Patrimoni natural
Relíquies de muntanya, uns altres arbres
Encamellats als racons més alts, o reclosos a les obagues de la muntanya mallorquina, hi ha uns altres arbres que algú ja es deu estar demanant si existeixen. Doncs sí, als racons més allunyats de la vida quotidiana, i la definició d’arbre no sempre s’hi ajusta bé. D’altra banda són poblacions molt minses i els bons exemplars encara són molt més escassos. Com que són de creixement tan extraordinàriament lent (el seu locus tipicus és extrem), necessiten dècades per fer-se un arbust i segles per a fer-se un arbre, així que encara patim les conseqüències de l’era pre-turística, quan era costum serrar tota la fusta disponible, a més de les cremades periòdiques de càrritx que també eliminaven tota la massa arbòria i, de passada, la terra. Si ens plantejàvem perquè aquests arbres només queden allà on són, una hipòtesi és que són als poquíssims racons on no compensava de cap manera anar-hi a fer estelles.
La historieta més repetida és la que va contar el botànic francès Marès, qui va testimoniar que el 1850 encara hi havia boscos de boix, amb soques de la gruixa d’un home i poc després havien desaparegut; per a mi és una dada puntual exageradament generalitzada, sobretot perquè la fusta de boix és coneguda i emprada de molt antic en torneria, marqueteria i artesania fina: ja va ésser la principal “indústria” dels presoners de Cabrera, quaranta anys abans.
Aquests llocs actualment són llocs de visita exclusiva d’excursionistes entrenats, i en alguns casos, com el comellar dels Teixos, són terreny francament prohibitiu per a la gent normal, perquè a part d’ésser de molt mala petja és d’orientació molt complicada i amb un jornal d’hivern va massa just arribar allà i tornar; aleshores, per als llocs poc freqüentats que esmentarem; el lector que en vulgui més clarícies ho haurà de complementar amb mapes i guies i així i tot encara no són fàcils de contemplar, els arbrets aquests: n’hi ha que només es troben empenyalats on no hi puguin grufar ni les cabres i són de fulla caduca, així que la seva època de lluir és la contrària de la de les excursions.
Els de fulla caduca d’hivern ja són un indicador
de què són relíquies d’un temps més fred,
de fet hi ha arbres típics de la flora nòrdica i és ben
curiós que el teix i la pomera borda siguin freqüents a jardins
de París cap amunt però sols com a rara excepció (i exemplars
regruats) trobarem pel Pla de Mallorca.
En aquest cas, doncs, són més singulars que arbres. Avui no parlam
de bigues de tafona ni de rècords, sinó de relíquies, noblesa
obliga...
Pere Llofriu
Perennes i en terra: teix, boix...
El teix més ben fet i més
conegut és el de la coma des Ribells al nord del puig Major. Per trobar-ne
un conjunt nombrós haurà d’ésser al comellar del
Teixos al nord de la Mola de Planícia, part damunt Banyalbufar, d’ací
és l’exemplar de la fotografia: 270(nh) 08 16, el més ben
present i rabassut al què ens hem pogut acostar. La resta de teixos que
trobarem, sempre per les zones més altes de la muntanya, tenen més
aspecte d’arbust i normalment disforjo. (Taxus baccata, té la fulla
lineal, verd fosc d’uns 30x4mm.)
Amb el boix és el mateix fenomen però molt pocs exemplars es poden qualificar d’arbres. Així mateix és molt més freqüent per tota la muntanya a partir de la cota 800m, i a Cabrera. (Buxus balearica, fulles oblongo-el×líptiques d’uns 3x1,5cm, color verd clar que pot tornar rogenc per sequera.)
El llorer també el trobarem per la muntanya, preferentment a racons ombrívols de torrents, per exemple el de Pareis, però també pot aparèixer a qualsevol racó tancat i humit, tot i que el trobarem més fàcilment als horts ja que és una planta culinària i cerimonial de temps ancestrals. Per sa tendència a fillolar d’arrel sol formar masses esteses i rarament trobarem un bon arbre. Podríem destacar els de Can Danús del Pla de na Tesa. (Laurus nobilis, fulles verd fosc, lanceolades i de marge ondulat, d’uns 7cm.)
A cotes més baixes, però també normalment en zones de molt mala petja podem trobar l’aladern de fulla ampla i adesiara algun exemplar enorme, com una matota immensa; d’aquesta espècie en tenim molt poques dades. (Phillyrea latifolia: fulles oposades, oval-lanceolades amb els nervis marcats.)
Ençà i enllà, incloent el Pla, podem trobar mates mosqueres, a les que provarem de dedicar-hi un monogràfic, i cal anotar també que la majoria d’arbusts, amb els segles i sort, poden fer-se arbres; no és freqüent, però tampoc no és cap miracle trobar un exemplar extraordinari d’arbocera, llampúdol, murta o quelcom semblant.
P.Ll.
El rotaboc i altres caducs i empenyalats
Per si teníem pocs problemes, estar empenyalat determina una forma excèntrica
i encara més esburbada que els altres, si és possible, així
a la definició d’arbre encara pot ser que li haguem de posar un
poc més d’imaginació, en qualsevol cas...
El rotaboc almenys fa molt d’embalum i a la tardor forma unes taques ocre a les paretasses dels puigs. Per la solana del puig Major, de les cases de Son Torrella cap al puig, tenim l’excepció amb uns bons exemplars que són com un arbre com Déu mana. (Acer granatense, fulla amb 3-5 lòbuls.)
La pomera borda és un cas molt semblant, però no tenc anotat exemplars de grans dimensions. (Sorbus aria, fulla el•líptica i serrada.)
A racons ombrívols i fresquets de cotes més baixes podríem dir que aquests dos arbrets són substituïts per la figuera que, per variar, tornen a ésser exemplars excèntrics i, en aquest cas, d’altres espècies aprofiten per entremaliar-s’hi a l’hivern, tot formant massissos que sembla que es barallin cada dia per sobreviure a aquell racó. (Ficus carica, fulles lobulades i enormes).
P.Ll.