La UNESCO ha declarat l'any 2.000 com any mundial de les matemàtiques. Aquest fet, el de subtitular els anys amb un tema, pretén servir normalment d'excusa i estímul per posar en evidència la importància d'una qüestió, normalment infravalorada, discriminada, maltractada, oblidada, etc. Així, aquets darrers anys hem «celebrat» l'any internacional de la dona, de la infància, del medi ambient, etc. i, a criteri dels organitzadors, sembla que les matemàtiques estaven necessitades també d'un any internacional o mundial per recuperar el protagonisme senzillament quotidià que les pertoca.
Comencem idò per aquí. Per què 2.000? El vertader origen d'aquesta data l'hem de cercar en la conferència que pronuncià l'any 1900 a París l'eminent matemàtic alemany David Hilbert, en la qual es proposà definir 23 problemes que havien de servir com a repte per a la feina de la comunitat matemàtica durant el segle XX. La Unió Matemàtica internacional decidí l'any 1992 celebrar el centenari de dita conferència i posteriorment la UNESCO decidí donar-li el seu suport oficial.
Cal dir també, emperò, que 2000 és un número rodó. Rodó pels tres zeros. Rodó perquè han canviat totes les xifres i perquè és la primera vegada en la història que hi ha un «2» a la posició dels milers o quarta posició. Com és, emperò, que essent que el «2» és la xifra que primer escrivim, consideram el seu lloc com la quarta posició? La resposta és que la primera posició és per a les unitats, que són sempre a la part dreta del número, la segona per a les desenes, la tercera per a les centenes etc. Aquest petit detall se'ns presenta com una preciosa prova històrica sobre l'origen del nostre sistema actual de numeració. Quines cultures són les que escriuen de dreta a esquerra i no com nosaltres que ho feim a l'inrevés? Doncs la majoria de civilitzacions orientals i en concret l'àrab. I és que, efectivament, els responsables de què poguem gaudir d'aquest sistema de numeració són els àrabs, que ho xuclaren a la vegada -segurament- dels indis. Es tracta d'un sistema anomenat posicional, perquè una mateixa xifra té valors diferents segons la posició que ocupa. Un exemple de sistema de numeració no posicional seria el dels romans. Fixau-vos que una «V» vol dir sempre 5, tant si està davant una «M» com si està darrera una «X» mentre que el 5 del número 50 té un valor prou diferent que el 5 del número 5.000. La història ens diu que Leonardo de Pisa (1170-1230), més conegut com a Fibonacci, fou el Marco Polo de les matemàtiques qui escrigué el 1202 el Liber Abbaci amb el qual posà fi a la numeració romana i donà ple desenvolupament a la numeració aràbigo-hindú. Vos imaginau el que devia ser haver de fer una divisió de grans números amb el sistema romà? L'altra qüestió -més o menys intranscendent- és la de quan comença (o començava, per no esser tendenciós) el nou mil·lenni. Com vos podeu imaginar, després d'un any d'articles a tots els diaris, només vos donaré quatre dades i que cada un el celebri quan bonament li plagui (n'hi ha que ja m'han fet saber que el celebraren la passada nit de cap d'any i que ho tornaran a celebrar d'aquí a un any).
Per començar hem de saber, per molt sorprenent que ens resulti, que els romans no tenien el «0». Com què zero vol dir res i el seu sistema de numeració és no posicional, no en tenien necessitat a l'hora de comptar. És a dir, que hem de suposar que Jesucrist nasqué, segons el comptes romans, l'any 1 o l'any -1, però no el «0» perquè no existia. Per tant, queda clar que per passar un segle ha d'acabar del tot l'any 100. Segons això, anant de 100 en 100, el segon mil·lenni acabaria el 31 de desembre de l'any 2.000. Però això tampoc no té molta importància perquè tenim constància que a l'hora de fixar la numeració del nostre calendari (45 aC pel calendari Julià i 1582 dC pel Gregorià) no se sabia amb certesa l'any de naixement de Jesucrist. Ara bé, si demanau a qualsevol historiador a quin segle pertany una persona nascuda l'any 1500 no dubtarà ni un segon en contestar-vos que és del setze. A més, el meu padrí Toni nasqué un 27 de desembre de 1899 i mon pare i ma mare sempre m'han dit que visqué 4 dies en el segle passat. Ja vos ho he dit: vosaltres mateixos.
Un fet curiós ja per acabar: la reforma gregoriana del calendari establí que cada quatre anys hi hagués un any bixest, tal i com estam avesats, amb l'excepció d'aquells que acabin en «00» (finiseculars) quan les altres xifres no siguin múltiples de 4. És a dir, que l'any 2000 acaba en «00» però com que les dues primeres xifres (20) són múltiples de 4, segueix essent bixest. L'any 2.100 serà el pròxim de cada quatre que deixarà d'esser bixest i seguirà tenint un febrer de 28 dies, però clar, ningú de nosaltres ja no hi pensarà...
Pep Lluís