El dibuixant viatger
GUILIN: SES BUBOTES EXISTEIXEN
Dotze del migdia d’un matí de tardor, quan els arbres tenen tons taronjals, sèpies o d’un groc malaltís, des d’un avió mir extasiat el que vol veure qualsevol persona amant de l’art: les famoses muntanyes xineses, aquests montículs cilíndrics, allargats, que fins i tot els japonesos, eterns enemics han imitat afegint-hi els seus cirerers florits.
M’agrada que l’aeroport de Guilin no sia d’aquests moderns on surts de l’avió per tubs fins al vestíbul de l’aeroport. En baixar les escales de l’avió segurament en Víctor Manuel i n’Aina Belen cantarien: «Ahí están, ahí están viendo pasar el tiempo, los montes de Guilin». Però com que jo no sé cantar, aspir l’aire fresc aixecant els braços i intent abraçar l’horitzó: milers de bubotes, serenes, immòbils i més que mai impressionants davall un cel absolutament serè. Ni de vespre, és ben segur, que aquestes bubotes han fet mai por a cap infant.
Un minibus ens transporta a la ciutat, amb les muntanyes sempre mirant-nos, qualsevol viatger mariner no s’acostumaria a quest horitzó ple de bubotes vigilants, ni una sola línia és plana. Abans d’anar a l’hotel, ens porten com és de suposar a visitar una pagoda budista. Però no és com totes, és un d’aquests montículs alts i cilíndrics que han fuit del ramat i han quedat anclats al centre de la ciutat. I a aquesta bubota l’han desfressada de temple, unes escales més inacabables que el Calvari de Pollença, van descobrint als nostres peus una ciutat senzilla, molt activa, amb bicicletes que estiren de tot, passatgers, troncs, mobles, butaques...i és que els xinesos amb bicis de tres rodes fan autèntics malabarismes.
En baixar, un senyor major, amb el seu barbó i bigoti molt allargats, com els que surten a les pel•lícules, baixet, grassonet (els grassos a Xina són rara avis) i vestit com si fos una resta del Juràssic, amb la roba i barret blau que va imposar el dictador Mao Zedong ja fa molts d’anys i que la gent té arraconat en qualsevol lloc, s’acosta a mi amb la intenció de què li compri una figureta de jade, concretament un lleó que tant he vist a les explanandes de la ciutat prohibida a Pekin. Davant tan singular personatge li deman permís per a fer-li una fotografia. El preu és clar: Que li compri el lleó de jade. Després d’uns breus estira i arronsa, em ven la figura per uns 10 yuans, uns 1,25 euros, i puc aconseguir la foto. No m’atrevesc a demanar-li que esperi 5 minuts per a dibuixar-lo perquè qui sap si traurà una maqueta de totes les bubotes de la seva ciutat per vendre-la.
La ciutat de Guilin, com quasi totes les xineses, respira un bullici inusual als europeus, a totes hores. Ningú no imagina que a uns kilòmetres més enllà, entre les bubotes, tot serà pau i calma. Els vespres ens duen, com a tots els turistes, a veure una pesca amb corbs marins. El pescador xinès escalfa els ous d’aquests animals, i en néixer, els alimenta amb cucs boca a boca, i els corbs marins prenen el pescador com a la seva mare i no es mouen del seu costat. A l’hora de pescar amb fanals, el pescador ferma un cordell al coll del corb marí per tal que no pugui engolir-se el peix en agafar-lo amb el bec. Una cosa cent vegades vista per televisió pels qui els agraden els reportatges de la natura. La pesca no és gaire abundosa, suposem que perquè el lloc està massa explotat i que el pescador cobra més de l’agència que porta els turistes, que no pas del peix agafat.
Però el vertader espectacle està per arribar: Al dia següent, a trenc d’alba ens afiquem dins un vaixell de riu, i durant 4 hores de navegació pel riu Lijiang veiem les bubotes, les muntanyes tan increïbles de roca calcària que ha estat erosionada per l’aigua i el vent durant mil•lennis. Totes tenen forma similar o diferent segons l’ull del que mira. Una senyora major comenta que aquella sembla talment un membre masculí, una altra que aquella d’allà és talment una puríssima agenollada. És com mirar formes als núvols.
Poc a poc, el riu va fent revolts i el sol de tardor s’amaga ara aquí, ara allà, la bubota que abans semblava verdosa per un cop de llum, ara és quasi negre. Però és ben segur que cap dels genis del cinema de terror vindria aquí a rodar, perquè aquestes bubotes no fan por, al contrari, aixequen els sentiments dels poetes i dels pintors i ben segur que El Prado i Louvre plegats no podrien acollir tot el que s’ha pintat i escrit d’aquestes muntanyes tant per part dels xinesos, com japonesos que les han imitades, com artistes i escriptors de tot el món.
Infants despullats amb un relatiu fred surten d’una vegetació exuberant en forma de fassers esponerosos, trepijant sense sabates, com si res, les pedres rodones de la vorera, i passant pel costat dels búfals que estan bevent al riu, ens criden i mouen els braços, i suposem que a més de saludar, ens demanen caramels, que els en llancem. Un poc més enllà, vénen dos xinesos amb la seva balsa de bambú, amb una senalla en teoria dedicada a posar el peix agafat pels corbs marins, però l’han omplida de mocadors de seda i s’acosten amb gran facilitat al vaixell i ens ofereixen la seva mercaderia a preu de patató. Fan el seu agost. I ni als infants despullats, ni als pescadors reconvertits en venedors de seda ambulants assusten aquestes muntanyes bubotes gegants, reflectides al mirall de l’aigua del riu Lijiang.
I com deia el nostre estimat Xesc Forteza, al cel sia, aquestes bubotes són com el dimoni a Mallorca: NO FAN POR A NINGÚ.
Joan M. Lladó