Ens hem aproximat, com feim sovint els redactors de Pòrtula, a la figura de qualcú que destaqui en l'art o la cultura. En aquesta ocasió ha tocat el torn a na Margalida Escales, ceramista nascuda a Santanyí, però resident a Pòrtol. Aquesta treballadora de formes amb les mans ens ha contat la seva experiència i la seva manera de fer les coses. Fa germinar vida amb el fang que cau en les seves mans: és una Creadora i, com ha dit Magdalena Aguiló Victory, “un dels principals mèrits de l'autora és la voluntat explícita de replantejar la capacitat d'expressió del mitjà i resituar-lo en el camp de la creació artística contemporània. En certa manera, provoca un trencament en els ambients ceràmics de l'illa: els allibera de la càrrega tècnica obsessiva i els dóna una aportació més conceptual (...)”.
I ara vos toca a vosaltres, lectors àvids de paraules vives, impregnar-vos de la màgia que alliberen els artistes de bon de veres. A partir d'ara serà na Margalida qui vos dirà coses. Al final de l'entrevista, hi trobareu una relació de les darreres exposicions que ha duit a terme la nostra artista, tant les individuals com les col·lectives.

Com et definiries?
Això que em demanau és la cosa més difícil de contestar...

Si vols la pregunta d'una altra manera, com creus que et definiria una persona qualificada per fer-ho i que et conegui prou bé?
Si voleu, vos puc parlar un poquet del procés de la meva feina. Ara bé, definir la meva obra... Estic tan immersa en la meva feina, que no tenc una visió objectiva de l'obra...

Quants d'anys fa que t'hi dediques?
Fa vint-i-cinc anys que m'hi dedic.

I com vares començar?
El primer contacte amb la ceràmica el vaig tenir l'estiu de 1975 a una estada que vaig fer a Cambridge (Anglaterra). Hi vaig estar dos mesos i hi vaig conèixer un grup de gent que hi tenia un taller. Record que hi anava els horabaixes i vaig començar a tornejar una mica. La cosa em va agradar molt i m'hi vaig quedar molt enganxada.

I quan tornares a Mallorca?
Quan vaig tornar a Mallorca, que era pel setembre, em vaig matricular a Arts i Oficis, però hi vaig anar molt pocs mesos, perquè a mi, el que m'agradava era tornejar. Aleshores, un ferrer de Santa Maria em va fer un torn de peu i vaig començar a fer feina tota sola. Em consider, per tant, autodidacta, en aquest sentit. Durant molts d'anys vaig estar tornejant, és a dir, fent ceràmica. He fet altres feines, però he procurat que em deixassin temps per fer el que m'agrada.

Dius que has estat autodidacta, però tothom rep influències, per què no ens en contes quatre coses?
Vaig tenir la sort de conviure amb una japonesa, que era una ceramista molt bona, que sabia tornejar que era una meravella i em va ajudar a perfeccionar una mica més la tècnica. Xerr sempre del torn, perquè vaig tocar molt poc la qüestió dels esmalts; aquest tema m'interessà posteriorment. Després vaig assistir a una sèrie de cursos. Vaig participar al Seminari de Sargadelos de Lugo (1986). Aquest seminari és una fàbrica que està a Galícia; cada estiu hi conviden una sèrie d'artistes que fan ceràmica. S'hi fa feina durant un mes de manera completament lliure. Aquesta experiència va significar una ruptura amb el que feia abans i el que vaig començar a fer després. En aquell moment va esser com començar a fer feina d'una manera molt més lliure, vaig començar a fer coses que podien esser més escultòriques i manco funcionals. Vaig desaprendre una mica allò que havia après. A més, després d'aquell any va venir la meva primera exposició, a la Galeria Mestre Paco de Pollença (1987).

Com recordes aquella primera exposició?
Idò la record amb molta d'il·lusió. Bé, totes les exposicions m'han fet molta d'il·lusió, però aquella en concret va esser molt important, ja que era la primera vegada que mostrava la meva obra.

Hi ha cap exposició de la qual guardis més bon record que de les altres?
Crec que de cada exposició sempre et queda qualque cosa. Però les primeres són diferents. Mirau, en vaig fer una quan estava embarassada de set mesos, que la record amb molta d'il·lusió. Això va esser a Alcúdia, a la Pedrona Torrens (l'any 1990). Record que feia peces que m'eren molt difícils de manejar i vaig haver de menester molta d'ajuda. També record especialment la del Casal Balaguer (1992) de Palma, supòs que per les dimensions de la sala, ja que era molt gran. Aquest és un lloc per on passa molta de gent i, a més, a nivell de mitjans de comunicació també va esser molt important.

Com et tracten, en general, els mitjans de comunicació?
Per a mi és difícil xerrar damunt la meva obra. Hem de tenir en compte que hi ha coses molt subjectives, que quan les tradueixen, a vegades no s'ajusten gaire a allò que jo volia dir. Però bé, normalment trob que em tracten bastant bé. Quan faig una exposició, sol sortir a la premsa sense cap problema.

Has fet exposicions fora de Mallorca?
Sí. N'he fetes a Madrid, a Portugal (Lisboa, Porto), això pel que fa a les individuals; de col·lectives n'he fetes a Copenhaguen (al Museum Sollerod), a l'Alguer (Sardenya), etc...

Has dit al començament de la xerrada que no t'agradava parlar de la teva obra. Tot i això, explica'ns una mica el procés de creació, com et sents quan fas una peça?
Estic implicada amb la meva obra mentre hi estic fent feina. Tot el procés de fer la peça és el més m'agrada. Però una vegada que tenc l'obra acabada, jo crec que comença a tenir vida pròpia i, per això, són els altres que n'han d'opinar.

T'agraden les opinions que té la gent de tu?
Les trob bastant enriquidores. El fet que véngui gent al taller i em digui coses sobre la meva obra, encara que no la conegui, a mi no em desagrada gens ni mica. En qualque ocasió em destaquen aspectes interessants, dels quals jo no me n'havia temut.

T'has de tancar per fer feina?
Sí, m'he de tancar i, a més, he de fer feina tota sola. M'agrada estar una sèrie de dies d'aquesta manera. A Pòrtol em va bastant bé, perquè abans feia feina al centre de Palma i això d'haver-me de desplaçar em distorsionava molt. Però el fet de fer feina a Pòrtol i tenir-la prop de ca nostra em fa centrar molt més. M'agrada tenir molts de dies per endavant, hores i material, i fer camí. També vull dir que la meva feina no és una tasca reflexiva en el sentit de primer pensar molt la peça i després fer-la. Jo em fic dins el taller i vaig fent. D'una peça me ve una altra peça i així successivament.

T'aixeques un bon dematí i dius: “oh, que bé, avui faré això!”? Com neix una peça?
Per a mi una peça no neix de manera sobtada. Neix a base de fer-hi feina. Hi ha dies que estàs més perduda, d'altres que et centres molt més, ja que trobes allò que cerques... Bé, és un poc difícil d'explicar.

Allò que estic fent és el resultat de vint-i-cinc anys de feina continuada. Després hi ha totes les influències que rep. En rep de pertot arreu: tot el que veig, les meves vivències, d'altres artistes, de viatges, etc... A vegades fer feina sense un projecte, que és la meva manera de fer feina, és arriscat perquè no sempre surt ben bé el que volies. Llavors, no hi ha més remei que agafar el martell i destruir-la. D'altra banda, hi ha aquella sensació que quan començ una obra no sé com acabarà... N'hi ha que les tenc començades i no les acab fins al cap de... perquè m'he d'aturar... no sé per què. Després l'acab, tal vegada, al cap d'un mes.

Produeixes moltes peces? Fas moltes exposicions?
La veritat és que no, perquè les peces que faig són bastant grosses. La meva producció és reduïda. Aleshores faig una exposició individual cada any i mig o dos.

La teva obra reflecteix l'espai per on et mous, és a dir, el mediterrani com a fons?
Sí que es nota. Dins la meva obra es veuen els colors dels paisatges d'aquí. Són colors de terra. M'agrada molt el color de la terra. No tap la ceràmica amb esmalt, el material sempre es veu.

Com són les teves àmfores?
He de dir que he anat variant bastant en la forma. De fet, les àmfores que faig ja no tenen la forma redona. Si la mirau de front, té una forma clàssica. Però si la mirau de cantó només té deu centímetres, gairebé et desapareix, la peça. Són planes. El que els queda de les àmfores són aquestes banyes, que són les anses, i el coll. Faig referència al món clàssic, però les formes ja no ho són.

Quins materials utilitzes normalment?
Materials refractaris d'alta temperatura. Em faig les mescles jo en funció del color que em donarà després. Normalment em duen el material de València o Barcelona, perquè és un material que em permet fer feina en gruixat. El fang de gerrer normalment és més delicat i no hi puc fer feina amb tota la llibertat que jo voldria.

Què trobes de Pòrtula?
La trob molt simpàtica i el que més m'agrada és que la trobes pertot on vas. Està al carrer i la gent la viu bastant.

Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu

La cita de la introducció està extreta del pròleg “El vell desig de construir”, inclòs al llibre “Margalida Escalas. Ceràmiques”, publicat amb motiu de l'exposició al Centre d'Art Sa Quartera d'Inca. Abril-maig 1999.