Pòrtula nº 255, desembre de 2002 _________________________________________Viatges

Per terres de l’Islam II

A les taquilles de l’estació d’autobusos de Damasc, per anar a Hama, enmig d’un tragí de gent que anava, venia i mirava amb curiositat aquells estrangers de pell blanca carregats amb les motxilles, ens tornaren demanar el passaport i ens lliuraren un billet a cadascú amb el nombre d’un seient assignat. L’autobús, el devuit, confortable i modern, amb aire condicionat i les cortines posades a causa del sol, es posà en marxa a les nou del matí en direcció nord, cap a les ciutats d’Homs i d’Hama, obrint el paisatge d´arena i pedres, que retallaven a l´oest les muntanyes liles de Maalula, a l´Antilíban. Al trajecte ens serviren aigua, que no beguérem per por de tenir diarrea, i un caramel.

Quan obrírem els ulls, després d’una hora de camí, que qui més qui manco aprofità per pegar una becadeta, ja prop de la ciutat d’Homs, la terra àrida que ens acompanyava des de la sortida de Damasc canvià de sec a verd, poblant-se d´arbres fruiters i camps sembrats. Havíem arribat a la zona d´influència de l’Orontes, que ens donà la benvinguda quan al migdia arribàrem a Hama, la ciutat per on passa l´aigua verda del riu que rega i dóna vida a tota la comarca, insensible al renou ensordidor de les pìtades dels Pontiacs, Chevrolets, Toiotes, Peugeots 405 i Mercedes antics, tots colpejats i plens de bonys, que componen la imatge d´un trànsit caòtic, trepidant i frenètic. L´amabilitat del personal del “Funduk Nòria” i la presència serena de la jove de la recepció, vestida de blanc a l´estil musulmà, a qui només li mancava una vareta màgica per semblar una fada, varen ser un redòs de pau i tranquil•litat, sensació que es repetia cada vegada que posàvem peu a l’hotel, després de trescar la ciutat, una de les més renoueres del món.

Dinàrem al restaurant “El Sultán”, dins la ciutat antiga, a la vorera del riu, just al costat d´una de les sínies medievals que mou el seu corrent, que encara es conserven molt bé i que donen fama a la ciutat. El gemec de la sínia gegantina girant entorn del seu eix i la remor de l´aigua que vessava dels cadufs de fusta ens traslladà a èpoques remotes de la història. Va ser un dia plàcid aquest dimecres, 21 d’agost, en què ens dedicàrem a passejar amunt i avall per la riba del riu contemplant l´espectacle de les sínies sempre les mateixes, sempre diferents, com el riu, l´aigua que munta i davalla, els al•lots que neden, et demanen que els facis una foto i es tiren a l´aigua des de dalt de la sínia. Cap al tard ens asseguérem a un dels restaurants que hi ha ran de l´aigua i deixàrem caure el sol lentament, refrescats amb una cola “Mandarín”, més bona que la coca-cola que no hi ha en tota Síria, o amb una tònica “Ugarit”. A posta de sol el riu canvià de color tirant a un verd obscur i, una vegada més, el cant dels muetzins inundà l´aire càlid de l´horabaixa: un home que pescava a l’altra banda retirà la canya, aplegà la cadira i estengué una estora on es va agenollar per fer la pregària de la fi de la jornada. Algú recordà “com a Mallorca quan tocaven les Avemaries”. El riu caminava lentament cap a la nit i la seva remor ens parlà d´un tal Alexandre, anomenat el Magne, que conquerí aquelles terres, i ens contà històries d´imperis perduts, de romans, d’àrabs i de cristians. Viatjar per Síria és cavalcar el cavall de la història i allà romania l´Orontes donant fe dels segles passats.

Pegàrem un bot fins la mesquita “Al Kabir” on ens hi quedàrem fins que ens varen treure en el moment en què els creients començaven a resar. Hi vérem més homes que a Damasc vestits amb la túnica d´un blanc immaculat que duen els musulmans, no només a la mesquita, sinó també anant a peu o amb bicicleta i també la vestia el botiguer a qui na Laura i na Maria compraren “Omo” per rentar la roba, o aquell altra a qui compràrem pomes i peres per menjar a qualsevol hora.

El dijous, Muhammad ens portà amb la seva Iundai nova fins a Apamea, dita també Afàmia, antiga ciutat romana estratègicament important dins l´eix comercial de l´imperi a l´Orient, que s´aixeca esplendorosa dins la solitud de l´ermàs. Hadid, el guardià, ens convida a un te per assegurar-se la propina i ens ensenya les restes de la ciutat. Dins aquella immensitat deserta, entre les majestuoses columnes que flanquegen el carrer principal o “cardus màximus”, només els set de Marratxí amb una botella d´aigua mineral i una màquina de fotos. Al fons, una mica més lluny, la ciutadella de Mudik.

Deixàrem Apamea i ens dirigírem a l´oest, cap a les muntanyes que hi ha abans de la mar, on arribàrem després de més d´una hora de camí travessant una gran vall humida, la plana de Gab, amb aigua per tot, amb oliveres i altres arbres fruiters, camps plens de verd, vaques, ovelles, amb una síquia a la vorera de la carretera ampla com un safareig on hi nedaven els al•lots. Per als beduïns nòmades que venien del desert plens de pols i sol, la vall regada pel riu Orontes que es reparteix en mil rierols i albellons era realment una de les terres de promissió que destil•len llet i mel. D´aquests beduïns encara en poguérem fotografiar alguns a les seves “jaimes”, a la vorera de la carretera, acompanyats de les dones i els al•lots i els cans per guardar els ramats.

A la serralada, vigilant el pas de la mar cap a l´interior, s´aixeca damunt un barranc tallat el Qalaat Saladín, mostra important de l´arquitectura militar de l´edat Mitjana, inexpugnable, com un castell de rondaia amarat d´històries de croats i musulmans enmig de muntanyes i boscos sense fi.

Després de dinar a un restaurant amb vistes a la fortificació, on provàrem la cervesa “Barada”, la més popular de Síria, allargàrem l´excursió fins a Latàkia, port de Síria en el Mediterrani, a l´altra banda de la mar nostra, passant per Ugarit, on amb emoció recorreguérem les ruïnes de la ciutat on es trobà un dels primers alfabets que es coneixen. De tornada al Nòria, cansats de menjar sempre el mateix xot i pollastre, el propietari, molt amatent, ens preparà un sopar diferent: sopa de llenties i ciurons, de primer, i cassola de carn, de segon, tot molt bo i molt agraït. I com que encara no mos bastava, torna a passejar vora el riu i... sorpresa! A la riba del riu hi ha una gentada que pren la fresca damunt l´herba: homes, dones, grups de vells i de joves, nins i nines que juguen, xerren, parelles que es donen la mà, infants que dormen dins les caixes dels motocarros... un raig d´humanitat que ens agradaria retrobar a les nostres terres. Admiràrem el rodar de les sínies, ara de nit, baix d´un cel estel•lat i viu. En Pere Bru estirà la mà i senyalà la Polar. Era la vesprada del divendres, el dia sant dels musulmans.

Aquest divendres anàrem amb la Iundai de Muhammad, que duia ben a la vista una foto del president Assad i un Alcorà baix del parabrises, al Krak dels Cavallers, una fortalesa impressionant que bastiren els croats, encara avui intacta, amb les seves murades, torres, merlets, pati d´armes, magatzems amb els seus depòsits, estables, dormitoris, l´aljub, la sala dels Cavallers, l´esglesieta reconvertida en mesquita, situada damunt una muntanyola que domina tota la contrada. Senzillament grandiosa, s´ha de veure i imaginar una vegada més els fills de la Mitja Lluna contra els veneradors de la Creu.

A la banda del migdia ens dirigim a Tartús, a la vorera del Mediterrani, passant pel que queda de la ciutat fenícia d´Amrit i deixant l´illa d´Aruad per una altra ocasió. Pegam dins La Cave, un antic establiment de pescadors de més de vuit-cents anys, on Ahmed, un àrab alt i ben fornit, ja més prop dels seixanta que dels cinquanta, ho fa tot: demana, cuina, torra, serveix... i fa el show corresponent amb els turistes, i nosaltres no fórem una excepció. El dinar fou tota una bulla, amenitzat amb música occidental de Joan Baez, Matt Monroe i d’altres, el peix va ser boníssim i no en parlem del vinet blanc del Líban que l´acompanyà. N´Ahmed ens oferí i begué amb nosaltres “Arak”, licor parescut a l’aiguardent, típic del país. Quan dugué el compte, tots assenyalàrem el “boss”, que era En Xavier, però ell reclamà “the box, no boss”, i ja tenim n´Andreu, que era l´amo de les syrian pounds posant-se mà a la butxaca amb unes bones rialles. El dinar acabà amb un grapat de fotos per immortalitzar el moment i donant a Ahmed un siurell com a record. Una mica entorbiats, el xofer, que no va beure més que aigua, ens passejà per la ciutat i per la platja. Era un dia calorós i a mitjan horabaixa la platja estava bastida de gent. Vérem homes en banyador, però ens va impressionar fortament veure les dones damunt l´arena, vestides com sempre, totes negres, algunes d´elles amb la cara tapada, com entraven dins l´aigua per remullar-se una mica els peus o les cames fins als genolls.

El vespre, ja a Hama, gaudírem una estona més del riu i de les sínies a la terrassa del Xam Palace. El riu traié el cap de l´aigua per acomiadar-se i es quedà una estona devora nosaltres. Llavors continuà el seu curs, impassible, fent girar aquells enginys medievals que voltaven i voltaven. Els gessamins de la vorera omplien la nit de bones olors suaus i gratificants.

Pere J. Amengual Bestard

_________________________________________________________________________________________
Pàgina anterior | Portada | Index 255 | Pàgina següent