Vetlades des Molí
Bernat Amengual i Isidre Amengual, entre l’evolució
i la tradició històrica
A la vetlada celebrada dins el mes de febrer, comptàrem, d’una banda, amb la presència d’en Bernat Amengual Serra de Cas Canonge i de Sa Penya i, d’altra banda, amb n’Isidre Amengual Amengual de Ca n’Isidre i també de Sa Penya. A més a més, també hi foren presents en Toni Calvo, regidor de l’Ajuntament i simpatitzant de Pòrtula, i en Pere “Quelet”, col•laborador històric de la revista.
Els nostres protagonistes gaudeixen d’un humor d’allò
més agradable. Ens contaren tantes i tantes coses, tantes anècdotes
en tan poc temps, que a qualque moment ens desbordaren per la informació
que ens oferien. Tant en Bernat com n’Isidre pertanyen a un món
de transició. Ells han vist evolucionar l’ofici d’oller al
llarg de la seva vida. Han passat de coure les seves peces en un forn de llenya,
als forns de gas i a la mecanització de la feina. Han viscut l’època
en la qual només tenien un llum de “carburo” per fer feina
quan arribava la fosca, a veure com es feien les primeres instal•lacions
elèctriques. L’evolució que han vist aquests homes ha estat
molt més forta que, potser, la que han viscut molts d’ollers durant
segles. Els demanàrem com varen viure aquests canvis; tots dos estigueren
d’acord en el fet que havien de dur-se a terme, si volien sobreviure en
un món que canviava i evolucionava per tots els costats. No obstant això,
n’Isidre ens advertí que no era igual de bona, posem per cas, una
greixonera feta a mà o feta per una màquina. La primera, segons
pareix, gaudeix d’unes característiques que la fan més resistent
al foc. La segona és possible que tengui una vida més breu.
En certs moments de la vetlada, els nostres simpàtics ollers reconstruïren
amb nostàlgia fragments de la seva vida. Ens contaren que havien de fer
una feinada per viure i que just els quedaven algunes hores els diumenges horabaixa
per esplaiar-se. Ara bé, tampoc no ho contaven amb “amargor”,
simplement, comparaven la situació actual amb la que han viscut ells.
Són, vulguem o no, supervivents d’un món que nosaltres només
coneixem de referències, és a dir, que només podem imaginar
amb més o manco encert.
Ens explicaren molts de detalls referents al fang i a les seves caracterísques. El fang pot guardar-se en un soterrani per millorar-ne les seves qualitats i eliminar-ne certes impureses. Qualcú, encertadament, comparà aquest repòs del fang amb el procés d’elaboració dels bons vins. I és que moltes de coses, en aquesta vida, han de menester temps i repòs, si volem que les seves qualitats siguin immillorables. Els nostres ollers ens explicaren que per fer via i no deixar de produir peces, no sempre es fa servir el millor fang. Sovint s’empra aquesta matèria primera amb impureses que, després, repercuteixen en el resultat final: les greixoneres, per exemple, es cruien abans d’hora. Ens digueren, però, que per sobreviure i mantenir el ritme de producció necessari, de vegades, se’n sacrifiquen algunes qualitats.
També ens parlaren de l’aparició del plàstic amb la consegüent davallada que això provocà en la producció de cossiols per a vivers. Tot i això, reconegueren que els vivers fan feina més a pler amb els cossiols de plàstic perquè no pesen tant i no es trenquen.
Ens contaren també les seves experiències pels mercats a l’hora de vendre peces. N’Isidre, amb un deix d’ironia, ens contava que practicava tècniques molt curioses per vendre els seus productes: “un plat dotze pessetes; dos, cinc duros”. Mentrestant, els convidats reien per les butxaques. Qualcú li demanà: “i si el client de se n’adonava?” I ell responia: “si era així, idò, només li podia cobrar 24 pessetes”. I unes bones rialles! Ens contà moltes d’aquestes tècniques i jocs de paraules, que avui en dia haurien pogut aplicar-se ben igual: “un plat quaranta-vuit cèntims; dos, només un euro”. Tanmateix, però, ens explicaren que mai no s’havien fet rics amb aquest ofici, tot i que s’ho havien passat d’allò més bé.
Pel que fa a la continuïtat d’aquesta tradició, hem de dir que els nostres protagonistes no veien molt clar que la cosa duràs moltes generacions més. Encara que, si tenim en compte que les tècniques s’han adequat als temps que vivim i que hi ha molta de gent que, en general, aprecia aquests tipus d’objectes, la cosa pot anar endavant. Avui en dia, hi ha famílies que combinen els estris de cuina d’alumini amb els de fang. És interessant veure com s’aprecien els plats de fang destinats a la decoració o com es fan servir a les cuines modernes greixoneres, escudelles, plats o alfàbies per a les olives.
Ens recitaren, també, algunes gloses que presentaven els ollers o els seus objectes com a tema principal. Com veis, els nostres ollers es convertiren en un filó d’història i saviesa que no ens deixà indiferents i que ens va fer badar les orelles; en definitiva, ens ensenyaren una mica d’història amb una lliçó d’allò més entretenguda i divertida.
Tot i la intensitat de la vetlada, acabàrem un poc més prest que en altres ocasions, ja que els convidats tenien ganes de retirar-se i descansar.
Sopàrem d’unes pilotes amb patates i xampinyons d’allò més bones. Ara bé, mentre s’encalentia la greixonera al foc, picàrem de paté de cuixot de jabugo, llengonissa, camallot i formatges. Els tassons de vi negre, d’una banda, i d’altra els de vi blanc, rodaren per la taula. Encara que els cronistes solen estimar-se més l’aigua. De postres, taronges i cacauets salats.
Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu
Pàgina següent | Portada | Index març | Pàgina anterior