Opinió
NO EM TOQUI ELS COLLONS, DON CAMILO!
Avís a morbosos: Els que vagin a llegir per mor del titular pensant que aquest article estarà sembrat i florit de paraulotes, ja poden anar canviant de pàgina.
Avingudes de Ciutat, vuit i deu del matí, vaig amb cotxe (cosa rara, els que em coneixen saben que sempre vaig amb bicicleta) i la ràdio dóna la notícia de la mort d’en Cela. En arribar a casa m’assec davant la meva «Pluma-22» (n’estic fart d’ordinadors a la feina, Don Camilo tampoc els suportava) i aquí estic, escrivint, aquesta crònica d’urgència, a la que seguirà un dibuix que esper surti mínimament bé com a agraïment a Cela.
Any 1953 , Port de Pollença, vivíem a una casa
amb porxo davant el port, jo tenia 5 anyets i record que cada horabaixa el meu
germà Toni (sí, sí, el de Limsa) i jo berenàvem
de saïm vermell amb sucre i una llesca de pa molt grossa per desfressar
la rusca que tots passàvem. La postguerra seguiria uns deu anys més
clavant les seves urpes a les famílies senzilles com nosaltres. Un dia
el meu pare em va dir: «Joan, veus aquell senyor? Idò és
escriptor i nom Camilo». El vaig mirar, era un homonot alt, magre, amb
una boina i abundosa barba, feia una cara molt seriosa. Vaig sentir una mica
d’angoixa per ell. Com podria sobreviure un home a un lloc on ningú
no llegia ni el diari a no ser al cafè, per manca de din-dins?
Any 1965, els Beatles ja arrassaven amb el seus «twist and shout» o « She loves you», i un jove periodista i locutor, en Manuel Martín Ferrand, comentava que Espanya estava a nivell europeu quant a música però sota mínims de lectura. Efectivament, no hi havia la riquesa d’editorials i edicions d’ara i la majoria només coneixíem els llibres econòmics de la col•lecció Austral, la de les tapes blaves, verdes o vermelles amb puntets blancs. En Martín Ferrand recomanà dos llibres que immediatament vaig anar a comprar: La colmena, d’en Cela i El camino, d’en Delibes. Bona elecció, sí senyor. Cinc anys abans, a l’Escola d’Es Vivero, els que estudiàvem el batxillerat no arribàvem a l’1%. Tothom frissava de treure’s el certificat d’estudis primaris i anar a fer duros aviat al sector turístic i la bona literatura, evidentment, se’n ressentia.
Un dia, fa molts anys, donaven per la tele la inauguració d’una plaça a Elx, dedicada a Don Camilo, i ell, mentre feia el discurs d’agraïment s’aficà dins la font, quedant amb l’aigua fins als genolls davant el desconcert dels presents. Don Camilo era un provocador, igual que en Picasso o Dalí, i tan geni com el primer.
Acaba de sonar el telèfon. Una amiga argentina. «Che, sos habeis enterado que murió el boludo papudo que sólo hacia que desir taaacos?». No importa la nacionalitat, supòs que serà el comentari de molts que no l’han conegut. L’any 1969, essent jo estudiant a Madrid, el «llibre» que arrassava a El Rastro els diumenges era al Diccionario secreto de Cela, que mai vaig comprar i no em tenc per purità. Es venia molt perquè qualsevol paraula, patata, nas, ulleres, tenien un sinònim imaginari amb els genitals masculins o femenins, i això en ple franquisme tenia «morbo». Dues vegades vaig tenir l’honor de parlar amb Don Camilo, i en cap d’elles va dir cap paraulota ni cap nota d’intolerància. Que n’ha dites? I tant! Però sempre quan l’entrevistador o contertuli li «tocava els collons»: ¿Por qué cree que no le dan el premio Cervantes? Señor Cela, está usted dormido! Que no señoría, estoy durmiendo. I la resta tots ja la sabem, o la pregunta més lluminosa: Señor Cela, dígame tres tacos. I durant molts anys molts el coneixien per l’home de les tres CCC. En les seves converses amb mi, tenia com tots sabem una veu de «locutor», dominava el llenguatge i una educació no fàcil de trobar avui. I de què punyetes podia parlar en Cela amb una «dibuixant viatger»? La primera vegada de futbol, al dia següent d’un Mallorca-Barça acabat 1-4, començant amb un 1-0 marcat pel davanter anglès del Mallorca Gerry Amstrong, i recital de Maradona la resta del partit. Una conversa dissortadament no gravada però absolutament diferent de qualsevol xerrada d’aquest tema els dilluns per tot. Parlà que no entenia la resignació dels mallorquins perquè simplement al davant teníem un geni argentí que pensàvem invencible i que no era així. Cela tenia raó perquè a la tornada el Mallorqueta empatà 1-1 al nou Camp amb una marcatge memorable d’en Damià Amer a Maradona que pocs hauran oblidat. Vaig tenir l’honor (al futbol són escassos els honors) de fer el viatge de tornada assegut al costat d’en Damianet que fóu rebut a l’aeroport amb forts crits d’entusiasme.
La segona xerrada amb en Cela anà sobre l’obra d’en Llorenç Villalonga a qui ell admirava (jo no tant perquè tant a Bearn com al testament de Dona Obdúlia Montcada feia un ferotge atac contra una burgesia en la qual en Llorenç, segons la meva opinió, estava totalment immers).
No , no diré com diran la majoria, que els genis mai moren, a ell pens que no li agradaria, en Cela és mort, i a mi personalment m’ha tocat els c...
Joan Miquel Lladó