PREGÓ DE LES FESTES DE SANT MARÇAL

Amigues i amics:

Abans de res he de confessar públicament el meu pecat de vanitat per, després d'alguns rebuigs, haver acceptat fer aquest pregó. Reconec que no tenc cap mèrit que m'autoritzi a fer de pregoner de Sant Marçal i menys si tenim en compte tots els que m'han precedit en aquesta tasca, persones il·lustres del món de la cultura i de les lletres amb les quals no meresc compartir aquest honor. Potser tant sols el fet de ser marratxiner podria justificar la meva gosadia.

Fet aquest acte de contrició i tot seguint les recomanacions de la doctrina, que precisament vaig aprendre aquí a Sant Marçal quan encara era un infant, després d'haver reconegut la falta, que ho he fet, i de sentir dolor del pecat i un ferm propòsit d'esmena, acceptaré la penitència que em sigui imposada. Abans però, no quedarà més remei que m'escolteu. Ara que he començat, aprofitaré l'avinentesa... “morir màrtir, morir fartir”.

La vida és plena d'esdeveniments puntuals que a poc a poc conformen el bagatge de la nostra història particular. Petites anècdotes, vivències que una a una formen part del conjunt de la història d'un poble, d'una comunitat, del nostre poble, de Marratxí... de Sant Marçal...

Tres dies després d'haver nascut, vaig ser batejat en aquesta parròquia (la pila baptismal era llavors a la dreta del batiport). Mossèn Antoni Cabot n'era el rector. Més tard, quan encara no tenia sis anys, tot coincidint amb una visita pastoral del senyor bisbe, Jesús Enciso, vaig entrar al cor de Sant Marçal. Estrenava sotana vermella i roquet plisat ben emmidonat. Així va començar el meu contacte directe amb aquesta parròquia. Amagats al cor darrere l'altar, diumenges i festes de guardar interpretàvem les cançons que, assaig rera assaig, havíem après amb el senyor vicari, mossèn Llorenç Miquel, que ens acompanyava amb el vell harmònium.

Després a l'escola parroquial fins entrats quasi els quinze anys. Compaginàvem les lliçons amb els jocs... Jugàvem a la clastra davant l'escola o asseguts a l'escalonada o a l'ombra dels pins a bolles o al camp darrere l'església on el desnivell feia que la pilota estàs sempre a la mateixa zona de joc o enfilats damunt les parets del cementeri, la porta del qual ens feia de porteria de futbol o de paredó als condemnats a la massa i el cullerot quan jugàvem a banya o de “mare” si jugàvem a conillons o a olla... ho record amb uns versos de Guillem Colom al seu poema Cançó de la vida i de la mort:

 

Els infants juguen a l'eixida
del cementeri en bell deport.
Són el misteri de la vida
vora el misteri de la mort.

 

Una infantesa a l'ombra d'aquests campanars bessons de la nostra església, on el dia a dia a l'escola fou possiblement el que va encaminar el meu futur professional així com també ho va fer, i molt, haver nascut al si d'una família d'artesans del fang. La gerreria i la teulera de sa Cabaneta i principalment el taller de siurells de la meva padrina conformaren el meu amor cap aquest món del fang i el test. Aquests són precisament els trets que identifiquen Marratxí, els trets que ens unifiquen com a poble: la terra, el fang, el test i Sant Marçal.

TERRA
Arriba l'estiu, el sol asseca la terra amb els seus raigs i el terreny argilós, fins ara humit per les darreres pluges de primavera, es clivella en milers de talls. El Clot de sa terra a Pòrtol d'on encara es treu la terra vermella per fer olles i greixoneres i les argiles des Pou des Coll, malauradament sepultades per l'autopista al seu pas per Marratxí, ens han regalat de llurs entranyes aquesta preuada matèria primera el fruit de la qual al llarg de generacions ha donat a conèixer el nostre poble.

És temps de treure l'argila del seu jaciment. A cops de picassó i arpellots, amb càvec i senalla i sovint amb l'ajut d'una manuella per obrir una escletxa on l'esclafit d'un barrobí desprèn grans roques, l'argila és arrabassada del seu cau i transportada cap a les obreries: la vermella a les olleries de Pòrtol i la del Pou des Coll a les gerreries i teuleres del terme i dels seus voltants.

Arriba l'estiu és el moment d'emmagatzemar l'argila per quan arribi l'hivern. Els mossos s'encarreguen de les tasques d'entrar la terra a un lloc aixoplugat, perquè es conservi seca, feina feixuga aquesta com moltes d'aquest ofici. Així ho recull el cançoner popular:

 

Val molt més anar amb galera
que ser mosso de gerrer,
que, quan no té res que fer,
llavors li fan entrar terra.

 

FANG
El carretó roda monòton, desfà els terrossos, capola els grums fins a deixar-los en pols. Després amb plena simbiosi, els dos elements: terra i aigua entren en contacte, es mesclen i formen el fang que es deixa reposar dins les piques del coladís per separar l'excés d'aigua i així deixar-lo a punt d'obrar.

Les mans i sovint els peus del gerrer fenyen amb força cada pastó de fang i l'amaren un pic i un altre fins a aconseguir la massa adequada. Després amb el seu enginy i la roda aconsegueix transformar-lo en formes i volums, recipients adients a les necessitats per a les quals són creats: olles i greixoneres a punt de llimar, cossiols, gerres a punt d'ansar, aquí una dotzena de perols, ara mitja de greixoneres malaguenyes o dues de quilo i cossis i alfàbies i cadufes i botilles i alguna gerra someral... tot el gènere es deixa damunt les posts a punt d'eixugar, el vent i el sol robaran la humitat de les peces crues mentre reposen immòbils.

La polsina que sura dins l'estança enlluernada per un raig de llum li dóna una atmosfera acollidora de pau i serenor, la que necessita l'oller i el gerrer en el seu delicat ofici:

 

Un ofici com gerrer
n'és ofici delicat:
amb un poc que faça traç
ho fa trossos i malbé.

 

A les cases, l'experta siurellera amb mans i dits ja gastats, dóna forma a un batalló de bous de gruixades banyes i de dames amb una panera al braç o de cavallers que cavalquen impertèrrits amb el seu cavall o de dimonis amb llarga forca. Tot una allau de figures amb xiulet que esperen ser cuits per poder rebre la capa de calç i les pinzellades de verd i vermell que els caracteritzen.

TEST
El forn espera impacient ser omplert, peces i peces col·locades amb precisió s'emmagatzemen dins el seu ventre. És el moment de tapar la porta i segellar-la amb trossos de test, fang i cendra. A la cambra de baix, un grapat de troncs gruixats comencen a cremar lentament. Comença el torrador, comença la lenta cuita. És ara quan és prudent encomanar-se a Déu perquè tot surti bé. Així ho feien els ollers de Pòrtol:

Un parenostre a la Santíssima Trinitat
que no surti ni cru ni cremat.

Algú hi afegia,

Un altre a Santa Llúcia
que es pugui vendre així com sia

Hores robades a la son dels vespres, foc de feixines de pi i mates i d'estepes de les garrigues que envolten Marratxí. Fum i més fum, primer blanc per la humitat de les peces, després negre i espès. M'agradava passar les hores de foc devora mon pare o els meus oncles, arrufat a la calor de la boca del forn, i contemplar com les flames abraçaven el nou feix de llenya a punt d'entrar dins aquella cambra del color del caliu empès per una llarga forca. Després d'engolir-se'l, una llengua de foc sortia de la boca com si es llepàs els llavis amb bon regust.

El cant d'un gall de Can Farineta és contestat per un altre de més lluny, llavors un altre devers Son Verí li torna la salutació, després un altre i un de molt lluny que gairebé no es pot sentir... Després comença de bell nou la cadena, llavors silenci tant sol interromput pel peteig d'alguna espira o el cant d'un grill solitari amagat dins els feixos de llenya.

A trenc d'alba guaiten els frares, així anomenen els terrissers el moment en què les flames comencen a sortir pel fumeral. El forn és cuit. Una mirada experta al color de les peces vistes des del fumeral ens dóna la resposta, el vermell ataronjat de l'interior del forn indica que hem arribat a la temperatura desitjada. La màgia del foc ha convertit en test el fang cru després de la cocció. Ara sols ens resta deixar-lo refredar lentament perquè les peces no s'esventin.

SANT MARÇAL
Comença l'estiu, l'escola és a punt d'acabar. El niu de passerells de dins les estepes de Can Falconer ja té butzetes i alguns teuladers que ja tenien quatre plomes han caigut del seu cau prop del cementeri.

El mes passat, un eixam de brunzidores abelles es posà a les branques d'un pi prop de l'escola. D'un altre eixam de la paret de la rectoria regalima la mel per una escletxa. Comença a fer més calor, s'han acabat els exàmens. S'acosta Sant Marçal. És temps de festa.

Les primeres avellaneres amb casetes de lona s'han instal·lat prop de l'església. Una barraca amb enramat de pi es prepara per oferir frit i conill amb ceba. Comença el tragí dels ollers i gerrers de Marratxí. Piles d'olles i greixoneres s'acaramullen a l'espera dels compradors. Un bon grapat de gerricons enfilats amb un vencill es col·loquen amb delicadesa en terra dins el trast. Dotzenes de siurells de formes diverses esperen estàtics damunt una post tot formant un batalló de blancs soldats.

L'església es prepara. Es pengen els vermells domassos a les parets laterals del presbiteri. Una hortènsia gegantina duita de Can Gavatxó amb carro llarg adorna l'altar major. Els assaigs per preparar les cançons han estat més intensos.

Els goigs a Sant Marçal amb lletra de Guillem Colom i musicats per mossèn Antoni Matheu, organista de la Seu, s'estrenen en el transcurs del solemne ofici concelebrat, com cada any, per tots els capellans de les parròquies de Marratxí i d'altres veïnes. El mateix organista ens acompanya al cor. La germana del rector activa amb energia la manxa del vell orgue perquè no li falti l'aire a l'hora de començar. Sonen els primers acords, les veus encara una mica tremoloses entonen el nou cant:

En l'església universal
sou advocat poderós

Sant Marçal lliberau-nós
de dolor i de tot mal!

Sant Pere vos baptisà,
per nom Marçal vos posava,
i quan Crist al cel pujava
a predicar us envia
com a sembrador zelós
de sa doctrina immortal.

Sant Marçal lliberau-nós
de dolor i de tot mal!
...

La celebració continua. En acabar, a la rectoria ens espera la tradicional recepció. Galetes dolces i vi de missa (sembla que és més dolç que quan el tastam a les cadanelles d'amagat). És la festa gran. És la festa del patró. És la nostra festa.

Al llarg de tot el dia milers de persones arribaran per visitar la parròquia i adorar Sant Marçal, uns per pregar-li en fervorosa petició que els alliberi de dolor o de qualsevol mal, altres per tradició besaran la relíquia dels seus peus.

Amb una senzilla tauleta plegadissa, defora, a l'entrada del temple, exposa madò Francisca una col·lecció de sant marçalets de fang de casulles brillants de color vermell, verd, blau o groc. Amb els seus fills que l'ajuden en la venda, és puntual com sempre a aquesta cita anual amb tan singulars figures.

Festa i jocs, corregudes de joies, ball de bot, coets i pedres fogueres que esclaten amb milers d'espires i xiuladissa de siurells, i el vespre focs com a cloenda. El dia següent, quan ja no hi ha ningú, un grapat de nins pellucam pel terra, prop d'allà on hi havia les avellaneres i altres parades per si trobam alguna deixalla que ens pugui ser útil o alguna avellana sense encetar i fins i tot alguna moneda (com la de deu reials que vaig trobar un any i que ens va servir per omplir-nos de llepolies).

Com deia al principi, la vida és plena d'esdeveniments que formen part de la història d'un poble. Aquesta pàgina de la meva memòria, aquesta manera particular de viure Sant Marçal en la meva infantesa, forma part de la meva història particular, però podria ser la de qualsevol de vosaltres amb altres particularitats.

Avui que tot té tendència a la unificació, que la globalització és en boca de tothom, lluitem perquè es mantenguin les nostres tradicions. Deixem que aquestes petites vivències perdurin al llarg de generacions i així aconseguirem perpetuar les nostres arrels, la nostra identitat com a poble amb els mateixos trets que sempre ens han identificat.

Ara tant sols em resta convidar-vos a la festa, que en definitiva és per al que serveix un pregó. Sentiu-vos convidats, no falteu a la tradició.

Veniu de Marratxinet o de Sa Pleta,
des Caülls o de Can Carbonell,
de Sa Cabana i de Son Ramonell
de Pòrtol i de Sa Cabaneta.

Que no falti gent de Son Macià,
de Son Alegre i de Son Nebot
des Pla de na Tesa i de Cas Capità
Des Pont d'Inca o de cas Miot.

Veniu també de Son Cós o des Figueral
de Son Daviu i d'Els Garrovers,
de Son Nebot i de Can Falconer
de Son Bieló i de Sant Marçal.

Veniu gent de Marratxí
i mallorquins de tot arreu,
el nostre Patró us espera.
Acostau-vos en Romeria
a pregar al nostre Sant
amb una pregària sincera,
que ens allunyi tot el mal,
i que ens guard amb molt d'amor:
llengua, cultura i tradició.
Oh gloriós Sant Marçal !

 

Molts d'anys.

Andreu Isern Amengual