|
Oliveres del temps dels moros
No és cap secret que tenim
escassesa greu de dades d’edat dels arbres, ja haureu notat que ací
en parlam tan poc com podem, però amb qualsevol càlcul aproximatiu
a partir de les dades que tenim els segles es disparen: estam parlant d’oliveres
de deu metres de perímetre! Uns arbres que creixen amb una lentitud
extrema, els més vells del lloc ens confirmaran que sempre les han
vist igual.
Les oliveres tenen una característica especial, gairebé miraculosa,
suposam que és degut a què una biomassa de fulles relativament
minsa les correspon una biomassa d’albeca (els teixits vius de la soca)
relativament molt superior, això explicaria que suporti coronades freqüents
i trasplantaments quasi sense pa de terra, fins i tot els grans exemplars.
Això darrer ha estat un redescobriment de la jardineria moderna en
fer-se assequible l’ús de la maquinària pesant. L’exemple
més conegut és l’olivera de Cort, trasplantada el 1988.
Per les mateixes dates es va trasplantar la del jardí del c. Dolors
Gual de Torrella/c. Sant Domingo de Guzmán a sa Cabaneta, aquesta al
cap de pocs mesos tenia tots els brots ben secs, però l’any següent
tornava a brotar. Dir que les oliveres mai no es moren, no és mentida
del tot.
Les coronades periòdiques és un costum secular, hom suposa que
la producció d’oliva és més abundant, però
també és important no haver d’enfilar-se gaire per espolsar-les
(en qualsevol cas aquesta coronera és un virus congènit que
ens fa atacar qualsevol arbre). Quan es coronen pins, polls o algunes altres
espècies es moren, per manca de fulles que són necessàries
per fer circular la saba, en el cas de les oliveres el que fan és fabricar
el més aviat possible els nous brots amb fulles a partir de les reserves
de l’albeca; la pressió de la saba ascendent quan encara no hi
ha brots per aprofitar-la deu ésser el que provoca aquestes soques
tan recargolades, a vegades artístiques.
D’altra banda, la fusta és duríssima, talls i ferides
no comprometen l’estructura, però amb els segles es va podrint
i buidant la soca i, per tot el que hem dit fins ara, en el cas de les oliveres
ens trobam amb moltíssims exemplars que hom no sap si qualificar-los
com a arbres singulars, esculturasses, quimeres o pelleranques, en un mateix
olivar podem trobar tota la gamma, amb oliveres de tots els segles, primes
i gruixades, amb soques plenes o foradades, amb resultat final artístic
o llastimós. Als calibres de què parlam avui ja no queden soques
incòlumes, tot són padrinetes (o rebesàvies mores), però
encara ben vives i, després dels teixos, els organismes vius més
antics.
Haurem de deixar per una altra ocasió la selecció de les oliveres
magnífiques. No és una tasca gens fàcil perquè
la capçada rarament crida l’atenció: una bona olivera
fa vuit metres d’alt i vuit d’amplada de capçada com és
el cas de l’olivera de Biniatzar, pocs exemplars superen aquestes mides
i la majoria tenen una capçada bastant més esquifida, en aquests
casos, parlant d’arbres singulars, en deim capçades no-significatives
(ns) ja que aquestes capçades solen ésser irregulars, amb buits
notables (balmes) i no ens aporta cap dada característica, a part de
què la capçada i soca mai no és proporcional. Aleshores
aquests exemplars mai no criden l’atenció de lluny i una batuda
exhaustiva pels olivars és una tasca que haurà d’esperar
bastant; els exemplars coneguts són normalment els que trobam vora
els camins o alguna altra casualitat, com aquestes típiques excursions
de quatre que mai no saps com acabarà.
Les mesures perimetrals, per defecte, s’han pres com a la resta d’arbres,
però cal observar que amb tant de bony i clot no ens pot donar una
bona mesura homologable, però bé... mentre resolem aquests problemes
donam una primera llista per entrar amb olivetes, que ja anirà engreixant
qualsevol moment.
Pere Llofriu