xxxxEl passat dissabte
dia 1 de setembre tenguérem ocasió d'assistir al concert de
presentació de la nova formació coral “Veus de Marratxí”.
Com no podia ser d'altra manera, el marc d'aquest esdeveniment fou l'església
de Sant Marçal. I dic que aquesta n'era l'única possibilitat
tant per l'emblemàtic del temple, com per l'absència secular
en aquest terme nostre d'un auditori. Deixarem emperò aquest retret
per a una altra pàgina.
Podeu creure que la idea de muntar una coral a Marratxí fa molts d'anys
que ballava pel capet de Biel Massot. Pensau que la seva formació musical
està fortament lligada des dels seus inicis al moviment coral, quant
i més quan això sorgeix de la tutela de Mestre Baltasar Bibiloni.
És just reconéixer que l'espurna que congrià la feta
l'encengué l'AVV de sa Cabaneta en fer-li una proposta tangible i concreta.
De Biel és, per tant, el primer mèrit.
L'altre mèrit indiscutit correspon als cantaires que setmana rere setmana,
durant un any, han participat de la disciplina dels assatjos. I vull remarcar
això de la disciplina perquè és fàcil oblidar,
des de l'eufòria d'un bon concert, les hores de dedicació, de
tècnica vocal, d'anar a cantar quan no en tens ganes, o plou, o estàs
cansat de tot un dia de feina... ja siguis de sa Cabaneta, o de Pòrtol,
o des Pont d'Inca...
El concert despertà l'expectació que mereixia. Un «pati
de butaques» ple de gom a gom, que completaven encara dues dotzenes
de persones dretes. Obligada la presentació d'Andreu Llambies, ens
desvetllà alguns trets de la comunitat coral que no repetirem. I de
sobte, la primera sorpresa: cada cançó era presentada i emmarcada
històricament i musical amb tres o quatre frases que lluny de xapar
el concert l'embolcallaven i arrodonien. Una detall que denota un altíssim
respecte cap al públic, que molt poques vegades es té en compte.
Diuen que la història de la humanitat es torna a repetir dins la història
particular de cada persona d'ençà que neix. De qualque manera,
si estam atents a l'evolució d'aquesta novella formació, podrem
assistir a la història de la polifonia coral. Ells també ens
ho digueren i per això el programa estava integrat, en la seva majoria,
per peces a canon. L'avantatge a l'hora d'aprendre un cànon és
que tothom canta la mateixa veu, les mateixes notes. Encara que aquesta mateixa
característica, no vos enganeu, els fa molt embulladissos. Un cantaire
no s'embullarà mai amb una veu que no és la seva i que no sap.
Amb això dit, per tant, seria agosarat parlar d'un programa fàcil.
Jo m'inclinaria més a parlar d'un programa seriós que respecta
l'aprenentatge dels cantaires, alguns ja amb prou experiència i altres
neòfits. No hi ha pressa en el mestratge de Biel i aquesta és
l'única garantia d'èxit.
Vull destacar, per acabar, dues qualitats que auguren un bon futur a la coral.
Els cantaires canten (mirau quines coses!) però també miren
i escolten. Això de mirar vol dir que les partitures només són
una crossa i que l'atenció s'ha de centrar en el director (vos podria
anomenar dues o tres formacions illenques d'alt nivell que tenen una assignatura
pendent amb això de mirar). Els cantaires de Sant Marçal ens
donaren una lliçó en aquest aspecte.
I segona: escolten. Escolten les altres veus i saben si s'avancen, o si desafinen...,
cosa que els permeté -de fet- la rectificació.
Defectes? És clar que sí, però no crec que en pogués
dir cap que no sàpiga Biel. Temps i assatjos hi haurà. Gràcies
per musicalitzar i humanitzar un poc més aquest tristet paisatge cultural
marratxiner. (Gràcies obligades també als organitzadors de sa
Siurellada per incloure l'acte en la seva programació.)
Pep Lluís Pol