Pòrtula nº 255, desembre de 2002 ____________________________________Sota l'esguard lluent

Sebastià Mesquida i Sureda, humanitzar la Teologia

Sebastià Mesquida neix a Artà el 1933. Als vint-i-cinc anys deixà la seva feina a la consergeria d’un hotel de cala Rajada per ingressar al Seminari, tot seguint la idea de ser capellà i a la universitat de Comillas es llicencià en Teologia. Vuit anys després del seu nomenament com a capellà sol•licita i ocupa una plaça de peó en la neteja pública de Palma, i hi ha treballat quinze anys.

...S’ha parlat molt del fet que un capella fes feina al carrer, m’agradaria que no s’hi insistís ja que les qüestions més incomodes per a mi són aquelles que precisament apunten la meva persona.

Però precisament sou vós, el nostre interès
Una cosa és que jo parli o opini de coses que vos interessin i l’altra és parlar de la meva persona, pens que es parla del fet que un capellà fes d’agranador de carrers perquè es considera una cosa una mica rara i les coses rares criden l’atenció, però no té cap altre mèrit.

La vostra és una trajectòria una mica curiosa, de treballador del ram de l’hoteleria passau al seminari, no va suposar un xoc?
Jo no diria que fos un xoc, jo diria que va ser veure a poc a poc un horitzó nou.

Com recordau aquells inicis a l’hoteleria en relació a avui?
Llavors jo feia feina a la consergeria de l’hotel, duia la comptabilitat, d’alguna manera era diferent a l’actualitat perquè en aquell moment les coses funcionaven de manera més improvisada, crec que aquesta és la diferència.

Què té en aquell moment l’església com per deixar-ho tot i anar-se’n cap al Seminari?
L’església era la mediació, però el que vertaderament em va interessar va ser el misteri de la vida humana, Déu, que deim, paraula que hem inventat per anomenar això.

Vuit anys després de ser nomenat capellà vàreu començar amb la vostra feina al carrer, què provoca aquesta actitud?
Me va semblar, i sempre parl com a opinió personal, no com a lliçó per a ningú, que ens trobàvem tancats dins una plataforma dins la qual, malgrat que les coses funcionassin, no se’n podia sortir. Em va semblar que Déu sobrepassava aquella plataforma i que aquesta només era un petit joc, en sentit metafòric, era un moviment que no responia a allò que havia de respondre i en canvi responia a altres circumstàncies que tal volta no hauria de respondre.

Vàreu treballar d’agranador fins a la jubilació?
Fins al moment d’una invalidesa absoluta en la qual em vaig trobar a causa d’una diabetis

Per què aquesta feina?
Cercava resituar-me dins el món, com a capellà i com a persona. El meu moviment havia de consistir en un intent d’acostar-me a la realitat d’una manera frontal i al meu parer aquest era un lloc que responia a les condicions. Així i tot he de dir que en aquell moment i després també, m’he demanat si aquest tipus de feina no tendria algun aspecte de masoquisme i em va semblar que no, a més en els moments que la feina em fallava, cosa que passa alguna temporada, me’n cercava d’altres que no tenien res a veure amb ella.

Era una tasca cap a l’individu?
Cara a tot el que pogués venir jo havia d’estar situat, com a capellà que era i som, i vaig pensar que era una bona manera d’envestir a les coses tal i com elles demanaven

Vàreu trobar el que cercàveu?
Es troba una realitat desagradable.

Quin punt d’unió hi ha entre aquest món ordinari i l’església?
Jo entenc que la historia de l’església l’ha portada a quedar situada, i està situada, damunt d’una plataforma mentre la historia ordinària passa per davall de la plataforma. Normalment no ens ocupam de la cosa ordinària, dels mecanismes íntims que fan i configuren la història, en tot cas ens ocupam de casos puntuals en moments determinats, però no es fa cas de la història ordinària, de la vida corrent, que és el moment on els homes es fan o es desfan. No és que jo pretengui que l’església s’hagi de refer en un partit polític ni res semblant sinó que es tracta de veure el subsòl de la vida corrent i ordinària que ningú no veu, allà es precisament on hauria de confluir i convergir un humanisme o la fe, la fe en Déu i naturalment, al mateix temps, la fe en l’home, i la fe en l’home es demostra amb l’empenta que es posa en les coses d’aquest món. Aquest humanisme i aquest punt de partida direm religiós hauria de crear un subsòl del qual poguessin néixer situacions millors de la història concreta i visible, és en aquest subsòl on es cridat el cor de l’home, el pensament i l’anàlisi, llavors es juga al joc que hi ha, però voler canviar el joc no és el que pertoca.

Jo no crític ni jutj ningú. Hi ha moltes persones de dins i fora de l’església que s’han entregat totalment, s’han descobert allà i han actuat com han pogut, me referesc a la manera normal de comportar-nos l’església respecte del món.

En el subsòl és on neixen i es creen les situacions

L’home va perdut pel món?
Jo pens que més aviat va molt fermat, fins al punt que quasi no es pot moure. Abans es parlava de classes socials i eren sectors més o manco homogenis i no hi havia una circulació de recursos que canviàs aquestes situacions era perdurable i feien un cos, avui els recursos circulen i tothom, diuen, és lliure i té les mateixes oportunitat, per tant el que tenim no són classes socials sinó un caramull d’individus que no arriben a formar un estol, un caramull d’individus els quals intenten pujar a base de lluites individuals, tot i que el punt on es neix també fàcilment marcarà el seu destí. El destí està molt lligat al punt de partida, avui hi ha molt de moviment per la circulació de recursos de caràcter més individual i particular, al meu entendre és una lluita quasibé individual, descomptant el nucli familiar o d’amistats a vegades es pot trobar un redolet on l’ésser humà es pot salvar, on es pugui retirar, refugiar, gaudir d’una companyia humana dins el redolet.

Què és el que ens fa tan individuals, el poder?
Segurament. Estam acostumats que només és nostre allò que conquerim i per tant ens dedicam a conquerir.

A aquest home tan materialista, quin futur li espera?
En bona part l’home és materialista per la necessitat de lluitar per defensar el que considera seu o per conquerir el que és d’un altre, i en aquest camp de batalla el qui es distreu una mica perd totes les opcions.

Però, cap on ens dirigim?
Jo pens que les coses ens dirigeixen. Per exemple, una persona estudia una carrera perquè troba que és el millor, el que més li agrada, però en realitat poc o molt s’imposa més que el gust el pes de les coses que ens atanyen.

La col•lectivitat no te importància?
No en té en el sentit que no feim res col•lectivament, vull dir que no feim res destinat a la col•lectivitat. Feim moltes coses per aconseguir per tots una millora determinada, però l’espècie humana, com a col•lectiu, no n’és objectiu, l’home no és mai l’objectiu, ho és el seu sou, el medi ambient... però ningú es demana què hauria de ser l’home.

Aquesta fredor, on ens porta?
Una tasca de cada un és aconseguir enfrontar-se amb les coses d’una manera no simulada sinó vertadera i real, ja que nosaltres segons sembla som els únics éssers d’aquest món que ens feim preguntes transcendents, sembla que aquestes preguntes demanen ser fetes clarament i ser capaços d’emetre i d’acceptar respostes, conegudes o desconegudes, amb certa disposició.

Des que vaig començar amb la feina d’agranador no vaig tenir parròquia però vaig continuar fent classes al Seminari com a professor de teologia. Les vaig deixar fa dos anys per qüestions de salut, però vaig fer classes des d’un any després de ser ordenat fins llavors, i he d’agrair que em permetessin fer les classes el capvespre des del moment que vaig començar la feina.

Aquella visió que tenia de cercle tancat, amb la feina no només es va mantenir sinó que va augmentar la percepció, la qual cosa no me permetia tornar a una parròquia, tot i que sigui lo normal tampoc no som l’únic que no hi estat.

La situació de l’església actual per manca de personal, cap a on va?
Certament hi ha dificultats. Imagín que quan arribi el moment que no es pugui resoldre la situació caldrà fer-nos la pregunta que ens permeti noves solucions.

Aquesta situació indica una falta de fe?
No necessàriament, més aviat sembla que el tipus de capellà que la gent coneix i el que significa no motiva suficientment.

Diferents ètnies, colors llengües...
Sembla que la Mallorca poblada de mallorquins de soca-rel, per dir-ho d’alguna manera, s’ha acabat, però jo crec que tot el món s’està movent i els llocs una mica privilegiats, com som nosaltres, encara més. Pens que cal mirar la cosa com un nou replantejament del món i ho hem d’enfocar amb el desig de resoldre les noves qüestions que sorgeixin. Haurem de canviar i veure un territori més cosmopolita i destinat a la humanitat, a la nostra humanitat més propera.

Però Mallorca és un territori limitat
És que el problema no el pot resoldre Mallorca. El problema d’Àfrica per exemple, que estan abandonant la terra abans d’explotar-la, d’alguna manera és com no creure en una terra que està quasibé verge i això és un tant penós. Estaria millor treure de la pròpia terra el que es necessita per subsistir i per viure. No sé perquè no es així, tot i que no podem oblidar les èpoques de colonització europea ni les guerres entre els mateixos pobles africans... És una situació complexa. El problema el podrien resoldre els poderosos del món que estan contínuament reunits, fent un pla d’actuació. Es permeten migracions de pobles sencers, a vegades per fam, quan la pròpia terra podria donar recursos per tallar aquest fet. Crec que un pla que resolgués això és factible pels països poderosos tot i que no sé res i només not a faltar, com qualsevol, la solució que no hi ha.

Quina hauria de ser l’actuació concreta de Mallorca?
Jo no sé massa d’aquest problema, però pens que l’actuació de Mallorca passa per dos camins. Primer, mirar cap a la porta que ens condueix cap a Occident, cap als grossos, aquesta porta hauria de servir per fer present el problema, ja que no ho podem solucionar tots sols. D’altra part hi ha les persones que volen arribar, jo pens que quan un arriba perquè té fam, fa molt mal tancar la porta. Crec que si aquell que es proposa venir sabés que no trobarà res més que el que ja té a casa seva, no vendria. Hi ha moltes coses que encara es poden fer a Mallorca, d’alguna manera podria dir que percep el problema com qualsevol altre i poc més.

Si la gent del carrer enlloc d’estar acostumat només a la guerra diària de la seva vida, ves i visqués les coses des del subsòl del qual parlava abans i pogués alimentar noves fórmules, noves perspectives... Tenir capacitat de considerar i reconsiderar la situació. Però una persona que corr per anar a la feina, que té por de perdre-la, que cobra el que necessita per arribar amb dificultats a finals de mes, aquesta gent que viu a salt de mata... És fàcil que vegin la competència en el carrer, gent que ens pot llevar la feina... És fàcil que la gent se senti a la corda fluixa i una persona amb aquestes condicions no són les millors per posar-se a pensar i a resoldre coses, no està en condicions de córrer cap a una direcció o una altra.

Existeix el moment on el moviment del capellà obrer es dóna per acabat?
Jo he viscut aquest moviment de manera molt particular. Vaig resoldre fer el que vaig fer i ho vaig fer. En el seu moment vaig saber que a França, per exemple, havia començat un moviment d’aquest tipus però no sé com estan. A Mallorca érem casos aïllats, tal vegada a les grans ciutats varen ser més.
Els capellans generalment han fet feina en el seu àmbit, pastoral, litúrgic...

Quina opinió té de les classes de religió en el currículum dels centres escolars?
No me sembla bé que les classes de religió estiguin dins el currículum acadèmic, crec que hauria de ser una cosa totalment independent. Pens que per a les persones abocades a viure la fe, si els interessa pot venir una il•lustració sobre aquesta fe, es tractaria d’entendre el que es fa i perquè es fa, una vegada que un sigui capaç d’entendre, però ensenyar la religió perquè uns pares ho volen a uns nins que normalment estan passius no em sembla la millor manera.
El que em semblaria bé seria donar a conèixer als al•lots el fet religiós, cristià i no cristià, com a vessant de la història i del present, que interessa de la mateixa manera que interessen les altres vessants, en què ha consistit, què s’ha fet o què no s’ha fet, quines coses han passat, informar al nin de la mateixa manera que se l’informa de la història universal o d’Espanya... La labor pastoral, que és la labor de les classes de religió d’avui, ens els centres escolars, s’hauria de fer a altres locals i de manera totalment voluntària i no tenc clar que s’hagin d’admetre a nins de 6, 7 o 8 anys, voluntaris ...Són coses serioses que primer ho haurien de ser pels pares i després ho haurien de ser pels fills.

Com s’ensenya la fe, si és que es pot ensenyar?
Crec que el camí desitjable per a la formació primer passa perquè els majors eduquin els infants, que visquin aquesta situació que diem la fe de manera que sembli seriosa dins la història humana, que sigui un gest, un fenomen important, que tengui un pes que el legitimi i a partir d’aquí que el nin es pugui interessar amb l’ajuda dels pares, ajuda que no ha de forçar sinó explicar el que el nin vol saber i va demanant... Fins que arribi el moment que el nin pel seu compte tengui interès.

Segurament som un idealista i tal vegada per això tenc una història una mica particular.

Crec que a vegades estam en perill d’un xoc fort, un esclafit i reduir-nos a petits nuclis

Com veu el tema de l’islamisme en aquest moment?
Ho conec poc, pens que en aquest món els àrabs en general, pel motiu que sigui, s’han quedat enrere. Algunes circumstàncies han detingut el seu tren que altre temps era molt bo, tant a nivell de pensament, com tècnic o industrial... Jo no sé fins a quin punt la religió és la responsable del seu actual endarreriment ja que hi ha hagut altre temps que el món àrab, amb la mateixa religió anava davant els altres... No sé què ha passat. Crec que han sofert molt, molt de temps i estan enfadats, empipats... Crec que estan enfadats de ser manejats per Occident. En el món hi ha un odi que es caracteritza de diferent manera en aquestes dues vessants de la humanitat perquè han passat moltes coses i perquè qui ha tengut el poder sovint ha abusat d’ell, crec que aquí hi ha la dificultat per a l’enteniment i no la religió.

En aquest cas, no creis que va vinculat el seu model social amb la seva religió?
Crec que també potser que davant Occident i com a reacció s’aferrin a l’únic que és seu, que es la seva religió. El fonamentalisme és una reacció profunda, és tancar-se davant el que consideren un insult, una humiliació... Altre temps no passava. A Mallorca mateix en temps de Ramon Llull, per exemple. Crec que l’arrel de l’enfrontament és més social que religiós, és un tracte vexatiu que hi ha hagut i ha aglutinat a una part que ha aconseguit imposar un comportament. Si hi hagués una relaxació a banda i banda de les fronteres i amb bona voluntat anassin uns cap als altres, crec que la religió no seria l’impediment que en aquest moment sembla que és, més aviat pens que la seva religió permetria un apropament, i la nostra també.

I el cas d’Israel, dues religions diferents del que parlàvem?
Igualment no sé si té un paper tan fonamental la religió, perquè el que hi ha és una història, i molt recent, des que es creà el poble d’Israel i els palestins es van haver de retirar a poc a poc, i tot plegat és mal de digerir i oblidar. Pot ser s’aferren a la religió però pens que és una qüestió històrica recent que els ha enfrontat. En general crec que si desaparegués el conflicte social o socio-racial, la qüestió religiosa no crearia el que tenim ni el que veim.

Quines són les distraccions d’un teòleg?
Les meves, llegir i escriure, i també m’agrada molt caminar.

M’interessen molt els temes de la matèria que feia classes, ”Jesús històric”, ”La teologia de la revelació”, es a dir en què consisteix en darrer terme allò que Déu ha comunicat a l’home i com podem entendre avui la revelació. “La fenomenologia de la religió”, és a dir el fenomen religiós universal considerat conjuntament amb la intenció de conèixer la seva estructura íntima, tant si són asteques com àrabs, i “Introducció a la Teologia”. Aquests temes configuren la Teologia Fonamental perquè intenta conèixer els fonaments de la fe fins allà on siguin coneixedors.

I quant a l’escriptura?
Sempre m’ha agradat escriure. He publicat poca cosa, “Els protagonistes” (1976), “El Pou” (1977), “La Pluja” (1980) i “El sagrament universal” (1994). Ara en sortirà un altre, “El Déu possible”, editat per Lleonard Muntaner.

Veim que estau integrat a Internet, manejau l’ordinador...
M’agrada molt, a més el dia que vaig descobrir la informàtica vaig veure que em permetia treballar més i amb més comoditat.

Maria I. Deià
Antoni Roca
(fotos, BMM)

_________________________________________________________________________________________
Pàgina anterior | Portada | Index 255 | Pàgina següent