Tolo Aguilar, una part dels
meus ulls (*)
En Tolo no m'ha deixat veure cap foto de l'exposició; ni m'ha dit quines eren ni com eren. Però no m'estranya. Ni em preocupa. No, perquè tanmateix sé –i ell, punyetero, sap que ho sé- que són bones, de presentació, de formació i d'informació.
Diria que les fotos que en Tolo pot mostrar en aquesta exposició són un reflex del seu treball, de la seva feina al llarg dels darrers… vuit anys, pot ser? Gairebé tant de temps com fa que ens coneixem, quan –benauradament- va tocar a les portes de Pòrtula a través del comú amic Tomeu Pou per començar la seva fructífera col·laboració. I no va ser cap equivocació; representà l'inici d'una nova època dins l'aspecte visual de l'informatiu mensual de Marratxí.
Durant aquest temps, qui més qui manco que hagi estat en contacte amb la realitat del nostre terme pot tenir ben present que hi ha hagut una època que no veies activitat ni acte on no hi fos present en Tolo amb la seva bossa i les seves càmeres. En aquest aspecte dir Tolo Aguilar, avui per avui, és anomenar una part de la història fotogràfica nostrada.
La trajectòria de Tolo ha estat esponerosa, tot i que ho he de dir, sovint trob a faltar la màgia d'aquells primers treballs seus revelats en blanc i negre. Per ventura la quasi total professionalització és l'únic retret que hom pot fer a Tolo. Els matisos del gris deien tantes coses…! I ha perdut part del misteri i de la poesia que ha guanyat en domini i tècnica, amb la part artística, això sí, sempre present.
Mira, Tolito, te veig amb la bossa penjada i una càmera a la mà –a vegades també amb una altra passada pel coll- anant per amunt i per avall cercant el millor angle, l'enquadrament especial, la visió personal d'aquell esdeveniment que es produia.
Te veig per damunt les parets de Sant Marçal, al capcurucull del temple quan arreglaven les teulades. Àgil i segur d'on trepijaves, sense deixar que l'abisme t'impressionàs ni t'atregués; tan àgil com a l'hora de percebre la imatge justa; tan segur com a l'hora de captar un moment per a la història.
Perquè tu –tant me fa si no ho creus- fas història. Una de les diferents classes que n'hi ha, la documental, la gràfica. I molts dels teus documents ja fan part de la història de Marratxí, ja fan part del nostre passat col·lectiu. Tanta destrossa natural i tanta nova construcció… a voltes només quedarà el record gràfic de les teves imatges per poder explicar a les futures generacions com era el Marratxí dels seus avantpassats. A cops, ni amb la fotografia es podrà reconstruir un indret determinat, tant ha estat el canvi de la fesomia del nostre terme!
Estic per dir que els marratxiners del futur hauran de conèixer el passat del seu municipi a base dels documents d'arxiu, de la revista Pòrtula, dels dibuixos de Vicenç Sastre i de les fotografies de Tolo Aguilar. Fotografia… pintura… i també poesia? També. Tot, un poc de tot. Literatura visual i art, en definitiva. Així és com veig les teves imatges, Tolo Aguilar; les imatges d'aquest amic nostre –amics i amigues que heu tengut la paciència de seguir-me- que voldria que vosaltres poguéssiu veure tan bé, com a mínim, com veuen els meus ulls, perquè en Tolo és precisament això, una extensió dels meus ulls a través del seu objectiu. Té preu, això?
Biel Massot i Muntaner
(*) Amb motiu de l'exposició de fotos de T.A. al centre cultural S'Escorxador de Pòrtol i, darrerament, a la biblioteca d'Es Pla de na Tesa.