“Quan l´home del temps no s´equivoca”. Sri-Lanka, el darrer paradís?
Aeroport de Karatxi, cinc de la matinada, no em demaneu si hora espanyola o local. Després de dues hores d´escala a Barajas, cinc hores més a Roma, una altra a Atenes i les hores de vol, ara tenim altres cinc hores més per tal d´enllaçar amb el vol definitiu a Colombo. Ja he perdut la noció del temps i ja no sé si duc hora de la Roqueta o pakistanesa. He vist un jove que arribava d´un altre vol amb un bossa d´un hotel que em sembla el de la nostra destinació. Al cap d´una estona el jove s´acosta per tirar un plàstic a l´unica paperera que hi ha a l´immens i destartalat recinte de la porta d´embarcament. –“¿Eres español?”- li deman amb la il·lusió que em conti com és el nostre hotel. Respon afirmativament i m´aclareix que no ve d´Sri-Lanka, sinó de l'Índia, d´un hotel de la mateixa cadena. I així com va parlant, el torn a interrompre: “Què ets català?” I amb un ampli somriure em respon que sí. M´identific com un veí de les Illes i a partir d´aquí ens entenem molt millor i em conta com són els hotels i com ha trobat l'Índia, que està a mitjan viatge amb la seva esposa i uns amics i que se´n va cap a les Maldives (que també serà la meva destinació final) via Colombo. A mesura que va parlant em sona molt aquella cara, i molt més la seva veu. Torn a fer gala d´impacient tornant-lo a interrompre: “Tu fas de l´home del temps a TV3, en Francesc Mauri?” Riu dient: “Si fóssim a Catalunya et dic, com dic a tothom, que és el meu germà bessó, però com que aquí no em demanaràs pel temps, efectivament, sóc el Francesc Mauri, l´home del temps de TV3”. Després de presentar-nos mútuament, faig un esclafit de riure i li dic que s´ha equivocat i que em digui, si ha vist la TV Índia, quin temps tindrem a Sri-Lanka. Diu que, efectivament, com a degeneració professional, ha vist els espais del temps als telediaris indis i que li sap greu comunicar-me que a Sri-Lanka hi ha un cicló ben encarxofat sobre la gegantina illa i que són mals de moure i, per tant, ens espera una setmana de pluja diària. Ens acomiadem fins a l´hora de pujar a l´avió de PIA. Magnífic, per cert, i pens que si de vegades s´equivoquen davant la tele per a milions de persones, que aquesta vegada, una predicció feta per a mi exclusivament, damunt una illa com cinc vegades Catalunya o més, les possibilitats d´errada són moltes més.
En arribar a Colombo, una fina pluja surt al nostre encontre, i ens acompanya, sempre a la vora de mar, fins al nostre hotel, situat al costat de l´antic Parlament. La circulació, per l´esquerra, és caòtica i la primera impressió no és gaire agradable, tot i que l´hotel està envoltat d´arbres de la flor del paradís. En baixar de l´autocar, em dirigesc tot d´una cap a la gespa mullada a recollir flors caigudes dels arbres per a regalar a les dones del grup. Aquesta flor, que desprèn una flaira que cap perfumista del món ha aconseguit imitar, ja la coneixia d´un viatge a Bali, i a Sri-Lanka descobriré que és emprada per posar-la als peus de les estàtues de Buda, com el millor tresor, i he de reconèixer que aquests illencs tenen tota la raó. La capital ens ha rebut amb la pitjor cara, perquè al dia següent, en allunyar-nos de l´hotel, visitant museus i llocs d´ambaixades i ministeris, veim una altra Colombo, d´àmplies avingudes, molts jardins i llacs molts dels quals enmig tenen un temple per a forjar la meditació dels joves monjos, de túnica color safrà i cap afaitat. Mirant-los sent una sana enveja, si és que pot ser sana, i pens que en aquests recintes els infarts han de ser nuls. Sense adonar-nos, ja estem fora de la capital i anem cap a una mena de guarderia infantil d´elefants orfes o amb alguna mutilació a causa de caçadors furtius o mines, tan mal anomenades “anti-persones”, que també existeixen aquí, al darrer paradís. Per què el darrer paradís? Perquè és una terra que omple de goig l´ànima i els sentits. Imaginau el Paradís Terrenal quan estudiàvem religió. Qui no l´ha somniat mai? Idò per molt que imagineu, l´antiga Ceilan supera tota fantasia. La verdor i el colorit del món vegetal és quasi insultant. Hom diu que tirant un pinyol de qualsevol fruita, l´any següent hi trobaríem un arbre tot carregat d´aquell fruit, i és que la terra de l´illa és d´una riquesa que ja voldrien molts conradors de les Balears. I quan la terra és de muntanya i abans era erma, els anglesos li varen treure rendiment convertint aquells paranys d´uns 1.500 metres d´alçada, i més, en muntanyes verdes de plantes de les quals en pot bravejar amb motiu, de ser del millor del món. Les factories més antigues han estat reconvertides en hotels d´una originalitat i comfort que s´han de veure, com els salts d´aigua que per aquí i per allà cauen en salt celestial, donant a les infinites muntanyes de te una musicalitat que per a si voldrien molts grans compositors. En qüestió de menjar molts coincidim que és el país asiàtic on millor cuinen, i si sou naturistes us recoman el suc natural de poma de fusta (apple wood), una fruita que no he vist a cap altre lloc d´Àsia.
No he pretès mai que aquests viatges que estic escrivint a Pòrtula sien una mena de guia de viatge, que per això ja n'existeixen, i procur anar passant com si anés en un ultra-lleuger on no es toca l´equivalència de la moneda, distàncies o extensions, ja molt documentades, i em vaig aturant, per al lector, a llocs singulars i únics on la meva visió artística em fa baixar del cel, com la Roca del Lleó, a Sigiriya, que diuen que fa molts anys era un lleó esculpit del qual ara només en resten les seves gegantines potes del davant, però el seu tresor és al seu llom de l´esquerra, on hi ha les famoses pintures sobre roca representant la dona de l´illa, d´opulents i generosos pits. Aquesta roca de lleó està envoltada d´una terra de color rosa-rosa que no he vist a altre lloc del món que es podria comparar, en segons quins moments, a una sortida de sol a les dunes del desert. Torn a volar amb la imaginació i em vull aturar al complex “talaiòtic” de Polannawura on, per a les dones del grup, cridava l´atenció el temple del penis de Krisna, sobre el qual s'hi asseien les dones per tal de conquerir la fertilitat. És quasi irreconeixible com a fal, segons el guia -fent broma-, des que les espanyoles el descobriren. Al mateix complex hi ha moltes coses hermosíssimes i destaca, no precisament per la seva bellesa, una campana gegantina invertida, amb quatres portes tapiades on, segons diuen, hi ha escrites en fulles d´or, la doctrina del Buda Siddharta (Va deixar Buda cap doctrina?). Aquesta campana invertida ha estat aquest any reproduïda en calendari de butxaca per moltes cases comercials. Però el que més impacte causa de tot això és, una mica més lluny, a peu, el grup escultòric de Buda, fet a la mateixa roca, meditant, ensenyant, morint… amb la flor de lot a la planta dels peus, i tot això envoltats d´un silenci que es podia escoltar sense presència de grups de japonesos, alemanys o italians amb el seu guia cridaner al seu costat, cosa que fa pensar que, afortunadament, no és un lloc de freqüència massiva. Kandy, antiga capital, té un gran llac enmig de la ciutat, on hi vaig trobar un vell que es desvetllava damunt un banc i amb la seva quietud em va venir de gust dibuixar-lo. Hi ha un gran jardí botànic amb uns arbres tan amples i tan alts que a l´hora d´escollir entre aquests i els grans edificis de Nova York, un no té cap dubte. Això sí, una serp verinosa no mortal va estar a punt de donar-me “memòries” mentre admirava l´alçada d´aquells arbres. De jardins, plens de plantes medicinals, n'hi ha pertot arreu, a Kandy, i amb elles us faran un massatge que us farà sentir molt millor. Les platges del sud són verges, però això té una explicació: L´oceà Índic colpeja dia i nit l´arena sense pietat amb unes ones considerables, i llevat d´algun “windsurfista” (quina paraula més horrorosa!) gairebé ningú s´atreveix a nedar. El guia apunta: “En aquesta platja es va filmar “007 contra el Doctor No” “, i tots, efectivament ho reconeixem a l´instant. A una altra platja ens mostren un illot ple –com no podia ser!- d´una vegetació increïble: “Aquí, en aquest illot, en Paul Bowles escriví El cielo protector “. Mesos després mor aquest escriptor i ens assabentem que aquesta obra mestra, que tracta de la duresa al desert del Sahara i les Khasbash, fou escrita a Tànger, però costa tan poc somniar a Sri-Lanka… S´han de comprar els “battiks” que ofereixen pel carrer d´elefants tots endiumenjats a l´ús, a mitja dotzena de dòlars la peça, per a regalar als amics. No pesen, a la maleta, i “quedes bé” però si en voleu un per a casa vostra s´ha d´anar a qualsevol de les moltes galeries d´art i comprar una bona pintura al battik, que sempre serà d´un preu molt inferior al que costaria un dibuix a Mallorca. Ah! i en arribar i llegir pertot arreu rètols de negocis amb els noms de Carlos o Fernando, no penseu que vos ha duit a un altre país perquè, juntament amb Da Silva, són els noms més corrents a l´illa, i és que el colonialisme portuguès ha perdurat més que el darrer britànic. I així, després de vuit dies, anem cap a l´aeroport de Colombo amb una fina pluja que ens acompanya. Una pluja càlida i persistent, la mateixa que ens ha acompanyat tot el viatge, sense fer nosa, com un viatger més. Les Maldives, a una hora i mitja de vol, ens esperen plenes de sol, però deixant aquest darrer paradís, he de reconèixer que, dissortadament per a mi, en Francesc Mauri, l´home del temps, aquest cop no s´equivocà.
Joan Miquel Lladó