Sota l'esguard lluent


PERE BONET,
BONET DE SANT PERE

Vaig néixer un dia ben bo de recordar: el dia de sant Agustí del 1917.

Ens diu, tot just començar l'entrevista, acompanyat per dos amics amb qui comparteix el cafè d'horabaixa i la tertúlia. Efectivament, el 28 d'agost del 1917, amb la Gran Guerra i la revolució russa de fons, va néixer al carrer des Vi d'Es Puig de Sant Pere, el popular barri de mariners i pescadors de Palma, Pere Bonet i Mir, músic, cantant i compositor, conegut posteriorment amb el nom artístic de Bonet de San Pedro, pels imperatius lingüístics de l'època que tots coneixem. Bonet de Sant Pere donà nom propi i personalitat a la música lleugera i romàntica que s'interpretà a Mallorca després de la Guerra Civil, una Mallorca que, en els anys grisos de la postguerra i del racionament, gaudia de poques alegries. De ben petit estudià música i aprengué a tocar la guitarra, el clarinet i el saxofon. Fa pocs mesos, un malaurat accident ha afectat una de les dues eines que l'han fet famós: les mans. La veu, una mica més feble que abans, però suau i lleugerament vellutada com sempre, encara és ben capaç d'entonar les seves cançons més conegudes, que ens recorda en el decurs de tota l'entrevista.
Abans de començar a parlar, Pere Bonet ens exigeix que el tractem de tu, cosa que feim, però el respecte i l'admiració que ens mereix la seva persona ens impedeix mantenir el tractament en l'entrevista. Esperam que ens disculpi la llicència.

D'on sortí el nom artístic de Bonet de Sant Pere?
El nom sortí, com tantes altres coses en aquesta vida, de forma casual. La gent que em venia a sentir-me cantar deia “anem a veure en Bonet!” i per deixar clar de quin Bonet es tractava afegien “en Bonet de Sant Pere!”.

On vau començar a cantar?
Al Cafè Espanyol, un cafè del meu barri, situat just davant de la parròquia de Santa Creu, amb el grup Los Trashumantes. Jo cantava, tocava el saxo, el clarinet i la guitarra hawaiana. Érem cinc i solíem assajar en un cafè del raval de Santa Catalina.

Tenim entès que eren actuacions que comptaven amb un públic multitudinari i entusiasta.
Sí que ho eren. Actuàvem a l'exterior del cafè i el públic seguia les actuacions assegut a les taules del cafè o als bancs de la plaça.

El 1939 anà a Barcelona on entrà a formar part de l'orquestra Gran Casino. El 1940 va treure el seu primer disc, amb una cançó que seria molt popular a les sales de ball: el Tiroliro.

Qui és l'autor d'aquesta cançó?
De fet no en té, perquè es tracta d'una cançó popular portuguesa. La meva versió va tenir un gran èxit i esdevingué molt popular. El secret de la seva popularitat jo l'atribuiria al fet que té una música molt aferradissa.

S'incorporà (1941) a l'orquestra barcelonina de Lluís Rovira, per després (1942) formar el seu propi conjunt musical: Bonet de San Pedro y los Siete de Palma. Amb el seu grup actuà arreu de tot l'Estat i gravà en disc diverses cançons, una de les quals assolí una especial popularitat, Raska Yú, considerada per alguns una sàtira dirigida al general Franco.

Qui era Raska Yú?
Jo no ho sé... El nom està inspirat en una peça de Louis Armstrong titulada Rascally you, que vol dir “bergant” i d'aquí sortí el nom. La música és swing i la lletra meva.

Us ocasionà algun conflicte aquesta cançó?
A mi no, però a Barcelona en passà una que ara us contaré. A les sales de cine, quan s'acabava la sessió, sortia la imatge del general Franco i, dempeus, la gent escoltava l'himne nacional. En un cine de Barcelona, però, quan tothom esperava sentir sonar l'himne, l'operador -supòs que per equivocació- posà Raska Yú i s'organitzà una de grossa.

Suposam que l'operador degué sortir per cames...
I encara deu córrer...

Bonet de Sant Pere és una persona divertidíssima, que conserva un intel·ligent sentit de l´humor, situat entre l'enginyositat popular i la fina ironia. Els seus dos companys de tertúlia riuen, fan broma i l'escolten amb respecte.

Quins són els vostres estils musicals predilectes?
Sens dubte la música jazz i el ritme swing de Louis Armstrong o Roy Eldridge, i la música hawaiana.

On vau aprendre a tocar la guitarra hawaiana?
A ca meva, jo totsol. És un instrument de sis cordes d'acer, harmònicament molt difícil, amb un so especial i dolç, i amb diferents possibilitats d'afinació. El procés d'aprenentatge va ser lent: primer vaig aprendre a tocar una corda, després dues i així successivament fins arribar a les sis.

I per què el triàreu?
Va ser després de veure la pel·lícula Pagano de Tahití, perquè en aquella època estaven de moda les pel·lícules ambientades en la Polinèsia. Em vaig interessar per aquells paisatges i per aquella música i m'hi vaig posar. Encara avui aquelles illes tenen un interès i un encant especials.

Encara es toca la guitarra hawaiana?
Arreu del món sí, però a Mallorca ja no hi ha ningú que la toqui.

D'inspiració hawaiana teniu dues cançons memorables.
Sí, probablement us referiu a Aluha-oe, escrita per l'última reina hawaiana Liliuokalani, i Tahuwai-la, un himne guerrer.

Per cert, què vol dir alhua-oe?
És una paraula que pot tenir molts significats: és paraula de benvinguda i comiat, d'arribada i sortida... en poques paraules, tant pot voler dir hola com adéu.

Bajo el cielo de Palma, No presumas de insensible, Caracola, Carita de ángel, Cala d'Or, Juntito al mar, El Marinero, Pagano de Tahití, Carpintero, són alguns dels títols del repertori més conegut de Bonet de Sant Pere.

Quina va ser la cançó més sol·licitada?
Jo diria que totes, però una d'elles, Juntito al mar, vaig haver-la d'interpretar un caramull de vegades en les noces de la filla de Franco i el marquès de Villaverde. Aquell dia em pensava que arribaria a avorrir la guitarra.

On va ser això?
Al palau d'El Pardo. Tocàvem damunt d'un peculiar escenari: una piscina coberta per taulons de fusta. A mi em preocupava que allò pogués passar per ull i acabar remullats.

Un altre cantant mític d'aquella època també va ser Jorge Sepúlveda.
En Jorge i jo sempre van ser grans amics i les nostres relacions molt bones. Era un excel·lent cantant que interpretava de tot: pasdobles, boleros, tangos... tot allò que ell mateix sabia que podia i sabia cantar.

I què ens podeu dir d'Antonio Machín?
Machín era un gran cantant de boleros, però en la meva opinió encara era millor “sonero”, és a dir intèrpret del son cubà.

El 1946 el grup musical es desfeu i Bonet de Sant Pere començà a actuar en solitari, traslladant-se a Tànger.

Per què a Tànger?
Algú em definí com el bohemi més gran d'Europa, però, de fet, a Tànger hi tenia amics i allà hi vaig anar a cantar amb molt de gust.

Tornà a Mallorca el 1951, on continuà actuant a diferents locals, com la Sala Virginia, de Palma, i als hotels de la cadena Melià, amb el repertori de sempre, el que el públic volia sentir.

Una faceta menys coneguda de Bonet de Sant Pere és la de pintor. Parlau-nos una mica d'ella.
És una afició que, com la música, ja em ve de petit.

Us ha donat satisfaccions?
Moltes.

I reconeixements?
També. Record que, en una ocasió, al president de l'Associació d'Amics de l'Art, Joan Garcia Orell, li demanaren qui era jo, i ell contestà “un pintor excel.lent”. Això m'honorà molt.

Quins mestres artistes us agraden?
Sorolla, sens dubte, i també Van Gogh, perquè m'agraden els colors nets.

I per quins temes us inclinau?
Tots, tots els temes m'agraden i tots són dignes de ser pintats.

A l'aquarel·la o a l'oli?
A l'oli, sempre a l'oli. No som aquarel·lista.

Una pipa apagada acompanya permanentment els gestos de Bonet de Sant Pere. De tant en tant la deixa reposar damunt la taula.

Què té per vós d'especial la pipa?
Dóna un sabor més net al tabac perquè no crema paper.

Us sentiu satisfet de la vostra carrera professional?
Sí, absolutament, també he de reconèixer que he tengut molta sort.

I estimat per la gent?
Molt. Em fa empegueir dir-ho, perquè sembla com si un mateix volgués donar-se importància, però la veritat és que em sent molt estimat, després de seixanta i tants anys de fer feina i de recórrer món.

En quins països heu actuat?
A països d'Europa i del nord d'Àfrica.

A la Polinèsia, a Hawaii, per exemple, hi heu anat?
No, allà no hi he estat mai, i no ha estat per manca de ganes. És mal de fer, això de viatjar sense doblers.

Quins idiomes xerrau?
Anglès, francès i italià.

I llengües de la Polinèsia? Ho diem per les cançons.
No, sols conec algunes paraules. El significat de les cançons el sé per la versió anglesa.

Heu fet sempre allò que us agradava?
Generalment sí, però no sempre, com tothom.

Un dels dos amics que l'acompanyen el compromet, explicant-nos que era molt valent. Ells tres, còmplices, riuen i Pere Bonet ens conta l'anècdota.

A això ho diu perquè una vegada, fa molts i molts anys, vaig participar en una vedellada amb altres amics. Saltàrem a la plaça i, en atracar-se el vedell, ells sortiren corrents cap a la barrera i s'amagaren, però jo vaig quedar-me allà enmig, immòbil davant el jònec. Els meus amics deien “mira què és de valent, en Pere!”, però la veritat és la por em tenia aferrat a terra.

I per què no vau córrer?
Perquè no podia, sols de veure aquell animal tan a prop ja em vaig emmalaltir.

Quina de les vostres cançons és la vostra predilecta?
Les cançons són com els fills: les estim totes, no puc triar-ne una i deixar de banda les altres.

I Mallorca com a tema a moltes d'elles.
Mallorca ha estat present en moltes de les meves cançons... i sempre en el meu cor.

Encara interpretau?
Cada dia toc la guitarra i el saxo.

Què heu fet, musicalment parlant, darrerament?
Amb uns amics meus preparàvem la gravació compilatòria de les meves cançons, però quan estàvem a punt de començar vaig caure i em vaig rompre un canell i un parell de dits de la mà, i el projecte es va haver de deixar anar.

Hem passat una estona agradabilíssima, entretinguda i molt divertida amb Pere Bonet, Bonet de Sant Pere, una excel·lent persona a qui se li ha de reconèixer, entre altres mèrits, haver acompanyat dues generacions amb la seva música i les seves cançons.

Antoni Roca / Maria I. Deyà
(Fotos: BMM)