|
OPINIÓ
|
|
Pòrtula nº 228,
setembre de 2000
|
En qüestions de llengua, en general, mai no m'he considerat pessimista; tot i això, qualque vegada sent una perplexitat d'allò més profunda quan veig o escolt determinades coses. He dit que no em consider pessimista, encara que en més d'una ocasió he vessat opinions que poden induir a pensar-ho. Si consideràs que la lluita pel català és una batalla realment perduda, possiblement ja no perdria el temps i la llavor reflexionant-hi.
És bo i positiu l'increment creixent que suscita la nostra llengua, sobretot en gent de cultura mitjana, que s'adona, per poc seny que tengui, de la realitat. Allò que no acab d'entendre, però, és la manca de qualitat lingüística d'alguns individus. En nom d'una aferrissada lluita pel català, van pel món incapaços de pronunciar determinats sons de la llengua que se suposa que volen protegir i la desfiguren en cada acte de parla. És a dir, no parlen amb un mínim de correcció ni pareix que facin cap esforç per adonar-se'n. No sé ben bé què punyetes defensen. Si el que ara està de moda és defensar “sa iengo” i fer, per aquí i per “aià”, manifestacions en defensa del cata”l”à (fent aquesta ela com més bleda millor, clar que sí), cap on anam? Supòs que a porgar fum! Sí, així de clar i llampant: quin futur ens espera? Com podem afrontar l'avenir si una part dels catalanoparlants que tenim a Mallorca han degradat el sistema fins a límits insospitats? Són incapaços de pronunciar correctament la lateral palatal “ll”, fan eles bledes a betzef, no distingeixen els significats dels verbs “llevar” i “prendre” o van a sopar “sa setmana qui ve”; d'aquesta manera, no saben ni pronunciar el nom de la nostra illa, “Maiorca”, no saben si és lícit o no pronunciar i escriure espatla, vetlada, ametla (variants formals d'espatlla, vetllada, ametlla). Les primeres són antigues i la seva pronúncia i escriptura són, per descomptat, ben catalanes i correctes. Es fan uns embulls impressionants. Encara deuen pensar que el seu català és més fi. D'això, en surt un frit i bullit que no es pot pair; a més, es passen al castellà amb una naturalitat impressionant. Però defensen amb ungles i dents la nostra “iengo”. Qualcú dirà, ingènuament, que les “iengos” evolucionen, a la qual cosa li hauríem de respondre que sí, però que en aquest cas és un problema d'interferència de codis (castellà/català) i no d'evolucions històriques. Poc deuen estimar la llengua o “sa iengo” o la “iengua”, que tant prediquen. El problema del català es complica de cada vegada més. Si no n'hi havia prou amb la interferència del castellà, el mallorquí tradicional (amb els seus parlars diferenciats que tots coneixem) es fragmenta, a nivell col·loquial, per donar pas a una espècie de Frankenstein, fets de bocins fonètics d'altres llengües (bàsicament el castellà) i mesclat amb solucions que es pensen que són més correctes perquè les han sentides per TV3: ho sent per em (o me) sap greu, nòvia per al·lota, recolzar amb el significat de “donar suport”, sóc per som, etc... Així ja tenim, a més, el mallorquí de sempre, parlat per una part de la població i el mallorquí, diguem-ne, light, que va imposant-se suaument en les ments d'uns grans defensors de no se sap ben bé quina causa. Una moda passatgera que els portarà a defensar, qui ho sap?, el castellà quan s'hagin cansat de fer renou.
Que els qui defensen públicament certes idees (en determinades emissores de ràdio o televisió locals, actes públics), després no presentin un model lingüístic de qualitat, encara que sigui en registres informals, em fa pensar que la cosa no va tan bé, per molt color de rosa que ens ho pinti qualque despistat. Hi ha parlants que només són una ombra esperpèntica, amb bona voluntat? (en tenc els meus dubtes), però sense intencions profundes de canvi i de millora. Si analitzam certes actituds, què podem esperar del destí de la “iengo”? És grotesc declarar-se defensor de “lo nostro” i després anar per “Maiorca” defensant “per aquí i per “aià” sa nostra “iengo” i contemplar sa “juna” (lluna)” (N'hi ha que xerren així, no vaig de berbes!)
Tenim l'espectacle a punt, ara només manca gaudir de l'hecatombe. El circ de la llengua ja és a punt i els pallassos preparen la seva funció fantasmal.
A vegades, m'he imaginat la llengua com un mirall esmicolat, del qual només resten trossos, uns de més grossos que els altres. Els fragments romanen escampats i desfigurats, esperant que una granera i una pala immensa els retirin per fer-los desaparèixer. Com ho veis?
Naixeran consciències amb capacitat de redreçar aquesta situació? Hem arribat a la decadència total de la nostra llengua? No, però no anem de bromes amb aquest tema, perquè la situació és greu! La cosa podria complicar-se. La situació que es congria a Mallorca és com un polvorí que no tardarà gaire a rebentar.
Josep Antoni Calvo i Femenies