PERFIL DE FRANCESC VALLCANERAS
xxxEl nostre convidat d'aquest mes és
Francesc Vallcaneres Jaume, nascut al Pont d'Inca el 19 d'agost de
1954, fa 47 anys. Aquí hi va viure la major part de la seva vida, però
va passar uns anys en el Vivero, i ara fa 7 anys que torna viure al Pont d'Inca.
No és casat.
Té els estudis de Batxiller Superior i treballa a Ciutat de funcionari
de trànsit.
És un gran entusiasta de la cultura tradicional i podem dir que hi
dedica la major part del seu temps lliure, que reparteix entre els cossiers,
la música, danses i tot el folklore en general. Com a hobbies també
l'atreu molt la cartografia, li agrada viatjar, passejar, els llibres antics,
el cinema i cultivar els amics.
De la televisió opina que és necessària, pot ésser
una “arma” didàctica sempre que se'n faci un bon ús
i es miri amb mesura i seny; i així com hi ha un botó per engegar-la
també n'hi ha un per apagar-la.
Li agrada molt la gastronomia, però més bé estar dins
la cuina d'un altre; malgrat no tingui gaire afecció per cuinar se
les enginya molt bé i no té cap problema a l'hora de fer un
arròs brut.
No és gens triat, i dins els seus plats preferits hi ha els calamars
farcits, les sopes mallorquines i la cuina italiana. Li agrada més
el peix que la carn.
No practica cap esport, ni en segueix cap d'una manera especial, a vegades
mira l'atletisme o qualque partit de bàsquet.
Considera que les seves principals virtuts són l'honestedat i la sinceritat
-li agrada dir les coses pel seu nom, sense poder-ho confondre mai amb mala
educació. Creu que el seu principal defecte és esser un poc
pererós, li agradaria ser més actiu del que és, poder
oblidar-se de la paraula demà faré...
El seu principal motiu d'orgull és que quan parlen d'ell poden dir
que mai s'ha barallat amb algú; cosa difícil ja que dins el
món del folklore les controvèrsies són bones de fer.
Està orgullós de no tenir enemics.
Li agradaria que el recordessin amb una frase que deia son pare: “quan
diguin en Xisco s'ha mort, un amic teu ha de poder dir: bé, però...
–aquest bé,...però és molt significatiu en el sentit
de: ha viscut molt, s'ho ha passat bé...
La seva experiència impactant positiva és la gran quantitat
de persones que ha conegut en tots aquests anys d'afecció a la cultura
tradicional, persones que li han ensenyat o l'han sorprès, des d'un
doctor a un pagès ben amagat. La negativa, és comprovar que
ell que té 47 anys és el darrer escaló que ha viscut
en viu i directe la globalització cultural; així i tot, troba
que en nom del folklore mai s'ha de mirar amb enyorança, és
més partidari de què qualsevol temps passat va ésser
pitjor.
La seva gran il·lusió seria que per tot hi hagués pau,
tothom fos més bo, i tot un grapat d'il·lusions més petites
com que fos més gran el territori “nostre” o que tots volguéssim
“esser millor” en lloc “d'estar millor”.
No ha estat mai “mitoman”, i tant dels personatges històrics
com dels actuals admira aquelles mares de família capaces de recórrer
quaranta quilometres per a un poal d'aigua, les dones de Kabul que han de
demanar almoina agenollades per no dur el mocador ben posat, o les mares que
ofereixen un pit eixut a un infantó amb la boqueta plena de mosques,
a totes aquestes persones que viuen en llocs conflictius; per totes aquestes
sent admiració, troba que els personatges importants ja són
en els llibres i no els fa falta la seva admiració.
En la seva escala de valors, els principals són la sinceritat, l'honestedat,
esser hospitalari, el “patriotisme” –sense mal interpretar-
esser conscient d'allà on s'ha nascut i estimar la pàtria.
A la política la troba necessària, creu que els polítics
no haurien de ser gestors d'un present, sinó predecessors d'un futur.
En el món polític hi veu una manca de valors, li agradaria que
els polítics tinguessin la seva mateixa escala de valors. Els llevaria
les ganes de figurar i de protagonisme. De la dita popular “poble petit,
llengua llarga” ell també diria “país petit, llengua
llarga”.
El principal problema que veu a Marratxí és si serà capaç
de gestionar el que li ve a damunt; essent el quart municipi de l'illa cal
tenir les idees molt clares a l'hora d'afrontar i s'ha de fonamentar bé
el futur. Caldrà més aigua, més llum, més centres
sanitaris...
De Pòrtula troba que estèticament i tècnicament és
gairebé perfecte. Hi ha una gran diversificació de temes: tots
interessants. Sap conjugar molt bé temes molt propers a la gent amb
articles més elevats i seriosos; la universalitat amb la localitat.
El que li agrada menys –i que no en té la culpa la revista- és
que no tingui la difusió que podria tenir, faria falta anunciar-la
un poc més, cosa que creu que no es fa per falta de temps i de voluntaris.
Finalment, respecte a la Vetllada a es Molí, la valora molt positivament,
el temps li passà volant, i a part de la gent també gaudí
d'unes bones albergínies i un bon vinet.
Margalida AOF.-