Les contradiccions lingüístiques de Joan Alcover
xxxx L'insigne poeta Joan Alcover, al qual admir
i valor en tota la seva magnitud poètica, va esser també un assagista
important. Tot i això, en els seus discursos es percep una actitud poc
clara pel que fa a la defensa de la llengua pròpia. Recordem en aquest
sentit les paraules de la conferència “Humanització de l'art”,
llegida a l'Ateneu Barcelonès (30-4-1904): “passi que el jurisconsult,
l'historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però
el calfred de l'emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, el llampec
de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més íntim,
lo més personal, no hi passen a una llengua externa”. És
curiós, però si analitzam aquest fragment de manera freda i des
del nostre punt de vista actual, veurem que no té res de nacionalista.
Jaume Vidal Alcover parlava, referint-se a aquest fragment, de la falta de fe
en la llengua catalana. A més, Vidal Alcover, parlant del poeta, afegeix
que: “però sempre que Joan Alcover reclamava l'ús de la llengua
pròpia, era per raons de versemblança, d'autenticitat, no perquè
respongués a cap ideologia política de signe nacionalista”.
xxxxAmb aquestes paraules que estic recordant no
pretenc llevar cap mèrit al gran Joan Alcover, però és
interessant tenir en compte fragments del passat per entendre una miqueta el
present. És obvi que la destrucció de la llengua ve de bastant
enrere. En aquella època en què pareix esser que no suposaven
cap problema les relacions en català a nivell oral, almanco a Mallorca,
la percepció de la llengua catalana com un instrument per vehicular qualsevol
situació normal d'una societat (una societat que conservava la llengua
en les seves relacions orals quotidianes) era vist com una cosa rara i, fins
i tot, caduca. El verí que començaria a destruir progressivament
la nostra identitat ja havia estat ben inoculat, fins al moll dels ossos dels
més innocents.
xxxxAra bé, si consultau alguns manuals
de literatura, veureu com ens presenten un Joan Alcover que s'acabarà
per decantar per la llengua pròpia a l'hora de la creació poètica,
com si fos un heroi lingüístic, ja que en una primera època
es optà pel castellà. Josep Maria Llompart diu: “Fins al
1901, Joan Alcover havia publicat quatre llibres: Poesías, Nuevas poesías,
Poemas y armonías i Meteoros, tots ells en castellà, com corresponia
a la seva mentalitat provinciana i al concepte mateix que llavors tenia de la
creació poètica”. Tots sabeu que una crisi posterior el farà
baratar de llengua i provocarà una revisió dels seus esquemes
poètics. Es va convertir, a poc a poc, en el gran poeta que no havia
estat i, a més, en la nostra llengua. Però el canvi de llengua
respongué a recerca de l'autenticitat. El poeta necessitava la llengua
materna per expressar-ne els sentiments i explicar el dolor que el sacsejà
a causa de la mort d'aquells que estimava. Però tot i això, tot
i el canvi lingüístic, respongué mai aquest transvasament
de llengua a altra cosa que no fos la creació poètica? En tenc
els meus dubtes.
Josep Antoni Calvo i Femenies