Pòrtula nº 248, maig de 2002


SOTA L'ESGUARD LLUENT

ISABEL ROSSELLÓ,
SOPRANO: FEMENÍ SINGULAR

xxxxIsabel Maria Rosselló i Juan va néixer a Palma el 12 de gener del 1956. Llicenciada (1978) en geografia i història, continuà cant al Conservatori Professional de Música i Dansa de Balears i amb Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Anna Ricci i Victòria dels Àngels. Formà part de la Coral Universitària i de La Quarta Sciencia, i ha cantat amb l'Orquestra Simfònica de Balears Ciutat de Palma, la Capella Mallorquina, el Cor Studium, la Capella Oratoriana i la Capella Davídica, a diferents llocs del món.

Com arribà una llicenciada en geografia i història a ser soprano?
Encara estudiava la carrera a Palma i vaig coincidir en el mateix curs de Joan Company quan començava a organitzar la Coral Universitària. Em trià de solista i resultà que sabia cantar. Així va ser com vaig començar.

Hi ha o hi ha hagut músics a la teva família?
Professionalment no, però hi ha hagut interès per la música.

Quins eren els teus antecedents musicals abans de començar a cantar professionalment?
M'agradava la música i m'agradava cantar. De petita cantava a l'escola, al cor fins els dotze anys, i després res de res fins la Coral Universitària.

Del que es desprèn del teu curriculum, deduïm que vas començar a estudiar cant en acabar la carrera de geografia i història.
De fet vaig combinar uns estudis amb altres, però no va ser fins que vaig acabar els estudis de geografia i història que no em vaig dedicar seriosament a la música. Aleshores feia classes, però arribà un moment que vaig haver de triar, perquè impartir classes i cantar em cansava molt la veu, i vaig haver de triar, malgrat que no fos la meva intenció guanyar-me la vida cantant, com puc fer ara.

Es pot viure de la música a Mallorca?
No, l'illa és massa petita per a qualsevol art i, inevitablement, el públic interessat és reduït.

És sols una qüestió de tamany de l'illa o l'interès del públic hi té alguna cosa a veure?
És que la terra és petitona i la població limitada, i això determina que històricament haguem patit una mica d'aïllament en qüestió d'espectacles artístics respecte del continent. Tanmateix hi ha una qüestió que no sols afecta a Mallorca sinó a altres indrets del món, que és la manca d'interès per la cultura en general. Tenc la impressió que fa vint anys hi havia més interès.

Vols dir?
És suficient observar el nivell que demostra la televisió, per posar un exemple, dirigit al consum i a captar audiències. L'art, per aquest criteri, també ha de ser un article de consum i ha d'arribar al màxim possible de públic, rebaixant el nivell d'exigència i d'esforç, amb la qual cosa es rebaixa la qualitat.

És l'òpera un gènere per a les minories?
Va començar com a música de minories en els palaus venecians i florentins, com un espectacle elitista, però va anar aconseguint molt de públic sobretot amb l'òpera bufa, una òpera més popular, però actualment sembla que el públic d'òpera és cada cop més reduït.

Semblava que aquella fórmula d'Els Tres Tenors -que eren quatre- podia apropar l'òpera a un públic més ample.
No crec que els milers de persones que anaven a veure'ls després anassin a sentir òpera.

I les sopranos?
Un any o dos després van sortir les set sopranos a les mateixes termes de Caracalla, a Roma, però no serà mai un espectacle amb el mateix carisma perquè hi ha molts menys tenors que sopranos. Finalment és la llei de l'oferta i la demanda.

Per què hi ha més sopranos que tenors?
Les veus dels tenors són molt delicades i molt més d'ençà que Verdi i Wagner demanaren als tenors el do de pit i això limità les possibilitats. Per altra banda, històricament per a un home és més difícil afrontar la carrera i mantenir la família, i en canvi hi ha més dones que poden preparar-se i estudiar en el si d'una família.

De tots els llocs on has cantat, on has sentit un públic més agraït?
No he notat grans diferències. Per a mi el que és important és allà on em sent bé, allà on acústicament em sent acollida, perquè estic molt més còmoda, transmet molt més i el públic ho nota. On no hi ha una bona acústica has de fer un sobreesforç i t'adones que no estàs bé.

Digue'ns un bon lloc per cantar?
L'Auditori d'Alcúdia, per exemple, on fa poc vaig cantar amb en Joan Pons. M'hi vaig sentir molt bé perquè l'acústica és perfecta, però també hi ha altres llocs que ja van ser dissenyats per tenir una bona acústica o als quals t'hi adaptes perquè la veu soni el millor possible.

En quin tipus de composicions et sents més cómoda?
El meu àmbit és el lied: cantar sola acompanyada d'un piano.

Quina gimnàstica fa una soprano per la veu?
Partint que la veu és tot el cos i no només la gargamella, faig, tot i que sembli mentida, tai-xi, però n'hauria de fer més i de forma més metòdica. Amb la veu es fan exercicis talment com es faria amb un instrument musical, fent escales, amb la diferència que una cantant ha de combinar també les paraules, fer-les intel·ligibles, ben articulades, perquè el públic les pugui entendre, i de vegades algunes consonants, sobretot, es rebel·len una mica.

Té límits, la veu?
A la veu no li poden demanar qualsevol cosa, no deixa de ser un instrument que s'ha d'anar amb compte de no destrossar. Compositors com Beethoven son difícils de cantar perquè no pensaven en la veu a les seves composicions, al contrari de Verdi que exigia de les veus, però també sabia el que podia exigir.

Quin és el principal enemic de la veu d'una soprano?
Principalment una faringitis, tot i que si qualsevol altre indret del cos no està bé també et pot tombar, perquè quan cantes és tot el cos que s'implica. La veu es l'instrument mes complet i mes personal que existeix i no té peces de recanvi.

No descobrim res si afirmam que a l'òpera hi va poca gent.
Per ser espectador d'òpera es necessita un nivell cultural per poder entendre el teatre, la musica, la pintura, l'òpera és una obra d'art molt completa que inclou diferents camps i exigeix molta mes atenció que altres arts.

Però és que sempre ha fet la impressió de ser un espectacle per als rics, per a les classes econòmicament acomodades.
A mi em molesta aquesta idea que l'òpera és per anar a lluir abrics, joies i figura que sembla existir, malgrat que és un art caríssim hauria d'estar molt més oberta, però per entendre-la crec que s'ha de tenir un cert nivell d'inquietud per la cultura. El poder adquisitiu necessari per poder gaudir de l'òpera no inclou que agradi, mentre que hi pot haver gent interessada sense el poder adquisitiu necessari

S'ha notat que el 2001 va ser l'Any Verdi?
En la meva feina no s'ha notat, però altres professionals sí perquè han tengut més feina.

Quines utilitats creus que se'n poden derivar, d'aquestes commemoracions?
Es programa i se'n parla molt més, tot i que Verdi no és un autor que necessiti publicitat.

Quin es l'autor que professionalment t'interessa més?
Més que a mi jo he de pensar en el que més interessa a la meva veu. El tipus de veu decideix les obres on un artista es pot desenvolupar més o menys. De Verdi, per exemple, només puc fer La Traviata i la Gilda de Rigoletto, però amb Mozart tenc més possibilitats.

Les òperes són representades per companyies, tal i com es fa en el teatre?
No, no hi ha companyies d'òpera, es trien els cantants a la carta, un per un.

I com es fa això?
L'ideal es tenir un representant que et dugui les coses, planifiqui la carrera i que et porti a audicions, però aquesta passa jo no la he donada.

És molt dura la vida d'una soprano?
Quan estava casada i tenia els meus fills petits, no tenia clar que volgués deixar-ho tot per una carrera que demana un gran esforç i que exigia estar molt de temps lluny de ca teva.

Què dius quan se't demana la professió?
Cantant o soprano, és el que faig.

Però no sou actors?
Abans de res cantants i d'aquí surten les grans discussions amb els directors d'escena. Actualment, cercant l'impacte escènic, s'arriben a demanar dels cantants coses inaudites, com per exemple cantar penjat d'una corda o dins l'aigua, que no són precisament les positures més idònies per cantar. Ara qui té més influència és el director d'escena i et pot demanar qualsevol cosa.

Sens dubte que ha de ser difícil.
Hi ha d'haver un equilibri, mal de trobar per altra banda, entre el director artístic i el director d'escena. Hi ha molts cantants que pateixen en determinades posades en escena. Abans només comptava la veu, d'actuació poca cosa, però avui es demana molt més per aconseguir verosimilitud en l'actuació, i això de vegades va en perjudici de la veu.

Sempre que xerram d'òpera xerram de Verdi, Mozart, Wagner... Hi ha òpera feta en l'actualitat?
Crec que els musicals de Broadway, ocupen el lloc de la música més popular. És un espectacle musical que sí que contacta amb el gran públic perquè agrada, arriba.

No es fa òpera moderna?
Entre els compositors d'òpera actuals predomina la intel·lectualitat per sobre de l'art i això ens divorcia del gran públic. L'òpera s'ha quedat estancada a principis del segle XX i el públic d'ara demana emocionar-se. Hi ha, però, compositors com Gian Carlo Menotti que utilitzen temes actuals i que interessen. Es tractaria de no repetir sempre les mateixes obres, ens falta creació actual que arribi a la gent.

Que recomanaries a qui comença a estudiar cant?
A gent jove li fan fer molta feina i molts acaben la carrera molt prest perquè es cremen aviat. Jo els recomanaria que estudiassin molt i que no frissassin, perquè les presses han destrossat moltes carreres.

Tens algun mite entre els cantants d'òpera?
Som poc donada als mites, però m'agrada així com canta Anne Sophie Von Otter.

Isabel Rosselló és l'autora de “Música, femení singular”, un assaig ben interessant sobre les dones compositores i, alhora, un exhaustiu treball antropològic sobre el paper de la dona a la història.

Què et motivà a fer aquest treball?
Em cridava l'atenció que tot el que cantava i el que canta tothom era de compositors i no de compositores, i em demanava el motiu. Després de la investigació vaig arribar a la conclusió que hi ha ben poques dones compositores perquè no van poder estudiar i perquè, estava moralment i socialment mal vist. Afortunadament cada vegada hi ha més dones que componen. Sortosament ara, si una dona vol estudiar, pot anar al conservatori i no hi ha res que pugui privar-la de fer-ho.

Però la dona fa molts anys que pot anar a estudiar als conservatoris.
Sí, però teniu present que en el segle XIX, quan s'aconseguí que les dones poguessin estudiar al conservatori, ho feien separades dels homes i només hi podien anar dos anys i a segons quines assignatures. Malgrat tot, en el decurs de la història hi ha moltes dones que han fet música. En el llibre n'he recollides tres-centes seixanta, la majoria són compositores de cançó, moltes d'elles absolutament desconegudes.

Amb la mirada que fas al teu llibre queda clar que al llarg de la història la dona ha estat rebutjada, reclosa, ignorada... Per què creus que ha estat això?
Tot es qüestió del sexe. Les primeres divinitats eren dones, però després això canvia i les deesses passen a ser déus, i, posteriorment, les religions monoteistes afirmen que Déu és únic i masculí. Per altra banda, mirant per exemple el cristianisme, la carn és pecaminosa i prescindir d'ella és una manera d'arribar a la perfecció, la qual cosa explica el celibat que avui dia encara és vigent, per tant si el que és pur i perfecte és no tenir contacte amb la carn, i el perill és el contacte, la solució passa per marginar tant com sigui possible l'altre sexe.

Com arribava la dona a la música?
Les dones no podien practicar música mes enllà de les parets de ca seva, tampoc no podien fer teatre ni cantar a les esglésies. Avui encara trobam normal que a moltes esglésies la sibil•la sigui interpretada per un nin.

Creus que la paritat pot arreglar alguna cosa?
Crec que aquestes coses fins i tot poden arribar a ser contraproduents, tot i que és vera que en igualtat de condicions un home passa davant, pens que una dona obligatòriament, no ha d'estar en un lloc determinat pel fet de ser dona. Jo valor la capacitat de la persona i si la capacitat passa per cinc dones més vàlides que cinc homes, no s'han de triar un de cada per ocupar cinc llocs, sinó que hi han d'anar les cinc dones. Consider contraproduent que a un lloc de poder hi hagi una dona per decret. Això ens fa mal a les dones, perquè a un home se li consent la incapacitat, però a una dona no.

Com valores la situació actual de la dona?
La qüestió femenina està en el millor moment de la història, en el mon occidental. Pens que aquesta igualtat no depèn només de les conquestes que hem anat fent, tot i que s'ha fet molta feina i s'han invertit molts esforços, però també ho duu el sistema social i de progrés en què vivim.

I la música feta per dones?
Cada dia hi ha més gent que es dedica a donar a conèixer la musica femenina.

Passant a un altre àmbit, creus que a l'escola s'ensenya la música així com cal?
No conec en profunditat la situació actual, però pens que la música no és valorada com altres assignatures. És evident que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però crec que s'hauria de fer un esforç per valorar la música a l'escola, per tal de millorar la cultura musical de la societat.

Ara que es parla de reformes educatives, com creus que està l'educació?
Tenc la sensació que en educació fem passes enrera, fins i tot de cultura general, que avui sembla que no existeix. En aquests moments sembla que tot el que és tècnic està molt ben valorat, però el que és cultura és superflu, i això empobreix la societat.

Quina música actual t'agrada?
Barbra Streisand i, en el seu moment, Mecano, però he d'aclarir que no som una gran entusiasta de res en concret. Escolt música actual i hi ha coses que m'agraden i d'altres que no.

A banda de la música, quines altres aficions tens?
La història, sens dubte, i la investigació històrica.

Què és el que més t'interessa?
El que més m'interessa es poder viure d'allò que m'agrada i tenc la gran sort de poder-ho fer.

Maria I. Deià / Antoni Roca
(
Foto: BMM)