MUSICA
Anem a centrar-nos en l´obra de Bach. És difícil fer una divisió clara, però la més encertada, sota el criteri general, és la de dividir música religiosa i música profana.
A la música religiosa en primer lloc trobam els oratoris. Són molt coneguts els de Nadal i el de Pasqua. Un oratori és una obra vocal de caràcter narratiu i sense representació escènica. Aquests no són els més representatius de Bach. El gènere per excel·lència és la cantata: una obra composada per a un text religiós dividida normalment en 7 parts. La darrera és el gran coral, que normalment és a quatre veus. La celebritat de les cantates de Bach és tan immensa que resulta impossible destacar-ne unes quantes. De les més de 200 que va escriure, la més coneguda és la 147 pel seu Coral “Jesús és la meva alegria”. No obstant el coral de la nº 140, la nº 80 i la nº 4 són celebradíssimes. Moltes melodies de corals han estat transcrites per a piano, orgue, violí… Entre les innombrables versions podem destacar la del Münchener Bach Kor and Orchestra dirigida pel legendari Karl Richter.
Les cantates profanes són manco nombroses (unes 20) i destaca la Cantata del Cafè.
Les àries, els recitatius, cors i corals són els elements comuns que ens uneixen els oratoris i les cantates amb les gegantines passions. Una passió no és més que una cantata de magnes dimensions que celebra la passió i la mort de Crist. Es diu que en va escriure 5 però només en conservam 2: la de Sant Mateu i la de Sant Joan. El passat 8 d´abril a la Basílica de Sant Francesc, Trevor Pinnock amb l´orquestra i cor de “The English Concert” amb les corals de La Universitat de les Illes Balears i la juvenil de Joventuts musicals interpretaren la Passió segons Sant Mateu. L´experiència fou molt grata i delità als qui la presenciàrem. Si hem de destacar alguna de les seves 68 parts, diguem que les àries per a contralt com la nº 10 són magnífiques. Quant a la de Sant Joan, cal dir també que, encara que de dimensions més reduïdes és d´una excel·lent qualitat. En les versions ens podem quedar amb aquesta de Pinnock o també amb la de “The English Barroque Soloists” dirigida per John Eliot Gardiner.
Hi ha dues obres concretes que mereixen un estudi analític: El Magnificat i la Missa en Si menor.
Mentre el Magnificat és una obra de joventut en la qual l´autor no té excessives influències de la música alemanya, la Missa en Si menor és per a molts experts l´obra vocal més ambiciosa de l´autor. Composada al final de la seva vida, té 27 parts, amplificant d´una forma majestuosa i pròpiament barroca les 5 parts de les misses de l´època. Hi ha moltes versions. Ens podem quedar amb la de Frans Brüggen amb l´Orquestra del Segle XVIII i el Cor de Cambra dels Païssos Baixos i també la del Münchener Bach Chor and Orchestra dirigida per Richter.
Passem a l´obra d´orgue. Si ens atenem a les classificacions vocal-instrumental entraria en el bloc de la instrumental. Però si ho feim en la Religiosa-Profana, la podem incloure en la religiosa. Quan diem Bach, immediatament el relacionam amb l´orgue, perquè per a un públic majoritari Bach és l´organista per excel·lència. Qui no coneix la Tocatta i Fuga en re menor?
Però la seva producció per al rei dels instruments és llarguíssima. Només citarem la Tocatta, Adagio i Fuga en Do i el Preludi i Fuga en La menor. Johann Sebastian coneixia a la perfecció totes les sonoritat riquíssimes de l´instrument i des de ben petit, quan robava les partitures a son germà, fou un magnífic intèrpret i compositor. J. A. Sheibe, un crític de l´època, en fa grans elogis i existeixen multitud d´anècdotes (vertaderes o apòcrifes) que parlen de la seva habilitat, sensibilitat i perfecció.
En el duel etern que se´ns presentarà continuament entre la fidelitat a la partitura i la improvisació hi trobam els que, a mon criteri, representen ambdues tendències i són els màxims exponents en elles.
Llurs diferències es palesen d´una forma immediata a l´audició. Ells són el desaparegut Helmut Walcha i l´actual Carlo Curley. Walcha tenia una visió molt concreta de l´obra bachiana, la qual enregistrà en vàries ocasions i es limità a interpretar la música organística amb gran encert. Es tracta d´una visió molt adequada: en la part improvisatòria (tocattes i fantasies) deixar-se emportar pel virtuosisme dins el temp més o manco flexible i en la part fugada respondre al concepte d´exactitud d´una forma matemàtica. Curley és un improvisador que deixa fluir la seva imaginació i aconsegueix uns resultats soberbis que agraden inclús als més estrictes. Aquest també inclou transcripcions de corals i cantates del seu repertori i aconsegueix els resultats abans esmentats. És indubtablement una difícil elecció. Com resumiria Luis G. Iberni, “si es pot, que es comprin les dues”. (continuarà)
Rafel Ramis