Cap al 0,7% de naturalesa (col·leccionable per als néts)
No fa tants d'anys que no bastava transformar el paisatge de bosc a ciment sinó que, encara, el que estava destinat a zones verdes també s'arrasava per posar, per exemple, coses exòtiques de pues. Ara estava pensant, per exemple, amb el parque de los Quejigos de Bujaruelo. Afortunadament els temps ja han canviat i cada vegada som més partidaris d'aprofitar el que ens regala la naturalesa. O no?
Entre els sestadors de Son Verí, la cova de la Verònica i l'església patronal ens ha quedat una zona verda d'interès excepcional. En aquest cas la zona forestal més valuosa ha coincidit amb la zona verda més important
A vegades, com en el cas present, per gaudir d'un parc extraordinari no cal més que aprofitar el que tenim naturalment; altres parcs han costat caramulls de milions i mai no arribaran a la sola de les sabates d'aquest. (I ara tornava a pensar amb aquell parc de Bujaruelo.)
Menció especial mereixen els ullastres seculars amb la rabassa inflada amb contraforts, però encara són més estranys alguns garrovers centenàriament retorçuts o caiguts, que semblen una quimera de tres peus. Alguns pins han assolit unes mesures extraordinàries, però ens havia passat per malla, pel fet d'estar precisament embolicat de mates, també molt grosses.
Una colonieta de cirerers de Betlem, l'entapissat de molses que ja ens havia fuit de la memòria i una figuera, que també podria servir perquè els nins d'Es Figueral puguin saber què era una figuera, entre els altres components habituals de la nostra garriga, però amb una composició artística poc freqüent, acaben de conformar aquesta pleta-parc que Dios nos la dio... i? Idò, l'anunciadíssim carril-bici, ara ja d'una amplada més humana, també passarà per ací i acabarà d'emmarcar aquest (futur) parc de Sant Marçal.
Pere Llofriu
Pòrtula nº 226, juliol de 2000