EL DIBUIXANT VIATGER

ESTAMBUL, TOCA-LI ES CUL

xxxQui, de petit o petita, jovencel·lo o jovencel·la, mai hagi cantat això que posa el titular, que enviï una queixa a la nostra adreça electrònica www.portula.net i amb molt de gust al proper viatge dibuixat demanaré disculpes per aquest títol si és que el trobau atrevit. Llegiu:

Començaré com sempre: Estambul, aeroport, viatge de tornada, cinc de l'horabaixa, un grup de dones, pomots seria millor qualificar-les, està bravejant «que si a mi m'han tocat el cul sis vegades», idò a mi vuit, inclòs dins la Mesquita Blava, i una altra que si només arribar a l'aeroport un turc li havia tocat el cul davant el seu homo, «i no diguis res -afegeix- perquè s'ofenen molt, és la seva forma de dir a una dona que li agrades». A mi em pica molt més que a la pantalla de sortides, no hi ha cap a Palma i sí una a Palermo, i em tem que és una patinada dels aeroportuaris turcs. Ho faig saber al nostre guia que ens acompanya des de Ciutat i efectivament, la broma suposa un retard de més de tres hores.

D'acord, d'acord, he començat el viatge per les teulades, o sia pel retorn, només era per a justificar que el títol no és un caprici meu sinó una realitat. Aquest viatge va adreçat als seguidors d'aquest espai que cerquen una possible motivació per a partir a l'estranger per primera vegada, i ben segur que pensen: I saps que se'n va d'enfora aquest, Xina, Sri-Lanka, Nova York, Maurici... Idò animau-vos, amb poc més de tres hores un avió us portarà de Palma a Istambul, com li diuen allà. És que no sé molt francès, ni anglès, ni per suposat turc -posarà l'excusa algú- idò que deixi aquesta excusa i posi qualsevol altra per tal de no anar a l'estranger, perquè a Estambul tothom parla o xapurretja l'espanyol i puc dir que fins i tot em parlaren en català a molts llocs. Un exemple: la primera visita fou a l'hipòdrom, que només queda l'espai obert però un es fa la idea que allò va poder ser com les carreres de Ben-Hur, i en viatjar, posar imaginació és l'únic que no costa res.

Baixant de l'autocar a aquesta immensa plaça de forma rectangular al bell mig de la ciutat, un peteco d'uns vuit anys ens mostra una cosa rodona embolicada amb un cordell i unes campanetes al damunt. Ei colegui! -em diu- te lo vendo por un dólar. ¿Qué es esto? -li deman- i ell pega embranzida al cordell i aquella cosa rodona es posa a donar voltes al terra i les campanetes fent una alegre «din-din». Però si això és una baldufa!, dic amb veu alta. Baldufa! -crida el nin- tu catalán! Amb això pens, per als reticents a sortir per mor del llenguatge, que es dissipa qualsevol dubte.

Sempre dic, i ho tornaré a repetir, que no entraré mai en detalls d'equivalències de monedes, ni de recomanar llocs específics, esglésies, museus, etc, que per això existeixen les guies turístiques. I dels llocs del món que he visitat, tal vegada Estambul sia el que més he agraït haver-me empapat abans d'anar-hi, amb una bona guia. Els turcs la saben llarga i només et duen a llocs on els convé, passeig en vaixell pel corn d'or com si fossin els «batomuch» del Sena parisenc, o visitar unes illes on els únics medis de locomoció són els cavalls amb carruatges, sense cotxes, i jo per sistema, solc rebutjar totes aquestes pamplines amb dansa del ventre inclosa, i els que han anat, en tornar em donen la raó dient: No t'has perdut res, i és que el mateix nom de la Ciutat, Istambul, que vé del grec i vol dir «Vaig a la ciutat» i el viatger s'ha de plantejar: Sí, hi vaig, però no perquè em prenguin el pèl.

I és que en el meu cas, el guia que després d'haver-nos duit a tots el llocs que haureu vist o llegit a «la passió turca» d'En Gala per exemple, no va voler anar a Hierebatan, un lloc que jo havia llegit com a recomanable. Per tant vaig donar una propina a un nin perquè m'acompanyés a aquesta immensa cisterna que va fer construir l'emperador Constantí el Gran, per tal d'assegurar l'abastiment d'aigua a la ciutat. Està molt a prop de Santa Sofia, ho dic per si us trobau també amb un guia bord com el meu. És una obra d'enginyeria fantàstica, amb moltes columnes dins l'aigua per tal de tapar aquell immens safareig, i que segles després, baixades les aigües, al peu d'algunes columnes han aparegut rostres humans gegants, esculpits en pedra, i que es salvaren de la desfeta en entrar l'Islam a l'antiga Constantinopla, gràcies a estar cobertes per les aigües. I un pensa, si després de l'anomenada «època de les tenebres» al vell continent Giotto va recomençar un nou art figuratiu a Itàlia obviant tot el passat grec i basant-se únicament en l'art bizantí, llum de tot el món conegut, quantes pintures i escultures extraordinàries foren destruïdes en nom de la religió? Si un pogués fer recapitulació diria també amb motiu: Estambul, tocau-li es cul. Perquè llevant aquestes cares del safareig i els mosaics a dalt de tot de Santa Sofia, poca cosa més queda de la gran esplendor figurativa del Segle XIII. I amb això, uep! No vull dir que Estambul sigui una ciutat lletja, no sia que qualsevol musulmà resident a Marratxí ara s'emprenyi. Estambul és, i no dic cap novetat, una ciutat preciosa, molt bruta, però única al món. A mi que em cobraren un ull de la cara per veure «la millor posta de sol del món» al Tannah Lot balinès, es veu que els habitants d'aquella illa també única, no han estat mai damunt el Pont de Gàlata mirant com el sol se'n va a fer noninonis retallant de color taronja-violaci la ciutat vella d'Estambul, Santa Sofia, la Mesquita Blava, i més cap a la dreta damunt un turó, la inconfusible silueta de la Mesquita de Suleiman el magnífic, la segona del món, després de La Meca, amb més minarets des dels quals es crida, ara amb altaveus electrònics, a tota la població a oració. Una posta de sol només comparable -comparacions odioses d'altra banda- a qualsevol des de Sa Cabaneta veient tota la badia de Palma, o qualsevol des de Valldemossa a Banyalbufar a l'horitzó.

Tant és el que té a oferir Estambul, que li dedicarem dos capítols, i en el segon hi haurà de tot: massatges, picaresca dels turcs, el Gran Bazar i els dervitges, uns personatges molt curiosos. Us ho perdreu?
Per cert, no sia que m'oblidi el proper capítol, si coincidiu un diumenge a l'antiga capital de l'Imperi Bizantí, deixau-vos d'excursions organitzades ni punyeteries, agafeu la cèntrica Ordu Cadeli per la qual passa un modern tramvia, i en veure una mesquita molt grossa, sense arribar a les monumentals, envoltada d'una gran plaça i carrerons, aficau-vos-hi i us podreu riure del rastrillo de Ciutat o del Rastro madrileny. Persones amb vestimenta a l'ús, assegudes al terra, escampen les coses més surrealistes: llibres de matemàtiques del segon curs turc, vells i estripats, que són fullejats per mares amb fills a punt d'entrar en aquest curs, allà, es veu que no canvien com a Espanya els llibres cada any, i si un any repeteixes, l'any que ve el llibre ja és d'una altra editorial i on dos i dos ja no són quatre, sinó zero coma zero no-sé-quants euros... Trobareu imatges en pedra verda de jade, de la Mare de Déu, encara que no creguin amb ella ni en res cristià, catifes voladores (quan fa moltíssim vent), pàgines del Corà il·lustrades, arrabassades i venudes una a una malgrat l'expressa prohibició de les autoritats i moltes coses més per veure o comprar que us deixaran bocabadats, i això, aquest rastrillo, no vé a cap ni una de les guies que es venen d'Estambul.

Joan Miquel Lladó