TRÍPTIC DE REQUIEM PER COANEGRA
"Digueu els noms fills d'Hiroshima. Els noms complets i a
poc a poc. Feis-vos presents..." 
Després d'un estudi específic sobre les àrees naturals de Marratxí encarregat pel mateix Ajuntament on es demanava explícitament la protecció integral del torrent de Coanegra i els seus marges i un informe tècnic d'avaluació d'impacte ambiental totalment contrari a qualsevol intervenció desenvolupista, el passat juliol de 2000, a la zona coneguda com es camp d'Inca, es produïa la total destrucció del llit del torrent de Coanegra a la que havia estat fins a les hores, la darrera plana d'inundació al nostre terme. Aquest atemptat a la Terra es produïa (no ho oblideu ara que just ens queda la memòria) essent batle Miquel Bestard i Parets, primer tinent de batle Miquel Coll i Canyelles, regidora d'urbanisme Conxa Obrador Guzman i regidor de medi ambient Sebastià Alou i Vicens.
Ho sabeu? El de Coanegra ja no s'agermana amb el Gros, ni va a morir a la mar. Ahir de matí, per sorpresa -per l'esquena- algú el matà en un revolt del camp d'Inca a Marratxí.
Guardau-vos mareselves, ginebrons, estepes, alzines i pins, argelagues i abatzers, joncs, anèmones i ranuncles: no tudeu les vostres llavors més avall de Santa Maria, al cementeri de Marratxí.
Clou la teva gola, avenc profund de Coanegra, i estronca el teu broll. Si altre temps les teves aigues congriaven fang d'olla, avui només pasten ciment al prostíbul de Marratxí.
Voldria que l'enyorança beneís el meu plany amb un plor abundant com els Monsons, ara que el teu cos violat fins a les entranyes i ferit de mort és encara permeable, perquè florís el darrer esplet d'anèmones i ranúncles que tenyissin, amb els colors de la meva malmenada pàtria, la teva mortalla de sang i d'or.
Voldria que les tonades de tanta música callada enfortissin el meu clam fins al retrò, ara que el cambuix del joncar no pentina la remor de les teves aigües, perquè aquest Gregal perfumat de Tramuntana que bressola el teu curs s'entorcillàs fiblonat Xaloc i esbucàs fins als fonaments la murada d'aquesta nova Sodoma.
Voldria que el record de tanta flor badada espessís la meva sang fins a prenir-la, ara que el teu llit serà immaculadament estèril, perquè la ràbia continguda esclatàs en desfermada torrentada i esquitxàs de fel emmetzinada la cadira dels teus botxins.
Pep Lluís Pol