ANTÒNIA BUADES VALLESPIR,
MADÒ BUADES
xxx
Madò Buades, cantadora de cançons populars,
ens rep amb caminar lleuger, ben arreglada i amb un somrís als llavis.
Resident a la Llar d'Ancians del Consell de Mallorca, és una persona
coneguda i popular, amb qui fa molt bon parlar.
Teniu molt bon aspecte, com estau?
No em puc queixar. Aquí m'ho donen tot fet i jo només he de
preocupar-me de passejar.
Vau néixer a Sa Pobla.
Sí, l'11 de gener del 1911.
Com era Sa Pobla de la vostra infantesa?
Era més petita que ara i manco moderna, igual que la resta de pobles.
Pensau que era millor o pitjor?
Ara ha millorat en tot. Llavors la vida era molt més dura que ara,
tot es feia amb les mans i ara les feines es fan amb màquines.
A quin carrer vivíeu?
Al carrer Major, ben aferrat a la plaça.
Quan vau començar a fer feina?
Uf! No ho sé. Crec que devia tenir quatre anys quan ja vaig començar
a fer feina al camp.
Quines feines teníeu encomanades?
Tota casta de feina, fins i tot quan a casa compràrem un motor també
el menava i m'anava ben bé.
Quina utilitat tenia?
Servia per a tot, aquell motor: per llaurar, per traginar coses... igual que
una bístia.
Però a ca vostra també devíeu tenir bísties.
Sempre en vam tenir, almanco dues bísties o tres.
Començant a fer feina tan prest, vau poder anar a escola?
Sí que hi vaig anar, però hi anava els vespres, a casa d'un
mestre que hi havia al poble, que ens ensenyava a llegir i escriure en castellà,
i a fer comptes.
Quants éreu a ca vostra?
Érem molts, però arribàrem a ser ben pocs. L'any del
grip moriren quatre germans i només en quedàrem tres. Va morir
molta de gent a Sa Pobla aquell any; hi hagué molta mortaldat.
Eren vostres les terres que treballàveu?
En teníem de nostra i de llogada.
Què hi sembràveu?
Mongetes, blat, faves, llegum... tota casta de menjar.
Quin era llavors el vostre l'horari de feina?
Quan convenia anar a marjal, partíem de bon jorn sempre fins a posta
de sol, i només ens aturàvem per berenar i per dinar. Eren temps
de molta feina i pocs doblers.
Cantadora de cançons populars, autodidacta, desenvolupà
un estil propi a les tonades populars.
Quan començàreu a cantar?
Ha! Em deien que sols tenia un any i ja cantava damunt del carro.
Qui us ensenyà?
Mumare en sabia, de cantar, i jo vaig aprendre d'ella, i si escoltava alguna
cançó a algú altre que m'agradava, també la cantava,
però sempre amb el ritme de mumare que tenia el millor. Els vespres,
mumare ens feia cantar damunt del carro, el mateix carro on els matins, anant
a fer feina dormíem.
Voleu dir que dormíeu en el carro?
Les terres que conreàvem eren a una hora de camí del poble i
els infants aprofitàvem per dormir. Quan tenia vuit anys em compraren
una bicicleta per si m'havien d'enviar a Sa Pobla per alguna cosa i m'estalviava
haver-hi d'anar a peu.
Cantaven tots a ca vostra?
Sí, un poc, però no tenien el bel que jo tenia.
I ja no deixàreu de cantar mai?
Ara ho he deixat una mica.
Per què?
Perquè els anys hi són i les respiracions ja queden una mica
enrera.
Que té d'especial el cantar de Sa Pobla?
Té el mot més clar i diferent al d'altres pobles.
D'on surten les lletres de les cançons?
Del cervell en sortia alguna. Pensam el que volem dir arran d'un fet i així
es fa camí, així surt. Altres les havia escoltades a algú
altre.
Quin instrument és el millor per acompanyar una cançó?
Tots els instruments són bons, però una ximbomba és molt
pràctica perquè la sap tocar tothom.
Qualque moment deixàreu la feina per la cançó?
Mai he deixat la feina per cantar. Sols el dia que anava a cantar deixava
la feina.
Quan assajàveu?
Sempre fent feina a la terra, segons la feina que es feia era la tonada de
la cançó que es cantava. La lletra pot ser la mateixa.
Però es podien collir figues amb la tonada de segar?
Això no hi dèia, no, això no es feia.
El cant acompanyava la feina.
Mentre collíem figues, un cantava i l'altre contestava, i l'altre de
més enllà seguia cantant.
D'on vénen aquestes tonades?
Són tonades de sempre, però hi ha diferència d'així
com cantàvem quan era joveneta. S'ha perdut molt i és ben normal.
Ara la gent ja no canta a la feina, potser perquè el renou de les màquines
ja no ho permeten.
Heu ensenyat a molta gent.
Si, hi ha vengut molta gent a ca nostra i jo l'he ensenyada. Era una bona
manera de continuar.
Heu estat una bona cantadora, sens dubte.
A Sa Pobla hi havia altres cantadors, però a mi, i no és que
vulgui lloar-me, no em passà mai ningú davant.
Acompanyada a la ximbomba pel seu marit, Bartomeu Gamundí, cantà
a molts pobles de Mallorca i de l'Estat espanyol. El 1968, a Madrid, Guanyà
el “Premio Nacional de Folklore”, amb la cançó “Perendenga”.
També ha gravat nombrosos discs.
Heu cantat a molts llocs.
He cantat gairebé per tot Mallorca i també a llocs fora de Mallorca,
a la península. Per anar a la península em pagaven el viatge
i encara guanyava premis.
La dona poblera té fama de ser una dona de caràcter.
Té molt de mèrit, però no totes són de caràcter.
Avui saben cantar o no?
En saben, però no com anys enrera. Abans era mostrar qui en sabia més,
però ara s'ha perdut aquesta intenció. Falta sentiment que surti
de dins, més acoblament amb les cançons. A vegades em sembla
que s'arribarà a perdre. Les màquines no sols han llevat feina.
Quin és el moment per cantar una cançó atrevida?
Hi ha unes cançons més atrevides que altres. Per Sant Antoni
o un vespre de festa de matances, es fàcil que algú comenci
amb una cançó atrevida i els altres segueixin, i... ja en tenim
per una bona estona!
Per Sant Antoni, les cançons solen flamejar...
No dic que no, però sí que n'hi ha moltes.
Ens podeu recitar una, un exemple?
Sant Antoni ha vengut
dia desset de gener.
venturós s'homo que té
sa dona i no el fa banyut |
Que tenen d'especial les festes de Sant Antoni a Sa Pobla?
És el protector de Sa Pobla i pels poblers és la festa més
important que feim i endemés ve molta gent d'altres pobles. Abans venien
en carro de Búger, de Campanet, d'Alcúdia... bé, dels
voltants de Sa Pobla. Ara, però, vénen en cotxe de tot Mallorca.
Soleu anar a Sa Pobla per Sant Antoni?
Encara hi vaig a cantar un parell de cançons. M'agrada fer-ho.
En què han canviat les festes de Sant Antoni, respecte de les d'abans?
Abans hi havia més gent que feia festa i cantava, fins la claror del
matí, al voltant dels foguerons. Ara la gent va més a mirar.
De quina pell ha de ser una ximbomba?
Les pells més bones són les de conill i de moix.
La cançó diu que la pell de ca no és bona.
Sí que l'és, però no fa el to tan viu perquè és
més gruixada.
Com ha de ser la canya?
Prima i seca, no pot ser de canyeta perquè fa el so més gruixadet
i més baix.
Qui feia les ximbombes a ca vostra?
Jo en feia qualcuna.
Quin és el menjar que més us agrada?
A ca nostra sempre vàrem menjar de tot, perquè no ens deixaren
ser triats, i tot m'agrada, però vaja no és el mateix un arròs
de brou que un arròs sec, per exemple, que té un altre gust.
Ens podeu dir la recepta de l'arròs sec.
És bona de fer: feim la carn ben sofregida de pollastre, de xot...
la que vulguem, que estigui bé d'espècies, perquè a mi
no m'agrada el menjar massa coent. Després es tira l'arròs i
se continua sofregint més, per acabar tirant-hi el brou fins que tot
és cuit.
Els poblers tenen fama de ser partidaris del menjar coent, i vos heu dit
que no us agrada que ho sigui massa.
No, coent no, ha d'estar en el punt just d'espècies.
Quin és el vostre remei per a un cantador que, de tant cantar,
es queda sense veu?
Tot sol se'n va i prendre aigua que no sigui fresca.
I per fer la veu més clara?
Aigua fresca.
Madò Buades ha guanyat una sèrie de premis al llarg de la
seva vida. Ara el Consell de Mallorca li ha concedit la medalla d'or.
Quin va ser el primer premi que guanyàreu cantant?
Va ser a Sa Pobla, quan tenia dotze anys.
Com heu rebut la notícia que el Consell de Mallorca us ha concedit
la medalla d'or?
M'agrada, em sent contenta.
És una medalla que no la té tothom.
Tampoc tothom a fet les cançons que he fet jo. Són molts anys
de dedicació.
Teniu les cançons enregistrades?
Si, tenc discos i, en el seu temps, se'n van vendre molts.
Us escoltau alguna vegada?
Qualque pic.
Hi reconeixeu la vostra veu?
I tant que la reconec!
Sou molt popular com a cantadora, però sabem que també us
agrada el ball.
Era molt balladora. Tant ballava d'aferrat, com jotes i boleros. Tot els balls
m'agradaven.
Qui us ensenyà?
Mumare i mon pare, que també eren molt balladors, així com el
padrí de fonts, que ballava molt bé.
On ballàveu?
A plaça, a Crestatx, a fora vila... A vegades ens reuníem per
alguna festa i també fèiem vetlada cantant i ballant.
Per tenir fets noranta anys us conservau molt bé.
Jo em pensava que en tenia vuitanta-quatre... (ens diu, amb pícara
mirada).
Madò Buades és l'essència del record d'una Mallorca
que desapareix, que s'esvaeix en el temps, on les tradicions, la música
i les cançons desapareixen de la vida quotidiana i de les feines, i
on les relacions entre les persones eren unes altres, més intenses
i més vitals, això sí, amb una vida dura i amb greus
carències, amb molta feina i pocs doblers, com ens ha dit ella mateixa.
Antònia Buades, Madò Buades, una dona encantadora,
una cantadora extraordinària.
Maria I Deià / Antoni Roca
Fotos: BMM