Helenita Olivares,
la bellesa és art

Maria Helena Olivares Medina (Cúcuta - Colòmbia, 1935) és soprano. Arribam a ca seva, situada ben a prop de Pollença, en un lloc privilegiat i tranquil, on es respira serenitat i harmonia. De fet ca seva, Can Marimon, un casal d'estiueig i residencial on viu amb el seu marit, l'artista italià Aligi Sassu (Milà, 1912), és un lloc acollidor des del mateix moment que s'accedeix als jardins de l'entrada, plens de detalls ornamentals i de plantes, on el verd es combina amb els diferents colors de les flors de temporada. Un coll de cisterna decorat amb relleus, trenca l'espai de l'ampla terrassa des de la qual, per sobre d'una autèntica estora verda, la vista arriba fins a la línia blava de la mar. Asseguts sota la porxada, començam la nostra entrevista un calorós horabaixa d'aquest estiu. Un vell ca ens mira desconfiat i, després d'estudiar-nos, es retira discretament.

Helenita, què la va motivar a estudiar música?

Jo diria que vaig nèixer amb la música. En el meu país, la música, sobretot la popular, forma part de la vida de cada dia. La meva família era d'allò que podríem dir benestant, de fet el meu padrí era general de les forces armades i record molt bé escoltar a casa dels padrins, de petita, obres de Caruso, Verdi o Strauss en una gramola que tenien. La meva és una familia nombrosa i tothom estava en contacte amb la música. A casa teníem un piano i ma mare una veu preciosa, i jo de ben petita anava a classes i cantava a l'església. Vaig créixer en aquest ambient musical.

I el 1956 se n'anà a viure a Roma. Com va ser això?

Vaig participar en un concurs de piano i cant, i vaig guanyar una beca per estudiar a Roma, al Conservatori de Santa Cecília. Van ser quatre anys d'estudis. També vaig estudiar guitarra clàssica.

Què pensaven a ca seva de la seva carrera com a soprano?

Als meus pares els agradava. Com ja us he dit, a casa sempre hi va ser present la música, tots tocàvem algun instrument i cantàvem. Som sis germans i des de petits tots estudiàrem música. Els meus pares i nosaltres, com és corrent a la meva terra, aprofitàvem qualsevol moment per cantar.

Què li cridà l'atenció de Roma?

Les coses belles de Roma són úniques. Quines coses belles? Roma els anys 60 estava molt menys transitada, era més autèntica i més bella. Jo estudiava en un centre eclesiàstic situat a uns tres-cents metres del Vaticà, de manera que podia anar cada dia a missa a la basílica de Sant Pere. Imaginau-vos quina havia de ser la meva impressió en veure tota aquella meravella, tota aquella bellesa! Aquell que té sensibilitat se sent meravellat. Aleshores era papa Joan XXIII.

Va conèixer Joan XXIII?

I també Pau VI, que va impulsar el Museu d'Art Modern als Museus Vaticans, al qual el meu marit contribuí amb diferents obres escultòriques.

Com l'afectà el contrast entre Amèrica i Europa en la seva formació?

Bé, molt bé. Vaig conèixer gent que no es va adaptar a l'ambient, però jo ho faig fer immediatament. La bellesa de Roma és impactant, però per a una estudiant sensible cau molt bé. Segurament vaig néixer preparada perque m'agradàs la bellesa, endemés crec que també em va afavorir la preparació que duia de la meva familia. Quan vaig arribar a Roma sabia solfeig i coneixia la guitarra perquè a ca meva havia viscut un ambient cultivat

Que notà a faltar del seu poble?

Moltes coses, tal vegada la familiaritat de la música. El poble sudamericà és encara jove, en evolució. A Europa tenim anys d'història, d'art... allà tot és autèntic i genuí, tot i que amb uns mitjans de comunicació que arriben a tot arreu les coses han canviat.

Què sentí la primera vegada que torna al seu país?

La primera vegada que vaig tornar al meu país, a casa hi havia una reunió familiar alegre i distesa en el pati, em cantaren “Arrivederci Roma” i a mi això em va emocionar moltíssim. Més tard, de nit, em cantaren serenates. Així és un poc el meu país, perquè allà el dolor i l'alegria es manifesten amb música. En tornar al meu país em va emocionar molt la gentilesa de la meva gent. Fins que no surts de ca teva no aprecies les coses belles de la teva terra.

A Itàlia conegué el seu marit, l'artista Aligi Sassu, pintor, escultor i ceramista, i ja s'hi queda a viure.

Vaig arribar a Roma el 1956 i el 1959 vaig conéixer el meu marit, de qui em vaig enamorar perquè és un home savi i molt cult, i d'ell he aprés moltes coses.

Què li crida més l'atenció de l'obra de l'artista?

M'impressionen el color i la senzillesa; m'agraden tots els colors: els blaus, els verds... També m'agraden els crepuscles, sobretot a l'hivern que és quan són més nets.

Una artista com vostè casada amb un artista. Com es du la vida entre artistes?

Divinament, com no pot ser d'altra manera, quan hi ha amistat i admiració l'un per l'altre, com és el nostre cas. La nostra unió és artística des dels seus inicis. Quan ens vam conèixer, ell m'admirava com a cantant i jo admirava la seva pintura.

Encara canta, vostè?

Fa quatre anys que vaig deixar de cantar, tot i les ofertes que he tengut. Ara el meu marit gaudeix dels seus darrers anys en aquest paradís que tant li agrada i jo he renunciat a tot per estar al seu costat. Crec que ens hem guanyat estar junts. Ara, estant junts tot el dia, sembla que encara ens estimam molt més.

Quin va ser el seu darrer concert?

Va ser a Lugano, a Suissa, fa quatre anys, en la mateixa ciutat on vam constituir la Fundació Aligi Sassu i Helenita Olivares.

Com van descobrir Mallorca?

Aquí hi arribàrem per primera vegada el 26 de desembre del 1963 amb un viatge que féiem en grup. Tot just arribar, pujàrem a un cotxet, un 600, i voltant per l'illa vam descobrir un lloc bellíssim, idíl·lic, on els horabaixes podíem veure tornar de la feina els pagesos amb els seus carros. Aquell dia anàrem al port de Sóller i dinàrem d'uns calamars a la planxa.

Helenita ens demostra posseir a cada moment una gran memòria, tot i que ella no li dóna massa importància a la gran quantitat de detalls que ens conta per il·lustrar les seves vivència i contestar les nostres preguntes.

Quina diferència d'aquella Mallorca a l'actual.

Ara tots tenim necessitat del cotxe i l'ambient ha canviat totalment. Record Pollença sense asfaltar i les dones mantenint els carrers netíssims. És el poble més bell que conec.

És en aquest primer viatge que decidiren obrir casa a Mallorca?

Mallorca em va recordar molt la meva terra perquè el paisatge és dolç. El meu marit es va enamorar d'aquesta dolçor. Quan arribàrem a l'illa ens hostatjàrem a l'hotel “Es Molins”, a la cala de Sant Vicenç, i al meu marit li agradà una casa que hi havia per allà a prop. El 4 de maig del 1964 ens van entregar les claus de la nostra casa, amb una simple encaixada de mans, sense necessitat de fer cap contracte ni cap paper, i després la pagàrem. Eren temps molt diferents, aquells.

I que ha estat Mallorca per a vostès?

Per a nosaltres Mallorca ha estat un oasi de pau, on el meu marit ha fet algunes de les seves grans obres.

Quina ha estat la seva relació amb els músics mallorquins?

Del pollencí Miquel Capllonch vaig fer un disc el 1984, del qual fa poc temps que m'oferiren fer un compacte.

Vosté és, sobretot, soprano?

Sí, i com a tal he fet una carrera bastant important.

De totes les òperes que ha cantat, per quina s'inclinaria?

Totes m'agraden perquè m'agrada cantar, però, pels records que em du, per ventura destacaria “Aida”, que vaig cantar el 15 d'agost de 1971, fent una substitució. Per a mi allò va representar molt.

Ens conti més detalls, per favor.

Era la darrera representació i Martina Arroyo, que era la titular, es va sentir indisposada i a les onze del matí me telefonaren perquè anàs a cantar a Verona. Imaginau-vos, en ple mes d'agost jo era a ca nostra, a Milà, i per anar a Verona vaig haver de demanar a un amic que m'acompanyàs amb el seu cotxe, perquè el meu marit era fora d'Itàlia, precisament a Mallorca, i no podia anar a veure'm perquè no trobava la manera d'arribar.

La casualitat va voler que en aquesta gran oportunitat no pogués comptar amb la presència del seu marit, d'Aligi Sassu.

Efectivament, vaig fer la meva primera gran representació tota soleta, però vaig tenir molt d'èxit.

Però aquest no és el seu únic gran èxit com a cantant.

No, també em sent molt satisfeta d'haver guanyat el primer premi de veus verdianes a Bussetto el 1966, cantant una peça de “La Traviata”. I vaig guanyar sense recomanacions! Aligi i jo sempre ho hem tret tot de les nostres pròpies forces.

Quina o quines òperes són les que més li agraden?

N'hi ha tantes! Gairebé totes: Norma, Aida, Butterfly... Amb Butterfly vaig debutar al Liceu de Roma.

I com a virtuosa de la guitarra clàssica?

He tengut moltes satisfaccions. Vaig tenir la gran sort de tocar la guitarra clàssica mentre Salvatore Quasimodo recitava poesia, fèiem reunions. Ell era molt amic del meu marit, però com que en aquell temps encara no sovintejaven les gravadores, sols ho conserv en el meu record.

Quin és el seu cantant d'òpera més admirat?

Alfredo Kraus, un gran home, un gran cantant i un bon amic. Ara bé, cada cantant és un món. Plàcido Domingo, per exemple, és adorable; Josep Carreres té un gran sentiment, i així podríem continuar amb molts altres perquè, de fet tots m'agraden.

Creu que cantar òpera està a l'abast de tothom?

Per cantar opera es necessiten molts anys d'estudi i els mitjans vocàlics adients. És molt difícil cantar si no es disposa de la veu necessària, però també es necessiten grans mestres i si un mestre no encerta el to de la teva veu pot fer-la malbé.

Tradicionalment l'òpera s'ha cantat en italià i alemany. Què li sembla això?

Cantar és bell en tots els idiomes, però pens que l'opera s'ha de cantar en italià, és la llengua més adient per a la vocalització, i la dicció en el cant és molt important.

La seva llengua materna és l'espanyola, i la italiana la seva llengua d'adopció, amb quina li agrada més cantar?

Cantar en espanyol és bell, cantar en italià és preciós

I a ca seva, quina és la seva llengua?

Amb el mestre parlam sempre en italià, però ell entén l'espanyol, i també entenem i llegim el mallorquí.

El mestre Sassu ha tengut una clara militancia socialista i antifeixista. De quina manera ha impregnat la ideologia en la seva obra?

El meu marit va pintar els afusellaments que es derivaren de la Revolució d'Astúries (“Fucilazione nelle Asturie”) el 1935, un quadre que conservam a Itàlia. El meu marit era antifeixista i per això va passar devuit mesos a presó.

El 1937, Aligi Sassu va ser detingut i processat per un tribunal especial de la Itàlia feixista de Mussolini. En la presó conegué al futur estadista i líder socialista Sandro Pertini, amb qui mantingué sempre una forta amistat. En sortir de la presó, fou sotmès a una intensa vigilància per les seves conviccions socialistes.

La seva formació, com a pintor, va ser italiana?

Sí, ell entre els 12 i els 14 anys va exposar a Venècia, i va ser deixeble de Marinetti, el pare del futurisme. Va ser un nin prodigi.

I després va anar a París.

Sí, hi va anar en els anys 35 i 36; sentia una gran admiració per Delacroix i Géricault.

Vostè admira, per damunt de tot, el mestre Sassu.

Sí, és un gran mestre, i té una gran cultura i uns grans coneixements.

En quina ciutat de les que vostè coneix li agradaria viure?

Seria difícil decidir-me perque tenc molt bons records de moltes ciutats, gairebé de totes aquelles allà on he cantat: Viena, Monaco, Praga, Verona, Nàpols...

La seva vida és una aventura.

Hi estic d'acord, de fet tenc un sac molt gran a la meva esquena amb les vivencies que he tengut. La meva vida ha estat intensa i de molt de sacrifici, anant d'un lloc a altre. Els dos, Aligi i jo, ens hem sacrificat: de vegades jo l'he acompanyat a ell i de vegades ell a mi.

La seva vida ha estat un llarg aprenentatge. On posa tot aquest bagatge?

Mai no s'acaba d'aprendre i estant al costat del meu marit cada dia aprenc alguna cosa. No m'he cansat mai d'escoltar-lo. Ell em diu que Déu em va enviar per estar amb ell.

Hem fet l'entrevista a Helenita Olivares, soprano, però ella no ha deixat de referir-se en tot moment al seu marit, el mestre Aligi Sassu, per qui professa una indissimulada admiració i estimació que els anys no han esborrat en absolut. Tot el temps ens ha acompanyat la rialla sincera, contagiosa i expressiva d'Helenita, d'una dona absolutament satisfeta del que ha fet en companyia d'Aligi, que ha viscut intensament, que ha gaudit de la bellesa, de l'art i de la cultura que ella tant admira, i que, sobretot, se sent en pau amb ella mateixa.

Maria I. Deyà, Antoni Roca
(fotos, BMM)

Portada | Index Juliol 2000