Festes del Carme - Pòrtol

Pregó

Digníssimes autoritats, membres de la comissió de festes, portolanes i portolans, amics tots, bon vespre.

xxxTot i que vivim en una època en què la informalitat sembla ser la santa patrona que ho regeix tot, la majoria de les coses encara serven, ni que sigui de forma anònima i silent, uns cànons als quals convé cenyir-se. Un pregó també. Sol haver-hi una petita introducció on el pregoner sol dir amb poques i meloses paraules que ell segurament no és la persona més indicada per fer-lo, que el posaren en un gran compromís i que va dir que sí per amistat amb qui el va proposar o per qualsevol altra debilitat que no ve al cas. Aquest cantussol el fa tothom, encara que el pregoner sigui - és evident que no és el meu cas- allò que se'n diu una patum consagrada. Solen acabar, sovint, aquestes introduccions, tot manifestant el pregoner que no sap ben bé per quin cap enfilar l'agulla... Sempre m'havia pensat que això era una manera més de guardar les formes, de complir amb els cànons, però quan ja has presos tots els envits i veus el bou dins la plaça, aquesta por per veure com en trauràs trellat no deixa de ser una realitat com un temple. I no em vengueu amb la idea de la inspiració. La inspiració pot ser una santa dona, però és frívola i capriciosa, més aviat poc feinera. No basta invocar-la perquè acudeixi al teu auxili; crec que era Picasso qui ho deia: si em ve la inspiració, que em trobi treballant. Per tant, després d'haver dit que sí, cal sucar-se el cap i passar hores davant el paper o davant la pantalla de l'ordinador perquè et surti una cosa amb un mínim de dibuix. I la cosa, no us ho penseu, no és fàcil. Ja ho veurem, on es colgarà en gelat!

xxxxPerò, i què és un pregó? Vendria a ser com aquelles palmeres de pirotècnia que amolla en Parró per cloure les festes de Sant Marçal, tot i que una mica a l'enrevés; els pregons n'anuncien el principi, de la festa, i en comptes d'espires, s'incendien de paraules. I la festa, què és la festa? Quan és festa?

xxxxSegurament, més d'un i més de dos trobarà resposta a aquesta pregunta, com Bob Dylan l'encontrà en el vent, dins la lletra d'una cançó frívola. No us sona aquella que diu que “cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche, o cada dia, nace un nuevo amor...” I és vera que cada dia és festa a Mallorca?

xxxxDepèn com es miri. Si ho miram tenint en compte el que era festa un temps i el que és el nostre dia a dia d'ara, no hi ha dubte que la cançó va vessada de raó. Les festes d'antany - patronals, nadalenques, etc.- en uns pobles més que en els altres- eren un període en què els avantpassats concedien una butla a la seva quotidianitat migrada, amb què untaven massa vegades les llesques primes: vull dir que aprofitaven per matar el gall, rostir la porcella, convidar a taula amics i coneguts, estrenar la mudada nova, atorgar al cos algun esplai: bé sigui amb el joc – les quines, el burret o altres paraules majors- o amb la carícia, sí el frec a frec, quasi clandestí, de dues pells carregades de vida i joventut. Ara, resulta que tot això ho tenim a l'abast cada dia. Ho tenim sempre a punt per posar l'olla gran dins la petita. No cal que sigui festa colenda! Menjam a voler, i més aviat massa; anam en cotxe per fer dues passes – jo també, no voldria que algú em prengués per un predicador que vol fer creure allò que no fa-; compram per anar a la moda abans de les rebaixes, i quan les posen hi tornam per no perdre l'oportunitat; jugam als cecs, a les travesses, a les lotos, a les bonolotos, al cuponàs, a la loteria i encara no hem entrat ni al bingo ni al casino; tenim, en comparació al pelargon que es repartia els anys cinquanta, de tot i molt. Es navega, segons sembla, dins l'abundància. Si a més a més, com es diu ara, hi afegiu que, sense usar estupefaents ni substàncies al·lucinògenes, estam tots flipats i anam com a motos, quin sentit té fer més festa? Voleu dir que no és afegir al banyat? Molt bé, idò, si ho miram des d'aquest punt de vista, haurem de concloure que no té gaire sentit. I si no té sentit fer festa, menys sentit deu tenir fer pregons, per tant podem aplegar i anar-nos a prendre el gelat abans que es fongui. Però alerta, no en sortireu tan baratet!

xxxxArribats a aquest punt convendria, si no volem fer retxes dins l'absurd, cercar algun argument en què fer festa tengui un mínim de sentit. Provem de gratar una mica a veure si arribam a l'arrel del concepte, al bessó, nosaltres que som de la cultura de l'ametla i la terra prima! Si en comptes de mirar-ho pels farbalans, ho miram per la fibra de l'ànima, fer festa significa posar forqueta, posar forqueta al carro de la vida i sortir de la rutina que ens envesca i ens engabia. I com podem sortir del botador? Com podem dir, arri més, quan anam cavalcant aquesta gropa inestable de la vida i menam la bístia, -o és ella que ens mena a nosaltres?- a tota pastilla? Idò donant la volta al calcetí. Si abans l'aspiració de la festa era aproximadament fer el que nosaltres feim gairebé cada dia, nosaltres intentem per fugir de la rutina, fer, en la mesura que ens sigui possible, allò que feien ells a diari, submergim-nos tots plegats en els seus ritmes, en “l'àurea mediocritas” de la tranquil·litat, del franciscanisme vital que menaven - ja sé que em direu més per força que per grat-. Per un dia o per uns dies, afluixem les brides, llevem el peu de l'accelerador i tresquem per la immensitat dels instants a un ritme acompassat suau i benigne com l'embat que arriba puntual, tocades les dotze, pel cornaló de ses Rotes, transformades per les arts d'embruixades modernitats en una cosa tan estranya i absurda com Portosol.

xxxxUna de les sensacions que a mi em resulten agradables, si a vegades algú em convida a fer una volta en barca, és tornar a port, però no tornar-hi perquè m'enyor o perquè no em trobi bé dins la barca, sinó pel doll de poesia que tenen els bons mariners que, gairebé quan han travessat la bocana del portet, aturen el motor, i aquella força que du la barca, aquella inèrcia i la micoia d'embat basten per conduir-la plàcidament dins el lloc d'amarrament. Ja que tenim una patrona que és Verge Marinera, que ens empari i doni coratge per fer aquesta dolça maniobra: la d'aturar els motors i, ja que anam farts de les presses i dels tiberis, proposem-nos fruir de les petites coses, fins i tot de les insignificants i serenes contemplacions.

xxxxCom aquell poema de Costa i Llobera, que parla de Cala Gentil. Hi descriu la cala, i diu que allà va somiar realitzar-hi molts de projectes, però al cap i a la fi, es conformava en haver gaudit la bellesa dels instants que hi havia passat:

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
serenitat....
Oh! dolç moment, oh glop d'eternitat!

xxxxContemplar el present o el passat, com els ecos d'una elegia que ens fuig i només podem retenir-la dins la memòria. Costa i Llobera n'és també un mestre, de les elegies. Ara us en llegiria una que m'agrada molt, però em faria llarg, és un poema titulat Vora una Font , que parla d'una font imaginària on tot és perfecte, envoltada de verdor, de murtra aromàtica, de singloteig de tórtora, on fins i tot les cabres es tornen dòcils criatures. Tanmateix, dins aquesta quasi embafada de plaer, encara hi ressona la veu discordant, com un plany que sembla parlar d'absències.

Són les anèmones del cor efímeres,
Que l'àurea ràpida de l'existència
Esfulla, i bressa-les l'ona enyorívola,
Corrent a mars incògnites…

xxxxPer ventura, d'aquestes petites coses, quasi insignificants, anèmones del cor efímeres, que diu el poeta, tots en tenim un tresor dins la màrfega de la memòria, i no és fins que les hem perdudes que ens adonam del plaer que ens produïen.

xxxxDins el meu paner dels records, també n'hi ha alguna, d'aquestes imatges viscudes a Pòrtol, i ara no puc més que contemplar-les dins la boirosa llunyania, talment els pètals fugissers de les tendres anèmones. Us podria parlar d'aquell davallar les escales del piset de Can Jaume, esperitats, que el meu germà i jo fèiem quan se'ns filtrava, des del televisor del cafè, la música del “Vamos a la Cama” i arribàvem misses dites, tot just quan el més menut aclucava l'ull. No és això una insignificant anèmona vora l'exhuberància afartadora de les game boys, dels teletubies o dels doraimons, que ara tenen envescats i avorrits els preadolescents? Si poguessin saber com de poc ens bastà per ser feliços!

xxxxUna altra d'aquestes imatges festives era l'arribada de l'autocar canyella de can Ros. Ja sé que no he descobert la mediterrània i que algú podrà pensar que això és la postmodernitat comparat amb el xevrolet i el beliet, que només record vagament, o, més lluny encara, amb la diligència, que només forma part de la memòria mítica que he heretat. Però, l'autocar canyella, al costat del Nazar i del Karpetan Blau, era tot un luxe, un sortir també de la rutina, i l'esperàvem que guaitàs el morro devers ca na Pepa, com qui espera la vinguda del Messies.

xxxxAquestes accions, ara, contemplades amb perspectiva, són quasi ridícules, però ens feien feliç. No és, la felicitat, la fita que tant perseguim? Jo crec que ser feliç amb pocs elements és una de les idiosincràcies del nostre poble. I ho hem de preservar com qui preserva un tresor. Quanta gent de la nostra no ha ajudat a portar la creu de l'economia familiar amb els fruits migrats que ara i adès aquesta terra ens oferia: quatre manadets d'herbes, un almud de caragols, mitja dotzena de manades d'espàrrecs, un culet de pèsols de bullir o de faves de dins el corral o de dins una tanca devers Puntiró o Tetuan?

xxxxJo som molt conscient que no puc plantejar de tornar al passat, perquè això és inviable i mai més, per molt que ens ho proposem, no tornarà a guaitar el morro de l'autocar canyella per devers ca na Pepa, però sí que ho podem perseguir com a ideal, i crec que ho hem de fer i conservar una mica l'esperit del passat, l'esperit, això que ens dóna continuïtat com a poble. Perquè n'hem d'estar orgullosos de ser de poble i ho hem de voler ser. Ara, sortiré una mica del guió i us contaré una anècdota que encara no fa un mes em va relatar una amiga meva, col·lega de professió. Ella és professora de castellà d'un institut de Ciutat i no sé per què va posar l'exemple d'un poble i no se li va ocórrer altre nom que esmentar Marratxí. Una alumna amb prejudicis de teenager, va contestar, amb la mateixa procacitat amb què s'aixafaria un gra davant el mirall, que ella, de cap de les maneres, ho era, de poble. Com?, li va demanar la professora, que no hi vius tu, a Marratxí? Sí, va dir ella, però no som de poble, jo som d'urbanització. Idò no, nosaltres som bé de poble i ho volem ser i ho serem fins que sabrem mantenir el dibuix de la nostra idiosincràcia, mentre sapiguem olorar la flaire peculiar dels pebres curtins, una mica secs, penjats a les façanes, o sapiguem, entre moltes altres coses, que dia 16 de juliol és la Mare de Déu del Carme, patrona de la nostra vila.

xxxxSé que hi ha coses que tanmateix no tornaran, com aquestes anèmones de la font de Costa i Llobera que se'n van a la mar, com no tornà en Blau, el mul de ca nostra, que varen vendre i que no m'ho vaig acabar de creure fins que em mostraren l'estaca buida on penjaven els guarniments. No tornarà tampoc la mà venerable de sor Maria dels Àngels, tota carregada de paciència, que m'ensenyà les primeres lletres i que posava, tota amorosa, un confit menudet damunt la tallada de plàtan cilíndrica perquè l'afortunat company malmenjador s'engolís el berenar. Com tantes altres coses que he agavellat dins la memòria. No tornaran les gloses, que era una manera molt particular de perseverar els moments històrics, les tragèdies o les quotidianitats que passaven al poble. Algunes escrites en plaguetes, com el fet de l'esparaver, que l'any 27, Pep Perelló Sastre, garriguer de Marina vell, ajudat per Joan Vich i Fiol, varen agafar i li tallaren el bec i les ungles i li posaren un canonet de canya penjat al coll, amb unes cançons que començaven dient: “T'hem pillat esparaver/ perquè eres molt polissó/ t'hem tallat es menjador/ lo que més vies mesté/ veste'n i si no et va bé / i vols tornar aquest mes qui ve / acabarem d'arreglar-ho... I va anar a caure devers can Rigo i ja vàrem tenir el glosat en marxa: s'animal molt masilent/ a dins Pòrtol va arribar/ i tot d'una de ser allà/ a n'en Rigo demanà/ si el volia acompanyar/ qualcant a S'Ajuntament,/ cercava fer testament/ de lo poc que li quedà,/… d'altres que només es conservaran si algú, que en serva memòria, les planta damunt el paper, com aquella que va fer un parent meu i que deia: A mi em diuen en Riteta/ i a tu et diuen en Xic / ho dic per sa vixicleta/ si hi posassis una xaveta/ no et faria gic- gic. O aquella altra, de mestre Tomeu Isidro, oller, que va participar a una desfilada de les fires i mostres a Ciutat, assegut a la roda... i digué: Colcant amb una carrossa/ ben vestit i a passejar/ fer festa sense cobrar/ sa festa no és massa grossa. Anèmones insignificants, perdudes dins el plec de la memòria, que no tornaran mai més.

xxxxPerò si ara algú em donàs la vènia o la màgia de demanar que tornàs alguna cosa del passat, sabeu què ressuscitaria?, idò el passeig. Per ventura em seria igual que no fos el passeig del festeig. En tenc un record ben dolç, la teringa de fadrinetes, rient, agafades totes del braç, i nosaltres que ho miràvem, sense entendre res, darrera les vidrieres de ca sa padrina carrilera. Enteneu-me, no vull que els enamorats deixin les maneres que tenen ara d'estimar-se i de festejar-se, i ja sé que és molt més íntim un simca mil que no aquell deambular obert a totes les xafarderies del món. Però en ressuscitaria l'esperit, del passeig; el fet que per unes hores, el diumenge de capvespre, sobretot quan fa bon temps, hi hagués un trosset de Pòrtol, no massa gros, em conformaria que fos de Cas Tord a Es Cine on els reis fossin els vianants, que no hi hagués cotxes o que si n'havia de passar algun ho fes al ritme dels vianants, que els al·lots poguessin anar a lloure una mica, que ens poguéssim asseure davant qualsevol bar o enmig del carrer i prendre la fresca. Per ventura, no sé si seria demanar massa, però hi podríem trobar aquesta pau, aquesta desacceleració de les nostres vides, aquest no anar de roda batuda de què més amunt parlàvem. Per unes hores ens sentiríem lliures de les presses, dels brogits, i podríem passar-ho tot una mica per la garrofa, que també és una manera molt saludable de perdre el temps i de fer poble. I contemplar i badocar i auscultar amb l'endoscopi de la mirada les palpitacions d'aquesta vila nostrada. Seríem capaços de fer-ho? Sé que és una utopia, però de les belles utopies en surten les realitzacions. Seríem capaços de fer-ho o som en canvi com aquell personatge d'un poema de Joan Alcover titulat: El voltor de Miramar, que conta la història d'un voltor que un bon dia és agafat pres per un jovençà i el du a la possessió de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria i el tanquen dins una gàbia i li donen menjar tres vegades cada dia. Llavors, passen els poetes i canten la tragèdia de l'animal, immortalitzen amb els seus versos com deu enyorar l'èter de l'espai i la llibertat perduda, però diu Joan Alcover:

Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia
de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia
arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil,
i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil.
Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ser lliure qui a ser esclau s'avesa.

xxxxI llavors, fa la prova i atorga la llibertat al pres i diu que l'han d'arruixar per aconseguir que surti de la gàbia, no sap volar, rastreja una llocada però un nin a cop de canya el fa allunyar, i si sent olor de carnassa ha fet tard perquè els seus companyons ja han fet net.

I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s'acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l'arxiducal ració.

xxxxSerem nosaltres com aquest voltor, presos dins la nostra gàbia particular de l'estrès, la impaciència i la frissor, o en canvi, sabrem remuntar el vol vers la llibertat perduda de la serena quietud de poble? No ho sé. Sempre ens queda el recurs, Verge del Carme, de cercar la vostra protecció; com ho diuen els goigs que mossèn Miquel Bonnín va escriure i que molts sabeu de cor: Puix que en som vostra fillada/ i és això que tant us plau/ del bell Carme Verge Amada/ els de Pòrtol emparau.
Moltes gràcies.

Rafel Crespí i Ramis
Pòrtol, vuit de juliol del 2001

Index 239 | Portada