.
Monsenyor Úbeda, com va ser la vostra infantesa?
Va desenvolupar-se en temps difícils, perquè va agafar la guerra i la immediata postguerra. Tot i això, vaig ser feliç, en una família molt cohesionada que va fer grans esforços per sortir endavant.
Que podeu contar-nos dels vostres pares?
Els meus pares eren persones de seny i de feina, molt creients i que sempre van tenir una connexió molt directa amb l'Església. Mon pare era propietari d'una empresa de rajoles hidràuliques i material de construcció, que donava feina a una vintena de treballadors.
I vós què fèieu, de petit?
Vaig fer d'escolanet de la meva parròquia i tenia una colla de companys i companyes amb els quals encara conserv una gran amistat. A ca meva, en un ambient de cordialitat, hi havia un ferm sentit de la disciplina i de la seriositat.
És curiós que, tot i les dificultats pròpies d'aquella època, altres personatges que hem entrevistat, d'edat semblat a la vostra, també conserven records feliços de la seva infantesa.
Això no és estrany perquè les famílies estaven molt més cohesionades i, en un clima dur, estaven avesades a superar problemes i dificultats. Es lluitava per la unitat de la família i l'estabilitat del matrimoni, i també perquè els fills pujassin bé i amb la formació necessària. Ells, els fills, eren el més important.
Avui és diferent?
Avui, i ja fa anys d'això, les dificultats són menors, i, per tant, l'esperit de lluita front a les dificultats ha minvat. Per altra banda, una fe cristiana com la dels meus pares, viscuda i practicada de forma seriosa i coherent, no era només de pràctica religiosa, sinó també dels valors cristians assumits que estaven presents en el clima familiar. Hem de reconèixer que, lamentablement, aquests valors han sofert una forta davallada. La separació dels matrimonis, que tant repercuteix en els fills, la inestabilitat familiar, fins i tot, com a conseqüència negativa del gran avanç que suposa la incorporació de la dona al treball, incideixen en els espais de convivència familiar i d'atenció als fills.
Però abans la dona també feia feina.
Moltíssima. Ma mare, per exemple, era una treballadora incansable. A banda de dur la casa i atendre la família, que ja era molta feina, aprofitant la seva experiència de joveneta com a sastressa, la record cosint i fent-nos roba per a tots nosaltres.
Aleshores, com s'explica la diferència amb la situació actual?
Sobretot perquè hi havia una presència costant de la mare i una convivència estreta i estable de tots els membres de la família. Per altra banda, s'ha de tenir present que els infants, tot i que anàssim a escola, a la parròquia... romaníem més hores a casa, moltes més de les què disposen els al·lots d'avui que, a banda de l'horari estrictament escolar, van carregats d'activitats complementaries, activitats sens dubte interessants, però que han pres espai a la convivència familiar.
Què considerau que es pot fer per recuperar aquests espais de convivència?
Diria que haurien de mantenir-se els valors humanístics i, des de la meva perspectiva, cristians, enmig del progrés actual. Que aquests valors no siguin només teòrics, sinó que inspirin el comportament dins la família, des del comportament del matrimoni davant les pròpies dificultats fins a la cordialitat amb els fills, cercant el temps necessari per atendre'ls degudament.
Voleu dir recuperar la família d'abans?
No, perquè el món ha canviat i aquell esquema és irrepetible, però sí hem de pensar en recuperar els seus valors amb formes i en circumstàncies noves. Això no vol dir que tot el que s'ha progressat no sigui bo en molts aspectes, el que s'hauria de cercar és un equilibri entre els valors d'abans i els actuals, especialment el de l'estabilitat familiar. A ca meva supòs que els meus pares varen tenir els seus problemes i divergències, com tots els matrimonis, però no record una discussió davant els fills. El que sí record és una gran compenetració i estimació en situacions fàcils i difícils, sobretot en les difícils.
El bisbe de Mallorca estudià humanitats, filosofia i teologia al Seminari Conciliar de València.
Quan decidíreu començar la vostra vocació eclesiàstica?
De fet vaig començar molt prest. Als onze anys vaig ingressar intern al Seminari Menor de València i allò va ser un canvi dràstic en la meva vida pel canvi de situació que suposava, així com per l'allunyament de la meva família, dels meus amics i del meu poble. En aquell moment volia ser capellà, però certament no sabia molt bé què significava això.
Què us impulsà a fer-vos capellà?
El desig de ser capellà segurament va néixer de la imatge que tenia dels capellans que vaig conèixer al meu poble i de la idea que vaig tenir a ca meva del que volia dir ser capellà, quant a entrega a la comunitat i d'ajuda al proïsme.
Quan vau saber que era una vocació definitiva?
Els primers anys no sabia ben bé què volia dir ser capellà. Comptava amb la comprensió de ca meva i sabia que si no ho acabava de tenir clar ho podia deixar anar en qualsevol moment. Als setze o desset anys, després d'una forta crisi, vaig decidir continuar després de reflexionar-ho molt, i als denou anys vaig prendre la decisió definitiva d'arribar fins a la fi, després de valorar altres camins i possibilitats.
Abans ens heu comentat que vau fer d'escolà a la vostra parròquia. Potser va ser en temps de la guerra?
No, va ser coincidint amb la postguerra quan vaig fer d'escolà. Abans no hagués estat possible, perquè les esglésies d'Ontinyent romangueren tancades i reconvertides per a altres usos.
Per a una família cristiana com la vostra degueren ser temps difícils.
A ca meva es resava en secret i fins i tot es combregava, tot i que a això jo no ho sabia. Quan va començar la Guerra Civil començà al meu poble una persecució seriosa. Mon pare va buidar unes canyes i a dins hi va ficar perfectament enrotllades les imatges de sants que teníem a ca nostra, i allà hi varen esser fins que acabà la guerra.
Els afectà la persecució?
Un germà d'un avi meu va ser assassinat perquè era el mestre d'obres d'un col·legi de franciscans, i mon pare va haver d'amagar-se durant un cert temps.
Monsenyor Úbeda acabà els estudis al seminari i el 26 de juny del 1955 va ser ordenat prevere a la basílica de Sant Vicent Ferrer, a València.
Quins van ser els vostres primers passos com a capellà?
Vaig fer Missa Nova a la meva parròquia, l'església de Santa Maria, a Ontinyent, i després vaig esser destinat de vicari a una parròquia de l'eixample de València
En aquella etapa, monsenyor Úbeda dugué a terme una intensa activitat pastoral i social, duent a terme gran quantitat d'activitats dirigides especialment als més joves. El 1957 la ciutat de València fou assolada per una riuada del Túria i el vicari Úbeda va ser encarregat per Càritas de dirigir, amb l'ajut de voluntaris, un alberg per als damnificats. El 1960 va ser enviat a Roma i allà es llicencià en teologia i diplomà en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino, de Roma.
El Bisbe Auxiliar i Vicari General m'hi envià a estudiar teologia i allà vaig passar-hi dos anys i mig. En tornar a València, vaig ser nomenat rector d'una parròquia dels suburbis de la ciutat, de Benicalap, on hi vaig esser fins el 1966, quan vaig rebre el nomenament de Vicari Episcopal.
El nomenament de Vicari Episcopal li atribuí la responsabilitat de la IV Zona de l'Arxidiòcesi, una ampla circumscripció que quedava sota la seva responsabilitat i que agrupava gran quantitat de parròquies que monsenyor recorregué incansablement amb un Seat 600.
El 1970 vau ser nomenat bisbe auxiliar d'Eivissa i Formentera.
Va ser perquè el bisbe titular, el mallorquí Francesc Planes i Montaner, estava malalt i s'havia de retirar. Aleshores hi havia certes dificultats per nomenar bisbes titulars pel dret de presentació que tenia el cap de l'Estat espanyol d'acord amb el Concordat signat amb la Santa Seu. Freqüentment la Santa Seu no estava d'acord en la presentació de ternes, però com en el Concordat no estava prevista la presentació de bisbes auxiliars, a mi m'hi nomenaren directament.
Encara existeix el dret de presentació?
No, Joan Carles I hi renuncià en ser proclamat rei d'Espanya.
Quan vau ser consagrat bisbe?
Va ser l'1 de novembre del 1970, el dia de Tots Sants, festa que vaig triar en memòria dels meus pares, al passeig Vara de Rey, a la Vila d'Eivissa.
I mentre sou bisbe d'Eivissa també sou nomenat administrador apostòlic de Mallorca.
Sí, em passava la setmana anant d'una diòcesi a l'altra, per tal d'atendre-les degudament.
Finalment, el 13 d'abril del 1973 vau ser nomenat bisbe de Mallorca.
Efectivament i el 17 de juny oficiava la primera celebració solemne com a Bisbe propi a la Seu, però fins el 1976 vaig ser administrador apostòlic d'Eivissa, per la qual cosa em continuava passant la vida anant d'una diòcesi a l'altra.
Quines són les vostres impressions sobre el pontificat del papa Pius XII?
Va ser el Papa de la meva època de seminarista. Teníem una percepció gairebé mística d'ell. Va fer la primera reforma litúrgica, que afectà, sobretot, la Setmana Santa deixant-la tal i com la coneixem ara, i incorporà les llengües vernacles a les celebracions.
Dels papes Joan XIII i Pau VI?
El papa Joan XXIII, convocant del Concili Vaticà II, és probablement el pontífex que més m'ha colpit. Vaig tenir la fortuna d'estar estudiant a Roma durant la primera part del Concili i la casualitat em dugué a ser testimoni de la sessió d'obertura, perquè estava adscrit a una parròquia romana. També era a Roma quan morí Joan XXIII i va ser elegit Pau VI, el papa que més ha marcat la meva vida, no sols perquè va ser el continuador del concili i el va reconduir, sinó també perquè va ser qui em va nomenar bisbe.
I, finalment, dels papes Joan Pau I i Joan Pau II?
El pontificat de Joan Pau I, com tothom sap, va ser efímer i poc en podem dir. Del Papa Joan Pau II puc dir que he tengut l'oportunitat de parlar amb ell moltes de vegades i que som un gran admirador seu, malgrat les crítiques, en la meva opinió injustificades, que rep.
Per què pensau que són injustificades?
El Papa intenta mantenir clara quina és la doctrina de l'Església i el pensament de l'Evangeli en aquesta societat plural. Moltes de vegades és criticat de forma molt lleugera perquè el seu plantejament és exigent, tant de reconversió dins l'Església i en la conducta dels cristians, com de la relació de l'Església amb tot el món. El caracteritza, a més, un gran esforç per aconseguir la unitat de tots els cristians, així com per proclamar la justícia, la pau, la defensa de la vida i dels drets humans, i la relació, fraterna i solidària, entre tots els pobles, amb especial preocupació pels més pobres.
Pensau que, amb les transformacions que ha sofert en món en aquests darrers vint-i-cinc anys, hi ha motius per convocar un nou concili?
No m'he plantejat seriosament aquesta possibilitat, el que sí puc dir és que encara ens queda molt per aplicar del Concili Vaticà II. És cert que un nou concili podria tractar algunes qüestions actuals que, evidentment, no van ser tractades a l'últim però tampoc no crec que sigui precís convocar-lo expressament. Podem trobar altres camins per tractar aquestes qüestions.
Quin és el paper de l'Església en el món actual?
El gran problema que té l'Església en aquests moments és el de trobar el seu lloc enmig d'una societat avançada i plural, d'acord amb la doctrina de Jesús. Moltes de les posicions i de les actuacions que no són essencials, derivades d'altres moments històrics, s'han de canviar, així com fer front als nous desafiaments, com la implicació total amb els problemes del Tercer i del Quart móns, com exigeix el Vaticà II en la “Gaudium et Spes” (1965), que expressament diu que totes les angúnies, esperances, problemes i alegries de la humanitat, ho són també de l'Església.
Quin és el nivell d'implicació de l'Església de Mallorca?
En l'Església catòlica d'avui hi ha una gran consciència de servei al Tercer i Quart móns, amb actuacions molt serioses i directes. Aquí, devers tres-centes persones, entre capellans, religioses i laics de Mallorca, actuen arreu del món per ajudar dotzenes de països. Tenim una presència molt significativa al Perú i a Burundi.
I al Quart Món?
El Quart Món ens implica tant com el Tercer, però ho fa de forma més immediata. A Mallorca hi ha un nivell de vida molt alt per a molta gent, però amb unes importants i amples bosses de pobresa i de marginació. El nostre gran desafiament és aconseguir que grups com els immigrants, els pobres crònics, els marginats, els drogodependents, les dones maltractades, així com altres col·lectius necessitats, s'incorporin en les millors condicions possibles al benestar de la societat.
És aquesta la funció de Càritas?
Càritas és la més important de les institucions de l'Església de Mallorca en aquest camp, per volum de tasques i per la seva implantació a les parròquies, però n'hi ha d'altres, com la Fundació Deixalles, la Fundació Social La Sapiència o Nou Horitzó; institucions d'inspiració cristiana, com Can Zaqueu i Siloè, i institucions del tot aconfessionals i que fan una tasca excel·lent, amplament reconeguda, com la Creu Roja, El Refugi de mossèn Santandreu... així com esglésies cristianes no-catòliques que fan una feina molt valuosa.
És aquesta una responsabilitat exclusiva de l'Església?
És una responsabilitat del conjunt de la societat, de l'Administració pública i dels ciutadans. L'Església ha de facilitar tot l'ajut necessari, però no ha d'assumir tota la responsabilitat ni donar totes les respostes. Certament no hi pot faltar, per exigència evangèlica.
Pensau que hi ha prou consciència social entre els mallorquins?
En aquest sentit crec que hem avançat molt. A vegades són massa durs en qualificar la societat mallorquina, però fem progressos molt importants, en camps com la consciència de la solidaritat, la major corresponsabilitat entre tots o l'ajuda al Tercer Món.
Al carrer, però, no hi ha sensació de tanta actuació envers els més necessitats.
Pel que fa a l'Església, això és una realitat. Donar publicitat al que feim és una de les coses que, des de l'Església, no hem sabut assumir del món modern, perquè no sabem donar la informació necessària, acostumats com estam a fer feina en silenci i de forma discreta. Per altra banda, donar a conèixer les nostres actuacions suposa una inversió en doblers que, evidentment, pensam que és millor invertir-los en actuacions dirigides als més necessitats.
Com és això?
Les nostres actuacions constructives i positives són massa vegades ignorades o passen desapercebudes, eclipsades per notícies o imatges escandaloses o colpidores que generen grans audiències, molta expectació i, evidentment, vendes. El gabinet de premsa del bisbat va oferint notícies als mitjans de comunicació, però solen tenir poca repercussió. Ara intentam que des dels onze arxiprestats de Mallorca ens enviïn les seves notícies, talment com si fossin corresponsalies, per tal de donar a conèixer el més possible, de forma directa i detallada tot allò que fan.
Potser, amb més informació podrien recollir-se més recursos per als més necessitats.
La qüestió de donar doblers no està directament relacionada amb la informació. Dóna doblers aquell que vol donar-los, en tengui molts o pocs, i no crec que molta més informació mogués a aquells que en tenen molts, de doblers, a donar-ne més. Càritas té un gran recolzament econòmic de mallorquins anònims: l'any 2000, per exemple, 210 milions de pessetes, el 51% del seu pressupost.
Què opinau de la globalització?
La globalització en si mateixa és bona, el que no és bo és que sols sigui globalitzar l'economia en favor de determinats països o poders econòmics. La globalització ha de ser també humanística i solidària, i això vol dir que els problemes de tots han de ser també assumits per tots. La globalització no pot ser la gestió econòmica dels països més poderosos per continuar explotant els països més pobres.
Són, els doblers, els amos del món?
Sí, és la nova idolatria. Déu ha estat substituït per l'adoració als doblers, però crec que la societat anirà aprenent i les generacions joves van descobrint que aquest no és el camí, no tots, encara, però sí minories importants. Hi ha la tasca de despertar consciències i d'estimular aquests valors ètics que són, sota el meu punt de vista, coincidents entre els valors generals antropològics i els valors cristians.
Ha perdut, la nostra societat, els valors?
Per a mi el problema principal és que s'ha convertit en normal la conducta irregular o amoral, com per exemple que si una persona fa doblers de mala manera i no acaba en mans de la Justícia, sigui fins i tot una persona respectada i ben considerada. S'ha arribat a concebre una societat on tot val mentre no t'agafin. A banda d'això, els valors ètics encara hi són, soterrats i sense el relleu que haurien de tenir ni la bona imatge, però encara hi són entre molta gent, creients i no creients.
En el seu episcopat, monsenyor Úbeda ha promogut la creació de la Delegació Diocesana d'Acció Social (1979), de l'Associació Justícia i Pau (1980), de la Fundació Projecte Home (1985), així com l'ecumenisme amb altres esglésies.
Ens podeu explicar què és l'ecumenisme?
És l'intent de reunió de tots els creients en Jesucrist, ara dividits en diferents esglésies, per dos motius fonamentals: un de teòric i doctrinal, que en el decurs del temps ens ha separat i allunyat; un altre fonamentat en les enemistats seculars i, fins i tot, les guerres de religió que han afavorit la divisió, la mútua ignorància i greus ferides que són difícils d'oblidar.
Pensau que és possible l'enteniment?
Ens hem d'entendre, sobretot perquè tenim una mateixa fe en Jesucrist, encara que amb plantejaments distints, i perquè tenim l'obligació de caminar junts i d'entendre'ns tal com Jesucrist ens demana, tot i assumint les nostres diferències.
Què es fa per l'ecumenisme a Mallorca?
A Mallorca duim endavant un ecumenisme pràctic, de mútua coneixença i afecte i col·laboració, i a això no sols ho dic jo, també ho diuen els responsables de les altres esglésies cristianes, com les luteranes d'Alemanya, Suècia, Noruega i Finlàndia, l'església anglicana i altres esglésies, basat en la proposta que en hem d'anar junts en tot allò que sigui possible.
L'ecumenisme és un objectiu immediat de l'Església?
És en aquest sentit cap a on va el Papa Joan Pau II, tot i els seus problemes de salut, visitant Turquia i Ucraïna tractant d'obrir canals de diàleg amb l'església ortodoxa, i amb moltes altres actuacions.
Arribarà la unitat?
És el futur. Estic convençut que la unitat arribarà, perquè la força de l'ideal d'unitat que ens demana Jesucrist anirà esbucant els murs que ens separen, però no em demaneu quan passarà això perquè no ho sé.
Es possible alguna mena d'entesa amb altres religions no-cristianes?
També es fa molt de camí. Per exemple, a Espanya hi ha un institut de diàleg jueu-cristià. Personalment he estat en distintes ocasions i per diferents motius a la sinagoga de Palma, i he participat en conferències, en diàlegs i taules rodones per parlar sobre aquest tema.
I amb la religió musulmana, en concret?
Amb l'Islam el diàleg resulta més difícil, sobretot amb el sector més fonamentalista; tot i això hi ha tot un altre sector més obert i comunicatiu, amb qui compartim moltes coses i arrels, com ara l'Antic Testament. Tot i això s'ha de reconèixer que les guerres entre l'Islam i el cristianisme han marcat molt la història de les dues religions i són ferides complicades de curar, que ens allunyen i encara generen desconfiances. Aquest intent de diàleg entre religions podem dir que ja començà amb Ramon Llull, que precisament fundà l'escola d'idiomes de Miramar amb la intenció que els religiosos poguessin anar a dialogar amb els musulmans.
Parlant de Ramon Llull, podeu dir-nos en quina situació es troba el seu procés de canonització?
Crec que per primera vegada en la història podem dir que va per bon camí, després que els altres tres intents fossin aturats
Per què van ser aturats?
L'últim va ser per la interpretació errònia d'alguns dels plantejaments que expressa en la seva obra literària. Però això avui ja està superat, perquè els estudis actuals han demostrat quina era la seva doctrina i ara la seva obra completa és estudiada pels experts a Roma. Amb aquests antecedents, esper que la beatificació universal de Ramon Llull no es torbi en arribar, perquè ara sols és beat a Mallorca i Catalunya, i posteriorment la canonització.
Què ens podeu dir sobre l'eutanàsia, un tema tan actual i que provoca tanta polèmica?
L'eutanàsia activa, és a dir tenir el dret d'acabar amb la vida d'una persona, és, des de la posició de l'Església i la meva personal, condemnable. Una altra cosa diferent és el que ara es diu “el testament vital”, mitjançant el qual una persona no demana que li llevin la vida, sinó que, en previsió de la seva fi, demana que no li apliquin procediments extraordinaris per allargar-li-la innecessàriament, així com que li apliquin tots aquells tractaments pal·liatius necessaris per a una mort digna i sense patiments. Però això, que quedi clar, és diferent a l'eutanàsia activa. Per a un creient sols és Déu qui dóna i lleva la vida.
Les festes religioses s'han anant secularitzant, això és bo o és dolent?
Si una festa religiosa perd el seu sentit religiós i es secularitza, això evidentment no és bo. Ara bé, és diferent que les festes religioses tenguin una ressonància i un acompanyament social, cosa que ha succeït sempre en la història, però sense buidar-les del seu contingut religiós.
El cas més evident seria Nadal.
Sí, Nadal ha sofert un cert buidatge del seu contingut religiós i crec que s'ha adulterat molt el seu sentit. Si Nadal es converteix en una època per comprar i vendre, o com passa amb Setmana Santa o Pasqua, en un simple període de vacances, això és una evident pèrdua del seu sentit. En el món occidental, que és allà on es celebra majoritàriament, Nadal sols té veritable sentit religiós per a una minoria. El que seria important, però, és que aquesta minoria no es deixàs guanyar pel consumisme i que intentàs transmetre el missatge cristià a altres persones que potser se senten buides malgrat tot.
Les festes religioses han de ser sols religioses?
No, no és això. Si Nadal, el Corpus o Sant Marçal, a banda de la festa religiosa que s'ha mantingut, van acompanyats d'altres manifestacions de caràcter popular, això no altera en absolut el seu sentit, el que passa és que la consciència religiosa ha perdut molta importància en la nostra societat.
Per què?
És, en certa manera, comprensible, perquè fins no fa massa anys era gairebé obligatori ser practicant religiós per no patir exclusió social o, fins i tot, oficial. Això no és bo, perquè la fe és lliure. Han de ser cristians aquells que ho volen esser, i han de practicar la religió aquells que vulguin practicar-la, sense obligacions ni imposicions. No ens hem d'escandalitzar que en una societat lliure i plural com la nostra hi hagi molta gent que deixi de practicar la religió. L'oferta que ha de fer l'Església ha d'anar dirigida a aquells que lliurement vulguin escoltar el seu missatge.
En quin moment es troba la normalització de la llengua catalana a l'Església de Mallorca?
En aquestes qüestions hem de ser realistes perquè cap normalització ni cap presència cultural pot fer-se de cop ni per imposició. Primer convé recordar quins són els principis i després anar animant i estimulant un procés normalitzador, que no és gens fàcil perquè l'illa rep constantment gent que no és catalanoparlant i perquè hi ha persones catalanoparlants que no hi veuen la necessitat d'incorporar la llengua de Mallorca a les celebracions litúrgiques. Però la litúrgia ha de cercar la llengua de comunicació nadiua que cadascú usa normalment i que dóna sentit a la teva vida concreta i a la comunicació més profunda i espontània.
Què s'ha fet, per tant?
Intentar deixar clars un criteris, publicar-los i empènyer-los amb un esforç continuat, tractant de convèncer i essent conscients que ens trobarem amb reticències i resistències.
Sabem que us agrada la música simfònica i coral. Quines obres i quins autors, en concret?
Tots els autors clàssics són els que més aprecio, però no sols els antics. També m'agrada l'òpera, determinades sarsueles, el cant coral, així com determinades cançons d'autors actuals. La música em fa molta companyia.
També vau practicar l'excursionisme.
En feia molt més quan era més jove. De fet vaig arribar a fer fins i tot alpinisme, enfilant-me fins als Picos d'Europa, per exemple. A Mallorca n'he fet molt, d'excursionisme, amb el grup Vidauba, del qual en foren fundadors, si no ho record malament, els preveres Tomeu Suau, Pep Estelrich i Llorenç Tous, i que fa més de trenta anys començà a fer excursions quinzenals els dilluns.
Per què el dilluns?
(El bisbe somriu) Perquè abans el dilluns era el dia de festa dels capellans, els barbers i els sabaters.
Vós, que també coneixeu l'illa des de l'excursionisme, heu notat el canvi del paisatge?
Així mateix ja fa uns quants anys que no faig excursions, però veig el canvi que ha sofert l'illa, empitjorant d'així com estava. Sobre aquesta qüestió els bisbes de Menorca, Eivissa i Formentera, i Mallorca vam publicar el 1990 una carta pastoral titulada “Sobre ecologia i turisme”, on ja plantejàvem els problemes que ara estan d'actualitat: excessiu creixement turístic, necessitat de conservar la natura, així com altres qüestions de preocupació pel medi ambient. Em sap greu que Mallorca perdi el nivell de qualitat mediambiental que tenia.
Considerau que la situació encara és controlable?
Crec que sí, el que no podria entendre de cap manera és que Mallorca, per sobreviure, acabara amb el turisme, perquè tornaríem a la Mallorca pobra d'abans, una terra amb pocs recursos i d'emigració cap a altres terres. Mallorca, per la seva ubicació a la Mediterrània i per la bellesa natural que Déu li ha donat, és un lloc privilegiat per al turisme i per viure.
Quina mena de turisme?
Un turisme racional, humanitzat, d'integració, de diàleg intercultural, que no sigui destinat a guanys desmesurats i immediats, sinó a el que Mallorca necessita realment per viure.
Pensau que existeix la possibilitat que l'explotació de la indústria turística arribi a ser una desgràcia per a Mallorca?
Si no es fa com Déu mana, sí.
L'horabaixa calorós de juliol ens ha passat aviat gaudint d'aquesta conversa que monsenyor Úbeda, de parla tranquil·la i respostes meditades i clares, ens ha permès compartir.