Arbres singulars de Mallorca
Lledonarros
xxxCom
que els arbres que destacam ací són excepcionals per definició,
i molt especialment per les seves mesures: són exemplars que passen
de bon tros el que consideram un arbre, no ja normal, sinó gros, són
també, inevitablement, arbres amb un cert grau de deteriorament, a
vegades irreversible, i quasi sempre en regressió. Així sembla
convenient separar aquests arbres que ens donen mostres de regressió
greu i irreversible (però que poden esser els més espectaculars),
els anomenats padrinets, dels més aparentment immaculats, que tampoc
no ho són, però que si no són víctimes de cap
imprevist encara lluiran durant dècades: són el què anomenam
magnífics i Cho volia dir més envant, però ja no puc
pusC són els que ja haurien d'estar protegits per llei i Caixò
ja ho havia ditC els propietaris respectius han d'estar compensats per esser
els més orgullosos de mostrar aquests arbres, sinó Cja no cal
dir-hoC tornarem a oferir espectacles de incultura tercermundista.
No sé per quina casualitat, els padrinets que anotam ací són
parella Ci mal avinguda, és clar, amb els anys es molesten un amb l'altraC
potser perquè es tracta de dues possessions d'aquelles que, en seu
millor temps hi havia més marxa que al poble. Ses Planes és
un llogaret. També hi ha casos en què trobam un conjunt de lledoners
com a protagonistes d'un disseny d'ajardinament arquitectònic, per
exemple a Can Quelet del camí de sa Fita, a Son Torrella de Santa Maria
o vora Son Vivot d'Inca, però són excepcions.
La cosa més freqüent és el lledoner solitari a la carrera
de la possessió, o a la clastra, però d'això només
en tenen les possessions senyorials. També és freqüent
el lledoner solitari a la plaça de l'església, per exemple a
s'Indioteria, això darrer ja va cridar l'atenció de s'Arxiduc,
deia que gairebé es podria considerar com un arbre sagrat.
Potser sa fusta no és gaire rendible, l'ús tradicional era per
sa docilitat per als estris que requerien de fusta que calia corbar: forques
de batre, collars de picarols, parets de tambor, de brodar, de sedàs,
jous, gaiatos... Després també seria estimat pel seu valor ornamental
i possiblement fos més preuat pels nins que tenien una bona ombra per
jugar i lledons per menjar, però com que entre pinyol i pell quasi
no queda res, encara era més divertit disparar el balí aquest
amb un tub de canya.
Actualment el lledoner és preuat com a arbre de carrer. A Marratxí
és subspontani molt localitzat als torrents, però així
i tot no solen esser arbres ben desenvolupats, i pels nostres carrers tampoc
no acaben de surar, possiblement volen una terra més profunda. S'esdevé,
però, que tenen una capacitat inversemblant de sobreviure regruats
durant anys i panys i això despista molt; per una banda, per qualificar
sa rusticitat, i per l'altra per especular-ne l'edat: en alguns casos podríem
parlar de mil$límetres de diàmetre anual; el que hi ha a la
plaça des Pla de na Tesa el tenim a una estampa de l'any tirurany,
al calendari de l'Ajuntament de l'any passat: no s'ha mogut gens!
El nom científic és Celtis australis. No sé que vol dir
Celtis, però això d'australis, sembla una conya; no sabem si
a Linne li arribaren Caltra vegadaC els papers embullats, o si és que,
des de Suècia, els australs som nosaltres.
També, amb aquesta duplicitat repetida que tenen els primers arbres
de què parlam, encara ens queda la incògnita de saber quin és
el màxim potencial d'un lledoner. Dels padrinets aquests, cal destacar
el de sa Campaneta, que possiblement sigui el de les màximes dimensions
conegudes, però malauradament el dia que anàvem a comprovar-ho,
la madona ens va dir que no volia saber res de mides ni de revistes, perquè
ja tenia ple d'agroturisme, o això és el què vàrem
entendre.
Val més que anem a veure els padrinets de ses Planes de Sóller
on els veïnats són més simpàtics i els dos lledonarros
tenen unes socarres amb més contraforts, crulls, forats i de tot, i
fins i tot una pantalla incommensurable de fons amb els Cornadors i tota la
Serra. El segon arbre, que no inventariam per esser encara més deteriorat
fa 485cp.
A Son Güells Nou també són molt amables i els podem ajudar
a mantenir el lledonarro aturant-nos-hi a comprar taronges a l'antiga, d'això
que pares el paner i te l'omplen; per mi és la darrera possessió
de la carretera de Sineu. Ah, l'arbre aquest Cja no hi pensavaC ja té
una claraboia enmig que desmereix un poc, però per la resta és
per treure's el capell. El de Valldurgent encara té més claraboies
i balmes Ci no venen taronges com a l'altra bandaC però... es veu de
la carretera.