|
NATURA
|
|
Pòrtula nº 228,
setembre de 2000
|
Un “descobriment” recent ha estat que els pins nostres creixen una mitjana d'un centímetre de diàmetre de soca anual a la seca, és a dir, vivent de l'aire del cel, però també tenim documentats casos de 2,6 cm en pins que han trobat aigua i fems a voler (autor, en premsa). Pot esser que a la majoria de lectors aquesta dada, amollada així de cop, no li dirà res, però aquestes xifres són les que ens poden donar els arbres de jardí habituals, i aquest “2,6” ja el voldrien per a ells molts polls i eucaliptus, els arbres considerats de creixement més ràpid. I passa molt freqüentment que la panacea aquesta es mor, i que queda?... els pins.Per mi que era el darrer tòpic que quedava per davallar. Moltes plantes mediterrànies, efectivament, són de creixement massa lent per a les exigències actuals, i a vegades no agraeixen el conreu, però com veim, no és el cas dels pins.
Seria doncs un bon tema d'investigació l'odi que té molta gent als pins, fins i tot he conegut jardiners “professionals” que es varen jubilar maleint els pins. Llàstima, col·legues!
Ja vàrem dir que Torre Cega, a Cala Rajada, és quasi l´únic jardí de Mallorca comparable als famosos d'Anglaterra, i els protagonistes en són els pins. ¿Sabíeu però, que a Son Verí també es va intentar de fer un jardí paisatgista, de rendes dels pins? Doncs sí. ¿Algú es pot imaginar que seria de la plaça del Pont d'Inca, de la de Can Barrera, del parc de Sant Marçal, de l'església de Sant Marçal, de les estacions... dels turons de Marratxinet i sa Vileta sense pins? Jo no. ¿Sabeu que seria el Catàleg d'Arbres Singulars de Marratxí, sense pins? Jo sí: una bírria. Sabeu que seria de Mallorca sense pins? probablement una província sahariana. O, com diria el filòsof més celebrat del segle XX, Marx, què seria del pinar de Son Macià sense pins?
Deu fer uns vint anys que varen llevar els pins de la plaça de l'Ajuntament: tots els veïnats encara ho recorden amb nostàlgia.
A molts altres llocs presumptament més importants, per exemple zones turístiques que encara val la pena de visitar, per exemple Canyamel, serien –seran– tota una altra cosa –francament molt més lletja– sense els pins, i ho comprovarem, perquè en aquest cas ja no vivim de rendes sinó que estam rosegant el capital que són els pins que ens va regalar la naturalesa, però ja fa bastants d'anys i ja no en fan de petits: entre urbanització, desperfectes colaterals de la construcció, el trepitjar de la massa, jardineria grollera i altres coses, els nostres protagonistes tenen els dies comptats, i ara posaria messions que ningú del Govern no ha pogut pensar tan enfora. ¿Què serà de Sa Roqueta, quan els pins que la vesteixen s'hagin reduït al “tan desitjat” zero-set-percent?
Per acabar-ho de compondre, els geobotànics llepafils també han deixat de banda el pi quan parlen dels estadis clímax, tot donant a entendre que en un ecosistema ideal els pins no ens farien falta; però aquestes coses tan científiques no es poden treure de context. L'ecosistema ideal fa milers d'anys que el vàrem perdre i ja no el recobrarem, mentre altres treballs igualment científics, encara que siguin d'altres matèries, no tenen cap problema per parlar de pinar, equiparant-lo a ecosistema, per exemple l'impagable Atles d'aucells nidificants del GOB.
En resum, el pi Gros d'es Caülls té una superfície de capçada de bastant més de dos mil metres quadrats. Diguin el que diguin els geobotànics, els pins són el nostre paisatge i ens oxigenen en plena sequera; les zones verdes més garrides són les que estan plenes de pins... O, com va dir el poeta més celebrat del segle XX, i anteriors, Costa i Llobera: té pluges i rosades, i vents, i llum ardenta, i, com vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.
Qui en dóna més?
Pere Llofriu