Història d'una biga

A principis del segle XIX la major part de les terres de conreu de Tramuntana i Raiguer eren d'olivar. Les fàbriques d'oli eren les tafones; la majoria de possessions tenien tafona d'una biga, però les possessions olivareres grosses, dues o més; de quatre bigues només tenim notícies de Son Sales i Massanella. A Mallorca hi havia unes 700 bigues de tafona, 19 de les quals eren a Marratxí.

L'únic arbre que podia proporcionar tanta biga era el pi, tot i què en una economia quasi autàrquica com era aquella, allò que hom tenia més prop s'havia d'aprofitar per força; així segurament s'hauran usat troncarros de qualsevol arbre gros, per fer de biga, però pensem que s'havia de menester una columna d'uns deu metres de llarg per un de gruixa (foto del pi de Cals Reis) i, altra vegada, això quasi només ho proporcionava un pi, i encara, atenció, amb un segle de creixement; un pi ver probablement trigaria doble de temps, com a mínim; l'alzina possiblement encara és més lenta i caldria confegir tres soques de les més grosses que hem vist mai; els polls són de fusta tova (a part de senyalar fonts, encara no sé per a què servien els polls), els plateros són d'introducció posterior, d'oms grossos només se'n fan a molt pocs llocs...

Molt probablement fins i tot els pins eren insuficients, per anar reposant tanta biga i la solució que veim a la fotografia (d'altra banda l'única que hem trobat a l'arxiu, de fa vint anys, a s'Illeta de Sóller), dos pins cavalcats, fos ben freqüent. No era gens fàcil preveure i tenir cura dels pinarros que haurien de menester els néts; ni tan sols podien saber si arribarien a port: en cent anys, passen moltes coses. La cosa més lògica era tenir-ne uns quants preparats, en clarianes de bosc o, per fer més via, al bell mig d'un sementer.

Aquest era el panorama del petit món de Son Sales, quan es sembrava el pi (Gros); a Europa (falta un segle i mig per a que es mori Franco) són a la Revolució Industrial: inventen o perfeccionen màquines, per exemple la premsa hidràulica. A Mallorca s'utiliza la premsa de biga, que és l'element principal de la Tafona.

Les olives es capolaven en una mena de molí de sang, el trull (d'ací sortia l'oli verjo), i després s'acabaven de sucar a la premsa de biga, que segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca era una palanca de segon gènere, talment un trencanous, amb la resistència (esportins) situada entre la potència (quintar) i el punt de suport o fulcre (cuixera). El braç de la palanca era una soca... Ara jo: normalment de pinarro; els esportins eren una mena de senalles tancades d'espart que s'omplien d'olives capolades i s'en posava una pila davall la biga, el cap mòbil de la qual tenia un forat amb una femella per on passava l'espiga, que era un altre tronc molt més prim, amb estries helicoïdals i al capdavall era soldat al quintar: una mola cilíndrica de pedra viva d'uns 80 cm d'alt i més d'un metre de diàmetre. I atenció a com actuava la potència, que sembla un invent dels dibuixos animats dels Picapedra: quatre homes feien voltar el quintar i així l'espiga s'enroscava pel forat de la biga tot fent-la davallar, esclafar els esportins, i en conseqüència acabar d'exprémer les olives. A partir d'ací, els que més s'emocionen diuen que el quintar quedava enlaire, mentre historiadors més calmats diuen que no calia, a part del perill de què es trencàs la biga. Podem fer comptes que quan s'espanyava una biga devia parèixer que et queia un diplodocus a damunt. Amb l'actual Llei de Prevenció de Riscos Laborals, crec que no passaria una inspecció, tot això.

I mentre el pi (Gros) de Son Sales va creixent, l'olivar anirà minvant. Primer seran els nous aires de l'edad Contemporània, la Il·lustració, els Amigos del País, arribaran esquitxos de la Revolució Industrial, i després la gran expansió de la vinya per mor de la fil·loxera francesa, que no va durar gaire per mor de la fil·loxera nostra (vg. Pòrtula 224). Però l'olivar que es va substituir per vinya després passarà a ametllerar, principalment.
A principis del segle XX l'olivar ha minvat mentre els usos i costums no han canviat gaire, tot i que algunes possessions, molt poques, han provat aquest “nou” invent que és la premsa de ferro, però a partir d'ací, la transformació d'aquesta indústria serà acceleradíssima fins a desaparèixer a mitjan segle. Aleshores el nostre pi ja era bastant gros, no és gens clar que tengui nom propi però, com passa freqüentment, dóna nom a un lloc: allà és el Sementer des Pi Gros.

L'olivar desapareix del Raiguer, quedant només a les zones de Tramuntana on la dificultat que presenta el terreny no compensa la mecanització; la majoria de tafones aniran tancant i les que es renovin ho faran amb premses modernes i sistemes de transmissió de forces que enllacen les diverses peces, primer amb bísties, després amb motors.

Van passant els anys i la vida tradicional de les possessions s'esvaeix. A finals del segle XX, un col·laborador de Pòrtula demanava què hi feia, un pi estotjat enmig d'un sementer: ningú no sabia, ningú no contestava.
I aquesta és la història, fictícia ma non troppo, d'una biga que ja no ho va esser, però va esser, mai no se sap la sort on és, el pi més gros que jamai hem pogut veure.

Pere Llofriu