Sota l'Esguard lluent
Anthony Bonner, Llull al cor
Anthony Bonner nasqué a Nova York el 22 de febrer del 1928 i resideix a Mallorca del 1954 ençà. Traductor, lul•lista, músic, escriptor, aficionat a la botànica, preocupat per la natura... Si fossim al segle XV diríem que ens trobam amb un home d’aquella època, del Renaixement, interessat per l’art i per la ciència, així com amb un humanista delerós per aprofundir en el saber i en el coneixement, interessat per tot allò que l’envolta i per la natura, i amb la mirada posada en un futur millor per a la humanitat. Un magnífic piano de coa és testimoni, mut en aquest cas, de la nostra conversa, una conversa on destaca el fi sentit de l’humor de l’entrevistat, l’humor amarat amb el contacte amb el caràcter de la gent d’aquesta terra.
Com arribà a Mallorca?
Com altres fets de la meva vida va ser un fet anecdòtic. El 1954 vivia
a París i cercava un lloc on establir-me. Un amic meu em contà
coses de Mallorca que finalment no van ser veritat.
I què li van contar?
Que, per exemple, podien comprar-se vint costelles de xot per un dòlar,
que les llimones eren de franc, i fins i tot algú m’assegurà
que a la Serra hom podia esquiar tot l’any. Resumint, la meva esposa i
jo vam arribar a Mallorca molt ben informats: el meu amic ens va pintar una
mena de Tahití i realment Mallorca no té res a veure amb el que
em van dir.
Però s’hi quedà.
És curiós, perquè sols vaig venir per sis mesos, però
en aquest temps m’hi vaig sentir molt bé. Encara tornàrem
un any i mig a New York, que va ser quan vaig deixar de compondre per dedicar-me
a la traducció. Quan vaig tenir encàrrecs tornàrem cap
aquí.
Què el va fer tornar?
La gent, la terra, el clima... un poc de tot, no ho sé explicar.
On van anar a viure?
Primer vam viure una temporada prop de Palma i el 1963 compràrem dues
casetes petites a Puigpunyent, on ens establírem.
Quan es decidí a xerrar en català?
El 1959, quan tornava dels EUA, ja m’havia proposat conèixer la
cultura catalana, perquè no en sabia res, i també me n’havia
adonat que comunicar-me amb la gent en castellà era forçat. La
gent s’expressava malament i jo intuïa que la finor, l’humor...
eren en una altra llengua, per això vaig començar a parlar en
català. A Palma trobaven molt graciós que un estranger parlàs
en català, però a Puigpunyent era un alè per a la gent,
que ja no havia d’esforçar-se per fer-se entendre. Sempre he dit
que els puigpunyentins van ser els meus professors, perquè quan fas una
pregunta, si escoltes la resposta ve acompanyada d’una correcció.
La senzillesa de tracte de la gent també m’ajudà molt.
Com va ser la seva infantesa als EUA?
Vaig néixer a Nova York, però dels dos als sis anys vaig viatjar
molt. En aquell període vam viure a Anglaterra, França i Suïssa,
fins que ens establírem a un poblet de New Hampshire, com Puigpunyent
mateix, molt bell però amb uns habitants que amb dificultats acceptaven
els nouvinguts, als quals consideraven gairebé estrangers, però
es pot entendre: aquella gent estava establerta en aquell poble del segle XVII
ençà i jo no deixava de ser un foraster. Aleshores la seva vida
era difícil, amb un clima també difícil i una terra pedregosa
mala de conrear. Ara és molt diferent. El 1963, quan ens vam establir
a Puigpunyent, em vaig trobar gent molt més oberta.
De petit ja parlava francès.
Mumare era suïssa, però no el parlava amb ella sinó amb la
«nurse» que era francesa. Record, quan vaig començar a l’escola
pública que als meus companys els venia molt de nou el meu accent afrancesat.
S’enyora del seu país?
A mi m’agraden els EUA. De fet hi tenim un petit pis, a New York, una
ciutat fascinant on anam un pic o dos a l’any. El que no enyor és
la Nova Anglaterra de la meva infantesa.
Anthony Bonner estudià música i es llicencià (1950) en teoria musical i composició a la Universitat de Harvard (EUA). Posteriorment (1950-54) amplià estudis de composició al conservatori de Música de París i començà a exercir de traductor.
Per cert, com era París el 1950?
De petit ja havia pres contacte amb Europa, però a París no hi
havia estat mai. El que em va sorprendre va ser arribar-hi i trobar que aquell
ambient m’era familiar.
Hi havia antecedents musicals a la seva família?
Un avi va ser violinista aficionat molt bo. Mon pare cantava òpera i
el 1914 aconseguí un contracte de solista a Milà, però
començà la Gran Guerra i la seva carrera s’acabà.
On quedà la seva vocació musical?
Volia ser músic professional i era aficionat a la lingüística
i la història, i quan vaig anar a New York es girà la truita:
l’afició va esdevenir professió i la música quedà
com a afició.
Aquest canvi en la seva vida va ser una casualitat?
No, va ser una necessitat, una forma de guanyar-me la vida. Pens que un artista
ha d’estar molt segur de la seva obra per presentar-la al públic.
La meva producció m’agradava però no trobava que valgués
la pena fins el punt que la gent pagàs doblers per escoltar-la.
Potser el que ens diu és falsa modèstia...
No, és una realitat, que és pitjor.
Alguna vegada ha interpretat en públic?
Sí, els anys 1977 i 78 vaig fer part d’un grup de música
barroca, la Camerata Barroca de Puigpunyent, formada per tres professionals
i un amateur, que era jo. Va ser un plaer interpretar amb ells perquè
eren molt bons, però interpretar en públic em posava molt nerviós.
En canvi quan faig una conferència puc estar molt nerviós abans,
però quan començ a parlar em fugen els nervis.
Quins són els seus interessos musicals?
La música clàssica i el jazz, però el jazz vaig deixar-lo
fa molts anys.
I els compositors que més li interessen?
Bach i Beethoven; m’encanta especialment interpretar Beethoven.
Alguna peça en especial?
Potser les Sonates.
I de Chopin, el músic que passà sols un hivern a Mallorca?
Chopin té coses molt maques però trob que és massa... «literari»,
massa sentimental, segurament és causa d’alguna mancança
meva. Vaig estudiar piano amb en Joan Moll, un gran especialista en Chopin,
i vaig aprendre molt d’ell. Normalment aprens molt estudiant amb persones
de gusts diferents i amb ell vaig aprendre a interpretar música romàntica.
Anthony Bonner destaca especialment en la seva faceta de lu•lista. Estudiós del beat, ha escrit nombrosos treballs i estudis sobre la figura de Ramon Llull. És magister de la Maioricensis Schola Lullistica del 1977 ençà i rector (1996) de la revista Studia Lulliana. Ha publicat «Ramon Llull, obres selectes» (1989) i «Ramon Llull, vida, pensament i obra literària» (1988, en col•laboració amb Lola Badia). Entre els seus articles destaquen «Ramon Llull i Mallorca» (1987) i, amb Charles Lohr, l’entrada de Llull al Dictionnaire de Spiritualité (1987). Editor de les obres de Llull «Llibre del gentil e dels tres savis» (1993), «Lògica nova» (1998), «Doctor Illuminatus. A Ramon Llull reader» (1993, en col•laboració amb Eva Bonner), «Raimundus Lullus Opera. Reprint of the Strasbourg 1651 editions with an introduction by Anthony Bonner» (1996).
Com es produí el contacte amb Ramon Llull i la seva obra?
Per una casualitat, com tot en la meva vida. Ja m’agradava traduir escrits
medievals, però el 1959 passar escrits medievals a editors novaiorquesos
no era fàcil. Aquest interès per l’època medieval
em va dur a trobar Ramon Llull. Vaig conèixer un editor nord-americà
que passava els estius a Mallorca i sabia qui era Llull, així que la
meva sort va ser entrar en contacte amb l’únic editor nord-americà
que quan vaig fer la proposta de publicar Llull no em contestà: «Ramonquè?».
Per què creu que Ramon Llull és tan interessant?
Vaig començar pensant que era un personatge curiós, però
em vaig trobar amb una persona que va plantejar una sèrie de qüestions
innovadores en el pensament de la seva època. És difícil
entendre tota la seva feina o el motiu pel qual la va fer d’aquella manera.
Com més aprofundeixes en la figura de Llull, més te n’adones
que sabia el que es feia. Clar, explicar el que feia, com ho feia i per què
és una tasca molt interessant i inacabada.
Considera que és prou valorada la figura de Ramon Llull?
És una mica el «pater patriae», una figura a la qual se li
fan monuments i se li dediquen carrers, places, clubs esportius i coses semblants,
però la gent que veritablement el llegeix i el segueix és poca.
A la UIB ara es comença a fer feina amb Ramon Llull. A la Universitat
Central de Barcelona se’n fa més, però hem de tenir present
que la UIB és relativament nova.
És per això que els seus arxius són ara a la Universitat
Central de Barcelona.
Us explicaré el que passà. Hi ha gairebé mil manuscrits
i d’edicions d’obres seves en tenim del 1480 ençà,
però no teníem un catàleg on es pogués trobar tot
aquest material i per això vaig fer un programa informàtic bibliogràfic
de Ramon Llull. Prest, però, vaig adonar-me que fer-ho totsol era impossible
i vaig trobar tot un equip a Barcelona. Aleshores els vaig anar passant els
meus papers, fotocòpies, escrits, notes... i aquest és el material
que vaig donar a la Universitat Central de Barcelona, però eren sols
les notes que jo tenia per dur endavant el catàleg que, per cert, ja
pot ser consultat a Internet. Han reprogramat la meva feina i es pot dir que
ha sortit molt bé. Això és tot.
Com és vista la figura de Llull a l’àmbit anglosaxó?
Els començaments dels anys 50 hi va haver una revalorització de
la figura de Llull en els àmbits universitaris.
I als EUA, no tenen dificultats per entendre la edat mitjana europea?
Una de les millors revistes d’estudis medievals s’edita als EUA,
el país més variat del món, on hi podeu trobar tot el que
us pugueu imaginar, així com interès per tots els temes possibles.
Per què troba tan important donar a conèixer Ramon Llull?
Pens que s’ha de conèixer. D’ell s’ha dit que és
el pensador hispànic de més ressò a tot Europa i és
veritat. Els segles XV, XVI i XVII s’editaven les obres de Ramon Llull
a tot Europa i estic d’acord amb el pensament d’un altre lul•lista
que afirmava que no es pot entendre el Renaixement sense el pensament de Llull.
Per a la història intel•lectual europea és una peça
que encara no s’ha acabat d’encaixar bé i és necessari
fer-ho.
En la seva professió de traductor, Anthony Bonner ha traduït a l’anglès obres en francès, català, occità i espanyol, i d’entre la seva producció hom pot assenyalar «Selected Works of Ramon Llull» (1985 i editat en català el 1989), «Song of the troubadours» (1972) i «The complete Works of François Villon» (1960). Ha traduït obres d’autors com Borges, Balzac, Madame de Lafayette, Diderot, Baudelaire, Maupassant, Villiers de l’Isle, Adam, Samuel Becket, Jules Verne i Josep M. Espinàs.
Creu que és exportable la literatura catalana?
Crec que en aquest sentit no existeix literatura catalana, francesa... crec
que existeixen obres bones i obres dolentes.
Parla perfectament anglès, francès, espanyol, català...
alguna altra més?
En llegesc d’altres, però això és una altra història.
Quina és la feina del traductor, traduir literalment o fer una
adaptació?
Has de transmetre al lector les mateixes impressions que si llegís l’obra
original. Si s’han de transmetre impressions no pot ser una traducció
literal. Traduir és una feina fascinant, una professió artesanal
que sols es coneix quan està mal feta. Si no hi ha cap comentari sobre
la traducció vol dir que s’ha fet una bona feina.
Aficionat a la botànica, publicà la guia Plantes de les Balears (1976). Anthony Bonner participà en la fundació del Grup d’Ornitologia Balear (GOB), del qual va ser president interinsular del 1980 al 1997. Pertany, així mateix, a la Societat d’Història Natural.
Què el motivà a publicar la guia de les plantes?
Això va venir amb motiu que cada dues setmanes fèiem excursions
amb un grup d’amics. Anant per les muntanyes em vaig interessar per la
vegetació i trobava que era difícil aconseguir informació
de les plantes, per això vaig escriure «Les plantes de les Balears».
Què el motivà a participar en la formació del
GOB?
Érem un grup de persones que ens adonàrem que si no ens preocupàvem
per la natura, ben aviat no quedaria res per observar. Començàrem
com a grup ornitològic i la necessitat va fer que esdevingués
també de defensa de la natura. Abans érem un grup d’amics
que ens consideraven mig bojos, però avui el GOB té uns quants
milers de socis perquè és necessària la protecció
de la natura.
Encara hi col•labora, amb el GOB?
Els darrers deu anys hi he contribuït ben poc, la qual cosa em provoca
un cert sentiment de culpabilitat.
Com valora el paper del GOB en la nostra societat?
El GOB continua fent una feina seriosa i necessària. Sense ell i altres
grups sa Dragonera estaria urbanitzada i es Trenc seria un parc de xalets.
Com es pot aturar tanta urbanització del territori?
És molt difícil, hi ha molts interessos econòmics i mil
traves a la moratòria quan és ben evident que és necessària.
Què opina de la polèmica ecotaxa?
S’ha fet, d’una banda, un plantejament tan agressiu i tan hostil,
que s’ha transmès la impressió de ser una cosa dolenta,
quan vivim envoltats de països que fan quelcom de similar i no passa res.
Però, clar, si anam a demanar-li a un turista, micròfon en mà,
què opina de l’ecotaxa, és clar que dirà que no la
vol pagar, però jo crec que és necessària. Per primera
vegada tenim un govern a les illes que vol fer alguna cosa per la natura.
Cap a on creu que van els EUA?
És mal de saber i ara hi comença a haver un estat d’opinió
contrari a Bush. El problema dels EUA és que estan molt mal informats
del que passa a la resta del món. És un país tan gran,
que fins i tot la premsa du poca informació del que passa a altres indrets
del món, i això ajuda a tenir una visió simplista del món
exterior. És un món que no existeix fins que algú aixeca
el cap.
És real que hi ha tanta diferència entre els mateixos
nord-americans?
Ortega y Gasset va dir «España no es una nación, és
una serie de compartimentos estancos» i EUA és ben igual: New York
és un món, Boston un altre, així com Washington, Chicago...
Hi ha grans diferències entre Nova Anglaterra, Califòrnia, Texas,
el Middle West (Oest Mitjà) o Louisiana. Fins i tot hi ha diferències
entre el nord i el sud de Califòrnia.
Creu que la cultura dels EUA ha impregnat Europa?
Sí, les pel•lícules i els telefilms han impregnat Europa
amb els costums nord-americans.
Això com el fa sentir?
Ho veig com una cosa que és així i ja està, no ho mir més
enllà i no li don cap caire moral ni crític.
Tal i com estan les coses avui vostè podria viure a Mallorca
xerrant sols anglès.
O alemany...
Per què creu que hi ha estrangers que no s’integren?
Hi ha la tendència a sentir-se més a gust amb els seus i ara s’agreuja
per la quantitat de residents i per les condicions que els faciliten mantenir
aquest distanciament. Ara un resident estranger pot seguir els programes en
la seva pròpia llengua mitjançant una antena parabòlica,
anar als seus supermercats, als seus metges...
On ens pot dur aquesta situació?
No ho sé, fa una mica de por.
Com veu el futur de la llengua catalana a Mallorca?
És complex, pens que la llengua és viva i que els intents de revivificarla
més van per camins bons i per camins dolents. Crec que s’han fet
massa exigències. A l’escola és l’assignatura amb
la qual els nins i nines més es desesperen, al temps que la llengua creativa
de la joventut és el castellà en el sentit d’expressió.
Crec que el caire psicològic de la joventut s’ha de cuidar molt
si no volem que la llengua catalana quedi com a peça de museu.
Vostè era amic d’En Francesc de Borja Moll. Com el va
conèixer, com el recorda?
Vaig fer una antologia dels trobadors francesos i la llengua occitana és
molt propera al català. Quan tenia problemes lingüístics
anava a veure don Francesc i sempre em rebia amb molta simpatia. Som un gran
admirador de l’home i de la seva obra.
Què fa actualment?
Seguesc estudiant Ramon Llull i d’aquí pocs mesos sortirà
un llibre.
Doctor honoris causa per l’Albert-Ludwigs-Universität, de Freiburg im Breisgau (1994), i de la Universitat Central de Barcelona (1995). Ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or de Catalanística (1986), el Miquel dels Sants Oliver (1989), el Nacional de Literatura Catalana (1990) i la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi el 1997. (*)
Quin creu que seria el millor homenatge que li poden fer?
Em sent molt incòmode amb aquests tipus d’actes, tot i que els
agraesc. A mi el que m’agrada és fer feina.
Quina creu que és la seva millor aportació a Mallorca?
No pens mai en aquestes coses. Faig la feina per gust i quan es fan així
les coses no mires una possible compensació. Em trob molt bé a
Mallorca i li estic molt agraït pels seus paisatges, per la seva gent i
per la figura de Ramon Llull.
És, Anthony Bonner, un nord-americà a Mallorca?
Som nordamericà de naixença i de passaport, és clar, i
em sent tan mallorquí com nordamericà. A Puigpunyent em deien
«don Toni, s’americà».
Anthony Bonner, un humanista, de feina callada i constant, un exemple per a molts.
Antoni Roca / Maria I. Deià
(Fotos: BMM)
(*) A l’hora de tancar l’edició ens informen que dia 28 de febrer Anthony Bonner rebrà un delspremis Ramon Llull atorgat pel Govern de la CAIB. Aixímateix el rebrà madò Antònia Buades, entrevistada en aquesta secció el passat octubre (Pòrtula, 241)