Martí Serra, home de bé

xxxBenvolgut amic Martí... Amb aquest encapçalament, repetit una i mil vegades, m'he adreçat a tu per comunicar-te les incidències d'algun pacient comú. Altres mil i una, la teva resposta, rigorosa, científica i sempre exquisidament afectuosa i atenta. Avui ho faig amb llàgrimes als ulls.

Han passat quasi tres setmanes de la teva partida, o arribada. Acab de parlar amb en Biel (Massot i Muntaner). Falten sols uns dies per sortir la revista. Massa tard, pens a l'escala que em du a la Redacció. Les setmanes prèvies a les vacances no deixen temps per al que un voldria: escriure aquest article. Sent una mescla d'impotència i tristor a la vegada. ”Encara no ho hem paït” dirà en Biel amb els ulls plorosos i la taula estibada de fotos teves, després de demanar-me aquest escrit. Hauria d'ésser avui mateix. Per això venia, ben segur de fer tard. Em sent alliberat i content. Com si tu, en Biel i jo ens haguéssim entès més enllà de les paraules. I aquest fou, Martí, precisament, el teu carisma: la tolerància, el diàleg, l'escolta atenta a totes i a tots, el teu espai sempre romania obert.

A voltes els petits(?) detalls de la vida quotidiana són infinitament més explícits que els eloqüents discursos i ampul·loses biografies. La teva, com la vida de Joan XXIII o Tierno Galvàn, com la de les dones i homes de bé, es transmet millor en clau d'anècdota. Ben segur que sense el teu consentiment, en contaré sols algunes. I no és que cerqui dignificar més la teva imatge. No ho necessites. Als milers de persones que et vàrem conèixer tampoc ens fa falta. Ni als enemics, que si bé eres admirat des de tots els cantons, inclosos els polítics, són inevitables. També ells t'ajudaren a ser coherent fins al final. Sí, desvetllarà als éssers, com tu, de bona voluntat recordant-los que l'enteniment, l'harmonia pel diàleg i els bons modals encara és possible. Aquest fou el teu testimoni quotidià.

L'anomenarem Manuela, no coneixia ningú de la teva família. Silenciosa, sola i anònima acudí a un racó del teu funeral. Marxà a casa amb el cor sempre agraït i aleshores estret, aquell que tu havies tractat i alliberat tant sovint. Ni tan sols donà el condol.

Una florista de La Rambla: “Solia venir a cercar flors quan tenia alguna pacient ingressada a una clínica propera”.

Que vengui ara mateix, fou la teva resposta. Aviat farà 12 anys. Aleshores dirigies l'hospital de Caubet. Et vaig cridar angoixat. Feia dies que el dolor li rosegava el pit i ofegava l'alè a l'amic. S'estava morint. Citat a quatre mesos vista a la llavors Seguretat Social, “per fer-li un electro”. Al cap tan sols d'unes hores era intervingut a Madrid de 4 by-pass amb més del 90% d'oclusió. Mentre contempla la Serra i la mar, prega i dóna gràcies per tu des de la seva ermita.

Oferires feina, molta feina!, abans de ser batle. T'hi dedicares en cos anima i tot el temps. Quan el sou fou la meitat, el temps de dedicació seguí gairebé el mateix a la Casa de la Vila. Introduïres la negociació amb tots els estaments socials. Eres, quan ho fores, el batle de tots i totes. De debò. Incentivares i donares suport a tot tipus d'iniciatives de suport social i assistencial, associacions de mestresses de casa, tercera edat, esportives, educatives, com l'Escola Municipal de Salut, apropares la sanitat a tothom amb una difícil (quasi impossible) pirueta dins un Marratxí ample i dispers... No ho arreglares tot, cert. Però mostrares el camí a seguir per assolir el màxim d'entesa.

Al límit de les teves possibilitats topares amb els límits de la condició humana. Abandonares la política. Ja feia molt temps que en arribar a casa tenies cura del declinar del teu sempre estimat pare.

Persones que et conegueren em parlen a diari de tu amb enyorament i gratitud. Després de prop de 20 anys compartint pacients puc donar fe que sols he sentit paraules d'encomi i lloança de la teva persona i equip de treball.

Quantes vegades, Martí, visitares de franc amics... i enemics, amb la mateixa (o més) cura. Quantes vegades, quan sabies que algú desconegut tenia dificultats econòmiques no tan sols l'atenies d'urgència el mateix dia, si era el cas, si no inclús posant-hi a més de la teva butxaca.

Fores tu, amic Martí, qui m'esperonejares, quan jo encara adolescent havia tirat la tovallola del que més il·lusió em feia. Estudiar Medicina. Fores l'únic metge, a l'època de les substitucions que pagaves el 100% del teu sou...
Tant de bo hagués pogut estalviar aquest escrit, senyal que seguiries escampant per tot arreu el teu tarannà irrepetible. No fores perfecte, els ésser humans no ho som, els resultats molt sovint no depenen de nosaltres. Sí n'estic segur que ho fou la teva intencionalitat, el teu cor. Cors dels demés, que tan bé conegueres i cuidares en tots els sentits.

Algú digué que la política és la medicina de la societat. Així doncs tu fores un gran metge en el sentit més ample de la paraula.

En nom de tantes i tantes persones que et coneguérem i admiram et vull dir: benvolgut i estimat Martí, home de bé , home de pau, descansa en Ella.

Sion Puigserver