El rector des Pont d'Inca passa a La Sang

Jaume Rovira: “Avui en dia hi ha una crisi de fe bastant marcada”

xxxDia 28 de juliol, el rector des Pont d'Inca, Jaume Rovira, haurà canviat de lloc de feina. Durant el mes de setembre sembla que entraran els nous responsables de la parròquia. Segons ens ha contat el nostre protagonista, durant el mes d'agost se n'encarregarà el vicari episcopal, juntament amb altres persones. Aprofitàrem el mes de juliol, abans que se n'anàs definitivament, per mantenir una conversa amb ell i fer una mica de balanç dels set anys que ha viscut a la parròquia des Pont d'Inca.

-Qui serà el nou encarregat de venir a la parròquia des Pont d'Inca?
En Tomeu Suau, que està a sa Indioteria de Palma, serà el nou rector d'aquí i durà solidàriament el grup de les dues parròquies. I també hi haurà un adscrit, en Julià Cifre. Ho duran, de moment, entre tots dos.

-On vos enviaran?
Jo aniré destinat a El Crist de la Sang. Allà és un lloc molt diferent d'una parròquia, però és un lloc d'acollida perquè hi passa molta de gent. El prior d'allà em va explicar que hi solen passar unes 800 persones diàriament. O sigui, és una quantitat de gent considerable.

-Quin tipus de gent sol anar a la Sang?
Hi va gent amb fe profunda, d'altres persones hi van mogudes per la religiositat. També n'hi ha que hi van marcades per la superstició. Com veis, la gent que va a la Sang és molt variada.

-Si no vos sap greu, feis-nos un balanç des de l'any 1995, quan arribàreu, fins al 2002. Com han estat aquests anys?
La vida mai no és rutinària, almanco procuram que no ho sigui. Procuram que la vida sigui rica, intentam respondre les expectatives que sorgeixen. També hi ha moments que són difícils, sobretot a nivell de fe. Avui en dia hi ha una crisi de fe bastant marcada i això suposa, de vegades, fer nous plantejaments de qüestions que no són fàcils. A més a més, també hi ha les coses, diríem, materials de la parròquia, que s'han de cuidar: les teulades, la il·luminació, la megafonia...

-Heu tengut, en general, molts de problemes en aquest sentit?
Vàrem fer tota la teulada nova perquè teníem problemes de goteres. Ara està tot solucionat. També vàrem fer la il·luminació de l'església, en distintes fases; hem resolt la qüestió de la megafonia, ja que aquí l'acústica és difícil. Hi ha també una sèrie de projectes, que poden fer perfectament els qui vendran. No hi ha ningú imprescindible en aquest món!

-Què vos pareix celebrar unes noces a l'església, simplement per l'espectacle?
La societat de consum ho ha envaït tot i, per tant, també ha envaït el terreny religiós. Hi ha persones, encara que no ho generalitzaria, que es casen per l'església per inèrcia. En aquell moment pareix que tenen una il·lusió, però després queda tot en un fet anecdòtic. En canvi, hi ha persones que valoren les noces en si, la cerimònia, i els fa nosa tota la parafernàlia que hi ha entorn d'això.

-Quan se celebren unes noces, es porten bé els professionals de la fotografia i del vídeo?
Els professionals vénen per fer el seu reportatge, els paguen per això, i fan tot el possible perquè els surti així com ells voldrien. Jo, amb bones formes, tant a primeres comunions com a noces i batejos, intent dir-los que són uns simples reporters d'una cosa que s'està realitzant aquí, que no en són el centre i que l'església no és un plató de televisió. El que han de fer és un reportatge del que està passant allà.

-Per què pensau que avui en dia ha canviat tant la visió que la gent té de l'església i del fet religiós?
No és fàcil donar-ne una resposta. Són molts els factors que hi influeixen. Avui en dia, a tot el que suposi compromís, la gent fa anques enrere. Tot allò que és un poc transcendent ja no interessa. L'home d'avui en dia és molt pragmàtic: creu en allò que toca i allò que veu. No vol dir que no tengui un sentiment religiós, però tal vegada no s'hi apunta.

-De tota manera, no és contradictori tenir uns valors humans sense necessitat de practicar cap religió...
Exactament. De fet, jo tenc amics que són ateus i són persones excel·lents. Cadascú té dret a viure el seu estil de vida i a tenir els seus valors. No podem jutjar ningú. Hi ha hagut una època en la Història que s'han intentat imposar les coses i les coses imposades, prest o tard, duen al fracàs. La nostra missió com a creents (no ja com a capellans) és ajudar a descobrir camins. Quan qualcú els ha descobert, si li interessen, els viu intensament; i si no li interessen, els deixa a un racó.

-D'ençà dels atemptats de l'onze de setembre de 2001 a Nova York, s'ha parlat moltíssim pels mitjans de comunicació de la religió, del fanatisme, etc. Què pensau dels països àrabs?
Crec que cada cosa l'hem de jutjar dins el seu àmbit cultural. Des d'aquí hi ha coses que ens pareixen realment barbaritats, i crec que ho són. Però jo no m'atreviria a jutjar unes altres persones que tenen una bona fe i van d'aquella manera. Si podia, els ajudaria a descobrir un camí nou. Perquè nosaltres hem estat, en qualque moment, en aquestes situacions.

-Pel que fa al tema de la llengua, quin paper té l'església en tota aquesta problemàtica?
Crec que l'església ha estat, globalment, una impulsora de les coses pròpies. He procurat mantenir un criteri: si són castellanoparlants i s'ha de celebrar, per exemple, un funeral, si els és indiferent ho faig en català. Quasi tot el que hem fet a la parròquia, ho hem fet en la nostra llengua. Jo diria que li hem donat suport. Ara bé, jo no vull fer lluites ni menyspreus a una altra llengua. Però sí que vull servir de portaveu perquè valorin la nostra llengua com valoren la seva.

-Què vos pareix la revista Pòrtula?
Mantenir una publicació suposa tenir molta il·lusió i molta constància. Hi ha d'haver, també, una gent entregada i amb vocació d'informar. Per tant, això ja és una cosa positiva. Crec que anau cobrint molts de camps, estau orelles dretes per anar informant i transmetent tots aquells esdeveniments que hi pugui haver dins Marratxí.

Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu