AxExRxOxPxOxRxTxS

xxxPer circumstàncies de la vida, darrerament he hagut d'anar d'aeroports. En general són un d'aquests llocs que em fascinen, que m'encanten, i en els que normalment no em sol saber greu haver-m'hi d'estar una estona abans de partir, malgrat sigui en el claustrofòbic aeroport nostre… No l'haurien pogut fer tot de vidre, com el de Barcelona?

En el fons, són com un hipermercat, però amb més 'status'. Dic això en el sentit que, igualment, són un lloc de grans dimensions amb una enorme quantitat de gent que és allà per fer una mateixa cosa, viatjar, però per milers de raons diferents. Davant tot això, observar l'entorn esdevé una activitat fascinant, i si a més, hi posam una mica d'imaginació, llavors sorgeixen un caramull de possibles històries fictícies que, molt probablement, més d'una sigui del tot certa.

També són llocs misteriosos, i plens de màgia: per començar, això que les maletes fugin per una cinta i un forat fosc i misteriós, i acabin en el mateix avió que tu (si tot va bé, clar), i que la tornis a veure de nou en una cinta quan has arribat a destí, no deixa de ser un petit miracle, enmig de tanta gent, tanta maleta i tant avió.

El millor de tot, com sempre, és la gent. Rius de gent que va i ve, que fa cua, que espera.... Cadascú amb la seva història particular, amb les seves motivacions. Diria que, majoritàriament, això de volar agrada a la gent. Resulta fàcil observar en les persones un cert grau d'excitació, a vegades fins i tot un lleuger somriure. I no només en aquells que volen per anar-se'n de vacances, o per retrobar-se amb la gent estimada que és lluny, sinó que fins i tot en alguns d'ells que ho han de fer per feina. Solen ser aquells que no gaire sovint ho han de fer per aquesta raó, i per als que, a vegades, un viatge de feina, malgrat sigui això, 'de feina', no deixa de ser 'un viatge'.

Persones d'aquí i d'allà, de lluny, de molt lluny, conductors, pilots milionaris, hostesses amb uniformes de milers de colors, netejadors, facturadors, treballadors de les caríssimes botigues i dels caríssims bars... tots ells allà treballant de dia i de nit, cada dia. Crec que un reflex que a la gent li agrada el trull dels aeroports és observar-ne alguns detalls, altament infantils. Resulta fàcil veure com la gent compra dolços i llaminadures desesperadament, especialment els famosos 'toblerone' sobredimensionats i que ja quasi només es troben als aeroports. L'infantilisme es confirma a l'hora de pujar a l'avió. Tan bon punt s'anuncia la sortida del vol, tothom es posa a córrer per agafar un dels primers llocs a la cua per embarcar... I no diguem ja si, en lloc de fer servir els moderns 'fingers' has d'anar amb un autocar cap a l'avió. Ja de camí, comences a veure moviments estratègics de molta gent per apropar-se a les portes de sortida, i com la gent se separa en dos bàndols clarament diferenciats: els que aposten per les portes de la dreta i els que aposten per les portes de l'esquerra, ja que mai saps quines obrirà el vehicle en qüestió. Tan bon punt el conductor atura l'autocar la gent comença a impacientar-se al veure que encara no ha obert les portes, i tot just en fer-ho, un autèntic riu desbordat de gent surt com un etxem d'allà dins, i escampa a córrer fins arribar a les escales de l'avió. Com si no tenguessin el seient assegurat i prèviament numerat! Després queden les típiques situacions de gent que s'entretén en excés al passadís de l'avió i acaba creant l'embús de sempre...

I tot això, abans de començar a volar. El vol i l'arribada al nou aeroport, donen per a un altre escrit. Bon viatge!

Gabriel Àngel Vich i Martorell