de la vida. En aquest sentit, el matrimoni ens va parlar dels fills i de com aquests canvien les coses. És necessari, també, abocar-s'hi i no deixar-los de banda, ja que constitueixen una satisfacció molt humana: donar sentit a tot el que feim en aquesta vida i veure-hi reflectida una part de nosaltres mateixos.
Per a aquesta vetlada, n'Antònia Rosselló, la nostra cuinera oficial, ens sorprengué de bell nou amb un plat exquisit de carn farcida amb dàtils i acompanyada de verdura, que fou alabat per tots els presents. I és que la cuina és com un laboratori i les persones que es dediquen a combinar-hi intel·ligentment els ingredients, si senten amor per allò que fan, es converteixen en autèntics mags, com en un conte infantil. Ens fan arribar al paladar petites dosis de plaer, amb elements d'allò més senzills, amb la màgia dels secrets que només ells coneixen.
La vetlada es consumí, com sempre, amb el bon sabor de boca que ens deixà, tant el sopar com les paraules d'en Fernando, exposicions, d'altra banda, carregades de música i sensibilitat a balquena.