22642

Anem ara a la música profana. Donald Grout i Claude Palisca admeten aquesta separació però la matisen: “Bach escriu música per a Déu”.

Frederich Blume ens explica l´any 1962 que possiblement Johann Sebastian no era tan religiós com diuen i que escrivia per als oficis com a feina i obligació, no com a devoció.

Per acontentar totes les parts direm que la música “profana” es correspon amb la instrumental amb l´excepció de l´orgue, al qual ja ens vàrem referir. Els Concerts de Brandeburg són, potser, les obres més escoltades de Bach. Aquests sis concerts, dirigits al príncep de la ciutat, són una meravella de rara perfecció. Des del primer, establert en 4 moviments, fins al sisè, amb la seductora música de les violes, Bach ens transporta per un món on la fantasia barroca arriba al zenit.

Els seus plantejaments formals i les instrumentacions difereixen tant que no pareix que formin un conjunt. Quan hom escolta els sis seguits, hi veu una relació difícilment demostrable, però que es fa palesa. Entre la infinitat d´enregistraments dels concerts de Brandeburg podem ressaltar la celebèrrima gravació de l´orquestra de Marlboro, dirigida pel gran Pau Casals, novament la Münchener Bach Chor and Orchester, amb Karl Richter al capdavant, i la de l´Academy of St. Martin in the Fields, amb Sir Neville Marriner.

De les quatre suites orquestrals de Bach també és difícil destriar-ne una. De totes maneres, la Badinerie de la Suite núm. 2 i l´Air de la núm. 3 han estat sempre les prelidectes del gran públic. Aquestes suites estan encapçalades amb la típica obertura denominada “francesa”, creada per Jean Baptiste Lully, amb els tempi lento-allegro-lento, que segons ens explica molta gent, és per aquest motiu que es diuen “franceses”. Moltes orquestres o agrupacions de cambra n'han fet llur versió, entre les que he escoltades consider que la d'I Musici i les de The English Concert, amb Trevor Pinnock, són les més encertades.

Anem ara a la música de clavicèmbal. Bach té unes obres insuperables en aquest camp i la literatura que va compondre per a teclat ha estat interpretada de llavors ençà com les peces de més altura.

La primera obra que ressalt és una de les composicions didàctiques més interessants de l´antiguitat: l´Àlbum d´Anna Magdalena Bach, escrit per l´aprenentatge musical de la seva segona muller. L´àlbum conté invencions, tocattes, preludis…, que estudien les posicions de les mans, els acords, arpegis, cromatismes… i encara té una vigència gairebé total. El clave ben temperat i les Variacions Goldberg mereixen una anàlisi detinguda. La primera és un repte, llançat en l´aire, de compondre 24 preludis en les 24 tonalitats, tots ells amb les seves respectives fugues, repte al qual després respondria Chopin, que es va acontentar només amb els preludis. Les variacions estan formades per una ària celebèrrima i trenta variacions. Cada una d´aquestes és una recopilació tècnica musical de l´època i l´obra en si resumeix el saber barroc d´una manera enciclopèdica.

Notam analogia entre ambdues i la teoria de la composició circular. Totes dues comencen i acaben igual i segueixen el que diríem rellotge o cercle musical. Avui dia a les escoles de música i conservatoris s´ensenyen les tonalitats mitjançant un rellotge, partint de Do Major, afegint-hi sostinguts i llevant bemolls fins a arribar novament a la tonalitat natural. Bach ja fou un precursor d´aquesta iniciativa.

També hi trobam concerts per a clavicèmbal. Curiosament n´hi ha per un, dos, tres i quatre clavicèmbals. Aquests són magnífics i de difícil interpretació. El largo del Concert per a un clave i el primer moviment del Concert per a quatre claves són el més destacat. A l´hora de triar un clavecinista adequat ens trobarem amb molts problemes. Una altra vegada tenim el dilema de la fidelitat a la partitura i la improvisació. Deixant de banda les antigues gravacions de Wanda Landowska –sempre excel·lents i difícils d´aconseguir- centrarem el debat entre les improvisacions sobre variacions que ens brinda Tom Koopman (d´una vàlua curiosíssima) i la sobrietat, mesura i senzillesa expositiva de Gustav Leonhardt. Un duel de titans per a la interpretació de les obres clavicembalístiques de l´autor. Un altre geni equiparable amb aquests dos i que representa una tendència més equilibrada i adient per sortir de l´impàs d´escollir entre un dels dos citats és Trevor Pinnock. És un excel·lent clavecinista i representa el punt mig entre els dos extrems. Però mai m´atreviria a decantar-me per un, precisament perquè respect massa tots tres i consider que representen els punts de vista prototípics que existeixen per a la interpretació bachiana. També hi ha unes transcripcions per a piano, realitzades per Wilhem Kempff, que tenen una validesa absoluta, ja que són molt fidels a la partitura original, són un poc antigues i la lectura de Gavriliov, que és més recent, també és molt bona. Bach va escriure també obres per a llaüt. Era un dels instruments típics de l´època. A Itàlia hi havia una tradició llaütística prodigiosa (que després continuarà amb la guitarra) i l´autor també va compondre algunes obres, que malgrat siguin menors, avui esdevenen un material preciós per als estudiants, tot i que, per casualitats, avui dia es transcriuen més peces orquestrals i instrumentals per a guitarra que per a llaüt. Narciso Yepes va tocar amb llaüt algunes de les originals i Julian Bream també ho va fer. El guitarrista David Russell té una transcripció d´una suite de Bach que és realment sobèrbia.

El violí va ser l'instrument per al qual va compondre peces molt interessants. Els concerts per a violí són molt bells i n´hi ha un per a dos violins i un per a violí i oboè. Tenen una magnífica interpretació amb Simon Standage, però la més aconseguida a mon parer és la d´Arthur Grumiaux. La que és incomparable és la d´aquest últim, amb Heintz Holliger.

Bach ens ensenya com la dissonància pot ser perfectament assimilada i ens dóna una lliçó de contrapunt en totes les seves obres, especialment en les de violí. Per exemple, en les seves tres partites hi ha el preludi de la núm. 3, que és molt celebrat, i en la núm. 2, Gidon Kremer ens ofereix una visió insuperable de la conegudíssima Chacone, on podem comprovar que Bach és un geni del contrapunt.

El violoncel també fou molt usat per Bach i escrigué algunes obres per a aquest instrument. Les suites per a violoncel sol són una de les obres més difícils per a aquest instrument i tot un repte per a la música del moment. Que per a un instrument melòdic s´intentàs construir una melodia que fes a la vegada les funcions d´aquesta i algun so d´acompanyament, que l´oient no pot determinar perquè la intenció final de Bach era harmonitzar un instrument melòdic, esdevé una gesta absoluta. Podem destacar el preludi de la suite núm. 1 en les interessants versions de Tortelier i de Pierre Fournier. Un apartat especial mereix el mestre Pau Casals, que resultà ser un excel·lent intèrpret de Bach. Tots aquests són bastant ortodoxos davant la recentíssima lectura de Micha Maisky que, com Curley a l´orgue o Koupman al clave, fa variacions i ens dóna un Bach completament especial. La crítica el col·loca en un lloc de privilegi.

Els concerts denominats “francesos”, “anglesos” i “italià” no els analitzam, perquè això ens duria molt espai, però ja vaig dir que Bach resumeix tots els estils i els analitza i compon concerts amb característiques pròpies dels autors del país: el Concert italià seria propi d´un Corelli o un Scarlatti…, els francesos, de Lully, etc., i aquest és un fet tan magnífic que només té similitud amb la d´Stravinsky, quan els seus contemporanis el criticaven i qualificaven d´incult. Li varen retreure que no sabia compondre com els barrocs i ell els respongué amb la composició d'obres que per a una oïda poc avesada podrien passar perfectament per barroques. A partir d´aquestes es pogueren classificar les característiques del barroc i amb l'actualització de l´obra de Bach es classificaren els diferents barrocs.

I per acabar, aquest il·lustre alemany també va escriure obres menors com Ofrena musical, L´art de la fuga, invencions i moltíssimes obres més. Amb una paraula, Johann Sebastian Bach és una de les figures més importants en el domini artístic. Un ésser capaç de fer obres d´incommensurable valor i que encara no es pot donar per conclòs l´estudi sobre la seva vida i obra. Encara queden moltes taques obscures, les quals esper que després del seu 250 aniversari comencin a veure llum. Es diu que els 1087 “opus” que té el “Bach Werke Verzeichnis” li atorgaren el mèrit d´esser el compositor més prolífic de la història i, segons afirmen la gran majoria dels autors, Bach no va publicar gran part de la seva producció. Aquesta situa, segons afirmen els experts, el BWV en 1500 obres. Aquest catàleg definitiu elaborat per Wolfgang Schmieder va veure la llum l´any 1950 i descartà moltes composicions per inseguretat en la data i el lloc.

No em vull estendre més. Gràcies a tots els que m´han empès a escriure aquestes línies. Cal fer menció especial al meu professor Antoni Rodríguez i al meu amic Carles Barceló, pels seus consells. Serveixi la present també per ajudar un poc més a la promoció de la figura de Bach i perquè aquest any sigui un punt de partida per conèixer tota la riquesa d´aquest home que, 250 anys després de la seva mort, continua enlluernant-nos amb la seva música.