Filferro
Colau Vives o la necessitat de crear
Escolto una entrevista per la ràdio al pintor mallorquí Miquel Barceló, sens dubte un dels millors artistes que ha donat mai aquesta terra, artísticament tan fèrtil. Amb una mescla de modèstia i profunda convicció, Barceló respon, a preguntes de l’entrevistadora, que per a ell l’etiqueta d’artista neoexpressionista que li han penjat, “és una pardalada”. Textualment. Amb aquesta sinceritat, amb tot el convenciment. Barceló considera que tot art és una forma d’expressió, així que parlar de neoexpressionisme “és un reduccionisme absurd”.
I mentre estic escoltant aquest entrevista no puc deixar de relacionar la senzillesa d’en Barceló amb la humilitat d’un dels molts artistes que han habitat aquesta terra, Colau Vives, que dissortadament ens deixà als 42 anys l’any 1998. Colau Vives (Capdepera, 1956 - 1998), va viure tota la seva vida a Cala Rajada. El seu estudi, situat al moll d’aquesta població era l’espai des d’on projectava cap a l’exterior tota la seva creativitat, tota la seva ànsia d’expressió.
Amb motiu del tercer aniversari de la seva mort, l’Ajuntament de Capdepera organitzà durant el passat mes de desembre una merescuda exposició de tota l’obra pictòrica i artística d’en Colau i ha editat un excel•lent catàleg que ha recopilat, sistematitzat i definit la seva obra. Moltes vegades, els genis anònims romanen per sempre en l’oblit i crec que Pòrtula és un bon mitjà per a contribuir a acostar als lectors la figura d’una persona que per damunt qualsevol cosa va ser artista.
Molt poques obres d’en Colau Vives es varen vendre, perquè les regalava als seus amics, incapaç de donar un valor econòmic als seus quadres o de convertir en negoci allò que per a ell era el resultat “visible” d’una necesitat vital incontenible. De fet, l’obra d’en Colau estava dispersa per cases de tot el poble, que ara s’ha aplegat amb motiu d’aquesta exposició-estudi.
Colau Vives pintava per a ell mateix. La pintura era una necessitat biològica per l’artista, com si fos l’única manera d’estructurar el seu món interior. Com molt encertadament explica l’estudi realitzat per l’Ajuntament de Capdepera, Colau Vives era un personatge introspectiu que buscava al seu voltant persones, paisatges, context social o fonts literàries i musicals, devorant-ho tot en un acte de quasi canibalisme per després tornar-ho a vomitar en forma de quadre o d’escrit.
Colau va estendre la seva capacitat creativa a altres mitjans i disciplines artístiques com el cinema, l’escriptura o la ràdio. A la ràdio, els seus textos surrealistes acostaven l’oient a un univers particular farcit de peculiars personatges dotats de vida pròpia, com el Ca Rater, Na Pishu, el Quisquilla, o el Conill de Rata... Tots plegats protagonitzaren, per exemple, unes festes alternatives a les festes oficials de Capdepera i Cala Rajada, que tenien lloc imaginari a la terrassa d’en Colau. Les activitats més extravagants d’aquests personatges nascuts del seu cap, s’intercalaven amb frases i reflexions aparentment absurdes però que en realitat estaven carregades de sentit comú com aquella que deia: “Tothom buscava el nord i el nord no “s’enterava” ”. De fet, els seus textos radiofònics tenien la virtud de semblar improvisats sobre la marxa, quan en realitat eren fruit del treball meticulós i rigorós que Colau dedicava a totes les seves feines.
A les prestatgeries del seu estudi s’acumulaven polsoses desenes de cintes de vídeo amb programes televisius de cult com ‘Jazz entre amigos’ o ‘Metròpolis’, juntament amb una amplíssima filmografia d’autors com Kubrick, Ridley Scott o Annaud. Títols que Colau no ensinistrava amb afany col•leccionista sinó com l’acte espontani d’aquell que guarda una cosa sense aturar-se a decidir perquè l’ha de guardar o per a què la farà servir. Ho fa i punt.
Hem esmentat que pintar, pel Colau, era una necessitat biològica. Aquesta necessitat de crear era configuradora de la seva persona: el seu cap sempre bullia d’idees, d’experimentacions i de projectes creatius. No es pot deslligar el Colau persona del Colau artista. El seu estudi era un microcosmos on s’aplegava tot el seu món. Hi havia dies que només sortia de l’estudi per baixar al primer pis a dinar o a agafar coca-coles fresques. Poques vegades la relació entre un home i el seu espai ha estat tan íntima. Malgrat durant molts anys la seva participació en els circuits socials va ser mínima, tots els seus amics varen ésser ben rebuts a casa seva i la seva generositat era llegendària.
Una faceta especialment definitòria que d’en Colau ens explica el catàleg editat, és la relació amb la seva mare, na Margot. De fet, el seu estudi, estava situat a la part superior de la casa materna, al moll de Cala Rajada. Després de la mort d’en Colau, la parcel•la d’aquesta casa ha donat lloc a a un modern edifici de vivendes, probablement com a resultat de l’esforç matern per oblidar els moments difícils i les etapes amargues viscudes en aquell espai. Com ens explica el catàleg, “na Margot és la figura materna clau i defintiva d’en Colau que, així la sosté i així l’enfonsa”. Una altre fet que ens demostra aquesta dependència és que la cadira, autoretrat confessat d’en Colau i que es considerada com a sosteniment del món matern, és una constant en la seva pintura.
180 obres pictòriques, hores i hores de ràdio, fulles i fulles d’escrits i textos creatius, diversos experiments cinematogràfics, portades de discos, dissenys per ordinador i treballs digitals, són el fruit d’una vida consagrada a la creació artística en la recerca de l’equilibri interior. Una vida truncada de forma inesperada per a molts un fred 10 de desembre de 1998, quan Colau va marxar sense que mos concedís temps per a mostrar-mos tot allò que li quedà per expressar.
Sergi Marcos i Llinàs
In memorian d’en Colau Vives