Quan sa seva mà tenies
Tot simpàtic te digué.
Avui ja te miraré
Després te prepararé
Llavors ja t'operaré
D'aquí un parei de dies.
A veure't varen venir
Es que eren amics leals;
Davant uns actes mortals
Ets homos que són formals
A la terra ho fan així
No pogueren consentir
Que t'haguessis de morir
I no poder-te despedir
Essent tan amics corals
Va venir aquest ditxós dia
De Barcelona arribar
I en poc temps varen estar
En sa teva companyia
I amb sa més gran simpatia
Vos poguéreu abraçar
No te podies conhortar
Tan grossa era s'alegria
I vares dir: es meu gust seria
Anit tots plegats sopar.
Vàreu sopar tots plegats
Amb ta mare en companyia
I cap mal pensament tenia;
Bromes a tot dirigia
A sa taula enrevoltats,
Riguent, comptant desbarats
D'anar del món se dolia;
Però sa mare sentia
Uns claus an es cor aficats
Tot content i orgullós
Després als amics agafà
Va dir: hem d'anar a passejar
Perquè vos he de mostrar
Algo que és meravellós
Heu de veure uns brolladors
Amb baixos de mil colors
Que és lo més hermós que hi ha
I per poder-lo conhortar
Anaren a veure-los
I en Miquel Juan es dos
Estaven junts fos com fos
I per poder descubrir-los
Es lentes li va deixar.
Sense ningú tenir pressa
Passejant com a germans
Vos mena a uns restaurants
Que fan uns tassons molt grans
D'un litro i mig de cervesa
I va dir: Bernat m'interessa
I has de dir en es portolans
Que posin tassons germans
I així es jovent podrà créixer.
Aquest dia posaries
Motius per estar content
Amb tots ets amics riguent
No feies, pobre innocent,
Es més petit pensament
Si amb la mort t'enfrontaries
I era que de Déu tenies
Sa potència de valent. |
Quan s'hora s'aproximava
D'aquell terrible dolor;
Quan sa veu d'aquell doctor
Reinés, a puesto et cridava
Com res del món t'espantava
Ja no te causà impressió
Perquè Déu te va dar es do
Que va donar a Samsó
No és raro si assustava.
Damunt sa pedra et posà
Entre les onze i mig dia,
Reinés és que es cap t'obria
Ja veia que no poria
Sa teva vida salvar
Unes hores va lluitar
Tots es medis va cercar
Va fe més que no sabia
Per veure si Déu faria
Mircales que sempre en fa.
A vint-i-set anys d'edat
Dins s'octubre vint-i-ú
Se va haver acabat per tu,
Reinés, aquest món creat;
Lo molt que havies penat
I tan molt com havies costat
De part de maternitat
Ho sap es qui n'ha passat
Es viatge és mal de dur.
Da sa mare es seu conhort
Era dur-lo a Marratxí
I ho va poder conseguir
Perquè un permís posseí
Que en lletres cantava fort;
Déu mos guard de mala sort
De cap pic trobar-mos-hi
És trist si no pensau-hi
Germans amb un cas així
Haver-mos d'acostar a sa mort.
Amb un document sellat
Un permís se va lograr
Per poder-lo traslladar
Cap a sa nostra Ciutat
I va venir acompanyat
D'homos de molta amistat
I davant sa necessitat
Ho fa així el bon cristià.
Consta que em feren present
Que a Palma vares arribar
I quan te varen devallar
A ses ones de la mar
Les causares sentiment
I després a molta de gent
Que te vengué a esperar
A molts los costà es plorar
Perquè no ho heu de dubtar
Sobrava remordiment.
Un permís s'aconseguí
Com deim de força major
Per poder conduir-lo
Directe a Marratxí
Te seguí tot es camí
Una horrenda processó
Sumits dins la tristor
D'haver-te de despedir.
|