No sé si resulta molt poèticament correcte parlar bé de l'obra d'una persona que, a banda de ser un bon amic, és també un excel·lent escriptor. Aquest és, al meu parer, el cas de Daniel Martínez i Ten, un poeta de l'Alcúdia (València) que en un interval de poc més de mig any ha obtingut tres premis d'un cert ressò en el panorama de les lletres catalanes: el IV Premi de Poesia “Alella a Maria Oleart”, amb Ferides; el V Miquel Àngel Riera de Poesia, amb Absències, i, recentment, el XXIII Premi de Poesia “Goleta i Bergantí”, amb Temps.

Un servidor va tenir el goig i l'ocasió de participar en el Jurat que li concedí el primer dels premis, l'Alella a Maria Oleart, pel seu recull Ferides. He de reconèixer que de tot d'una vaig quedar captivat pel seu estil aparentment fàcil i fluid, pel seu verb fràgil i colpidor alhora, per un lirisme penetrant que sedueix de seguida:

Me'n vaig
tots els matins a l'hora a recordar-te;
a vore el tranquil viure de les sèquies,
a fer com si passares pel meu camp,
a imaginar les branques del teu viure.

I és que la poesia de Daniel Martínez ens parla d'històries que ens són ben properes: ens parla del dolor que tots hem experimentat qualque vegada per algú a qui hem estimat, i que tanmateix ens ha deixat cicatrius indelebles; ens parla de les absències (M'adone tard, com sempre, que no hi ets); ens parla del temps perdut, potser irremeiablement (Mesure el tel dels sons on ja no hi ets), però també dels temps presents i encara esperançats (Potser no us adoneu d'aquests joves magnífics / que tenen tan a prop les causes de la història?).

Si hagués de destacar tres virtuts de l'obra de Daniel Martínez i Ten en triaria, sense cap dubte i per aquest ordre, la delicadesa, la mesura i la contenció. Tots tres treballs tracten temes durs i difícils, però no trobarem en tota la trilogia ni un bri de desesperació o incontinència, ni tan sols una llicència a la barroeria o a la grolleria pura i dura. Daniel, en efecte, mesura els mots i, una vegada que en coneix la seva textura i composició, només llavors, els col·loca acuradament en el paper de manera que a la vista conformin un tot harmoniós i unitari, una autèntica injecció de plaer per als sentits.

Per això crec que no exager si dic que ens ha nascut una estrella. Una estrella no gens rutilant, amatent i càlida. Una estrella que comparteix amb nosaltres l'harmonia de l'univers, que creu encara en valors tan sòlids com ara l'amistat i que sosté un combat sense treva amb la nostàlgia, a qui sap que, tard o d'hora, acabarà vencent:

De cada amic enyore les paraules;
tal volta, enyore més,
el so de cada amic.
M'agradaria ara, més carn a la memòria,
als dits més gust dels ossos, menys record.
M'agradaria vèncer la nostàlgia,
que ho perfecciona tot, anorreant les causes,
deixant palès l'efecte de les pèrdues.
M'agradaria haver-me equivocat,
haver après,
i tindre aquelles coses que vaig perdre.

Ens trobam, en definitiva, davant un poeta de les causes. D'unes causes, emperò, ben properes, que ens resulten entranyablement familiars. La seva poesia és, doncs, una subtil invitació al gaudi i a la revolta dels sentits, a l'inconformisme com a consigna (jo no vull viure, si les estructures / del viure són inamovibles; / jo no vull aire, si quan hi respire, / diàriament, m'ofega) i a la reivindicació de la paraula com a veritable ungüent, una funció balsàmica que, vists els temps que corren, em sembla imprescindible en l'escriptura.

Miquel Àngel Lladó Ribas