|
| Ceràmica de Pilar Sastre |
El passat 23 de març (i fins el 5 de maig romandrà oberta) inauguràrem, a la Casa de Cultura de Ciutat, l'exposició didàctica Arts Matemàtiques que s'emmarca dins el cicle «Viu la Cultura» del Govern de les Illes Balears i que ha comptat també amb el suport del Consell de Mallorca.La intenció primigènia d'aquest muntatge pretén, ja des del mateix títol, sorprendre el públic amb la conjunció de dues disciplines que habitualment se'ns presenten com a irreconciliables i diametralment oposades i quan, fins i tot la fisiologia neuronal, ens ve a aportar proves que ambdues activitats -la creació artística i el pensament abstracte- estan ubicades en hemisferis cerebrals diferents.
Basta, emperò, resseguir una miqueta la història del pensament matemàtic i de l'expressió artística per comprovar que sovint les dues han caminat plegades i de la mà.
Seria difícil esbrinar quina fou la primera representació simbòlica matemàtica creada per gaudir alhora del fet artístic. Una de les aplicacions més antigues i alhora més estudiades és el de la proporcionalitat matemàtica i la seva influència en els models de construcció arquitectònica. L'Egipte dels faraons o la Grècia clàssica són dos paradigmes d'aquest fet, on el patró de qualsevol dimensió estava constituït per mesures referides al cos humà.
Sabem per gravats antics que Pitàgores (segle VI aC) ja es preocupà d'establir la relació de proporcionalitat entre la freqüència dels sons de la música i la longitud de les cordes o els tubs que les produïen.
El canvi en el sistema de numèració occidental, que passà del romà a l'indoaràbic actual l'any 1202, troba la seva expressió artística més coneguda en el gravat sobre fusta de 1503 que orna la Margalida Philosophica de Gregorius Reisch. Aquest gravat -que teniu reproduït aquí- ens presenta dues persones realitzant càlculs aritmètics sobre dues taules. Si us hi fixau, el personatge de l'esquerra treballa amb numeració aràbiga (on també hi ha el zero), mentre que el de la dreta fa els seus càlculs encara amb l'àbac de bolles (que era el sistema més utilitzat abans del canvi de numeració). La dona del vestit llarg (Typus Arithmeticae) és l'aritmètica que amb el seu somrís es decanta pel primer.
D'aquesta mateixa època n'és el famós dibuix de Leonardo da Vinci de l'home amb els braços i cames estirats, inscrit en una circumferència i que marca un pentàgon regular per il·lustrar la divina proporció o proporció àuria, que és la relació entre una diagonal i el seu costat. Aquesta proporció ja era coneguda pels grecs i apareix, entre d'altres centenars d'exemples, a la façana del Partenó i a les targetes de crèdit.
Per altra banda, el misteri i hermetisme que envolten les matemàtiques i que, desgraciadament, les fan aparèixer com la ciència pura de rang més elevat només reservada per a alguns escollits, ha duit molts d'artistes a representar aquest fet. La càbala és, en certa manera, filla d'aquesta admiració, igual que les rodes de l'Ars Magna Combinatòria de Ramon Llull (títol del qual n'hem extret la paràfrasi que dóna nom a l'exposició). Els quadrats màgics (graelles numèriques on els elements de qualsevol columna, qualsevol fila o, fins i tot, qualsevol diagonal sumen sempre el mateix valor) en són, també, un exemple. Albrecht Dürer en féu comparèixer un en un gravat famós anomenat melangia i l'artista català Josep M. Subirachs ha fet el mateix a la portalada de la passió de la Sagrada Família de Barcelona. Si us fixau, en la fotografia, la suma de qualsevol fila, columna o diagonal dóna sempre 33, que era l'edat de Jesucrist quan sofrí passió i mort.
Tornant a l'exposició, la nostra aportació consisteix a presentar una dotzena d'obres d'autors illencs (a més d'un ready-made) interpretades des del punt de vista matemàtic amb l'objectiu clar de contribuir a la divulgació de les matemàtiques. La redacció dels plafons s'ha treballat acuradament per tal que, sense perdre rigor, puguin esser interpretats i compresos pel públic en general (a part de totes les visites escolars guiades que es faran els matins dels dies feiners).
Les obres s'han reunit per dues vies. D'una banda, s'exposen obres ja creades prèviament la coneixença de les quals ens ha permès d'interpretar-les matemàticament. D'altra part, els temes importants sobre els que no coneixiem obra, han estat proposats a diversos artistes perquè aquests ens oferissin la seva particular visió. Tenim així matemàtiques a partir d'art, i art a partir de matemàtiques, que són les dues cares d'una sola exposició que es vol erigir en una gran banda de Möbius (si hi anau, sabreu què és això de la banda).
Finalment, vull aprofitar aquestes pàgines de “Pòrtula” per agrair sincerament la col·laboració desinteressada en la cessió de les seves obres que han fet els artistes. Destacar, només pel fet de comptar-la entre nosaltres marratxiners, Pilar Sastre, que des del seu taller portolà recreà i donà vida en ceràmica a una de les temàtiques més universals i estimades i que son el llenguatge de planetes i estels, les còniques.
Pep Lluís
Pòrtula nº 223, abril de 2000
Index abril 2000 Index General