El dibuixant viatger
Quan Ibèria amenaça… …
...És que amenaça de veritat, com la dona espanyola. Aeroport de Barajas, pocs minuts abans de les 11 del matí ens fiquen dins un avió d´Ibèria que sortirà, és de suposar, a les 12 del migdia cap a Cuba.
Pels passadissos de l´avió m´he topat de pit (topar-se de front és quasi impossible) amb la vident, Aramis Fuster, amb la seva discreta melena color taronja i una brusa i calçons color gelat de maduixa, que no criden gaire la curiositat dels passatgers.
L´Aramis sembla més alta vista per tele, però la combinació taronja-maduixa atiborrada d´objectes d´or (passats per Manacor?) no és difícil de trobar, si dins l´avió trobes algun conegut, i bravejar que “viatgem amb Aramis Fuster”.
Però, anem al gra. Els fumadors estan molt nerviosos perquè els esperen nou hores i mitja de vol, més l´hora abans que ens han fet embarcar. Veuen un futur molt negre. Fa pocs dies, Ibèria ha decidit prohibir fumar a qualsevol vol, per llarg que sia.
A les 12 els motors no fan cap senyal d´anunciar una imminent sortida. Deu minuts més tard, per l´altaveu de l´avió sentim: “Señores Carmona, identifíquense a la tripulación”. Silenci, bé, algun renou d´ungla trencada per una dent, res més. Cinc minuts més tard tornen a insistir que els senyors Carmona s´identifiquin a la tripulació i, altra volta, silenci i nervis.
A les 12:15 surt per megafonia el comandant de l´avió dient que uns tals senyors Carmona han facturat dues maletes cap a l´Havana, però que no han embarcat, per tant s´haurà de retardar la sortida i treure totes les maletes de la bodega, retirar les dels famosos Cardona i tornar a carregar. El renou d´ungles mossegades per dents, combinat amb “vatues i mecàgons” en diversos idiomes, es fa quasi insuportable.
Devers les 13:10 sentim el tan enyorat “ding-dong” i el comandant de l´avió ens fa saber que, a la fi, s´han pogut treure les maletes dels Carmona, però que a causa del retard, hem perdut el flot i s´ha d´esperar que la torre de control de Barajas ens doni un nou permís. En aquest moment, la cridòria és generalitzada.
A les 14 hores sembla que comencem a moure'ns, tres hores dins un avió en el mateix lloc i ens esperen nou hores i mitja més de vol. Curiós: l´Aramis Fuster en cap moment ens prediu el retard que sofrirem, no sabrem mai si per prohibició d´Ibèria o perquè, sense cobrar, les seves piles endevinatòries s´esgoten.
Una volta enlairats, ens expliquen com es posa un paracaigudes en cas d´accident, etc., però no tenen el detall de dur cap camamil·la per als nerviosos fumadors, als quals els han endossat “per la patilla” 3 hores més de les que feien contes, sense fumar. Això sí: s´adverteix als fumadors que els serveis (“pixaderos” perquè m´entengueu) estan dotats de detectors antifum i, per tant, que ningú no s´atreveixi a fumar o serà detingut.
Després de més de 4 hores de vol, tornam a sentir l´acaronadora veu del comandant que diu dolçament… “Hemos detectado que algunos de ustedes incumplen las prohibiciones de fumar en los servicios, por lo que les anuncio que al próximo incumplimiento, aterrizaremos en el primer aeropuerto que encontremos y se abrirá una investigación y se procederá a retener el pasaporte y a detener al infractor con una fuerte multa”.
Una altra errada d´Ibèria: no haver repartit “dodotis con alas” a tots els passatgers, perquè amb aquesta amenaça, almanco a mi, la caca em sortia pels turmells. No, no faceu broma, no! Si sabeu un poc de geografia, amb més de 4 hores de vol ja havíem passat de llarg el famós arxipèlag de “l´antixinglot” de les Açores, com diria humorísticament el meu pare (al cel sia). Aleshores, amb tantes hores, penses i dius: entre les Açores i Cuba, quin aeroport hi ha per a detenir els passatgers? I comences a enraonar com en els Altres límits de “Malalts de tele” i et demanes: tindran una tortuga gegant amb un mòbil al centre de l´Atlàntic per a dir-li que es posi a tals coordenades per tal d´aterrar damunt la seva conxa, o estaria més ben dit enconxar? I una volta enconxats damunt la tortuga, davallar i fer detenir els perillosíssims fumadors, per partir de bell nou, aquest cop sí, esperem, sense més enconxades, fins a l´Havana. Perquè és clar, si amenaces un cabrum (a partir de la privatització d´Ibèria serem clients) dient que aterraràs al primer aeroport que trobis, a més d´amenaçar, no el tengui per ignorant, senyor comandant, que qui més qui manco tots sabem que després de les Açores no hi ha cap aeroport fins a arribar al Carib, a no ser que els nostres enraonaments en casos d´angoixa, que Ibèria té una tortuga gegantina per aterrar en aquests casos, sien veritat.
I així, després de les dolces paraules del comandant estil funcionari de “vuelva usted mañana”, arribem, fosca negra, a l´aeroport José Martí de l´Havana. Això sí, després de les amenaces per dissuadir-nos de fumar en els “pixaderos”, els auxiliars del vol, anomenats popularment “azafatos”, deixaren quasi abandonada la tripulació per a limitar-se bàsicament a ficar el nas pel forat dels pixaderos i així descobrirem que els detectors de fum eren humans.
Amb tant de temps, vaig tenir temps per a fer un acudit com el que es publica en aquesta pàgina i, en sortir, ben cara alta i identificant-me com un no fumador, vaig entregar a la sobrecàrrec el dibuix i, alçant un dit, li vaig dir: “Això serà publicat”. Una amenaça? Poc més o menys que la que ens va fer el pilot, només que aquella no es va dur a terme i aquesta, quasi un any després, sí.
Iberia… usa tus alas… on soooooooooón?
Al Pont d´Inca, a causa que l´aeroport abans era a Son Bonet, treballa molta gent a Ibèria, seria d´agrair que si ho llegiu, ho faceu arribar a qui el 20-9-99 ens proporcionà tan excitant viatge. Com? Ah no! En tot el viatge l´Aramis Fuster no pronosticà el tipus de vol que ens esperava.
Text i dibuix: Joan Miquel Lladó