Pòrtula nº 255, desembre de 2002 _________________________________________Viatges

Impressions d’un creuer

Per fer-se una idea de què és un creuer, es pot imaginar com si fos un poble d’uns tres mil habitants (2.500 passatgers i 700 tripulants), amb la variant que enlloc de estar estès en unes quarterades de terreny està acaramullat a la mar damunt un vaixell de catorze pisos.

Quan hem embarcat a Palma per fer un recorregut per una sèrie de ports del Mediterrani, i una vegada instal•lats a la nostra cabina, començam la tasca de recórrer el vaixell on hem de viure una setmana, a fi de conèixer el nostre habitacle. Té 11 cafès, alguns dels quals tenen instal•lacions per a fer concerts, tres restaurants, quatre bufets, un carrer amb botigues de roba, perfumeria, joieria, fotografia, estanc, perruqueria, saló de bellesa, dues places, un casino, guarderia, gimnàs, llocs per a esports (ping-pong, volei), una pista de footing de cinc-cents metres que dóna la volta al vaixell, piscines, iacussi, solàriums, un teatre de varietats, una sala de festes, infermeria i capella. Per altra banda, durant la travessia hem pogut comprovar que la permanència dins el vaixell està aparellada perquè en tot moment puguis passar-t’ho bé.

Sortim cap a Barcelona, la mar està com una bassa d’oli i hi ha lluna plena. El vaixell deixa una estel•la il•luminada com si fos una carretera que es perd a l’horitzó.
A l’arribada hem destinat l’horabaixa a recórrer la ciutat amb un bus turístic que ens mostra una panoràmica dels indrets més interessants.

El vespre partim cap a Marsella, el nostre següent port. A la matinada passam per devora l’illa d’If, prop de l’entrada del port i que és anomenada per un succeït que mai no va ocórrer: l’empresonament del comte de Montecristo, que Alexandre Dumas el va situar al castell de l’illa. Fins i tot mostren el forat que va fer a la cel•la per escapar-se! Feim una visita guiada pels llocs més importants de la ciutat i ens mostren el barri on va néixer Zidanne. A una façana hi ha un retrat seu d’uns quatre metres quadrats.

La tercera etapa és al port de Génova. L’accés a la ciutat des del vaixell s’ha de fer amb lanxa, ja que l’amarrament és a una zona del moll molt apartada. La ciutat vella està comprimida dins una cala molt estreta i s’ha hagut d’enfilar per les muntanyes que l’envolten. Així i tot té una riquesa monumental i artística fantàstica, però amb dificultat es pot mantenir en bon estat de conservació. Aquí és on començam a prendre contacte en directe amb Itàlia, sentim la seva llengua càlida i musical i fruim del tarannà dels italians, tan exuberant i espontani. Per facilitar la visita a la ciutat vella hi ha un trenet turístic que fa un recorregut dels llocs més característics. Com a Marsella, ensopegam també amb una fantasia que supera la realitat: a la Piaza Dante mostren la casa natal de “Colombo” i no és vera; de tothom és sabut que Cristòfol Colom va néixer a Mallorca.

Salpam l’horabaixa cap a Nàpols. El vaixell manté un rumb sempre a la vista de la costa. Ja nit plena entreveim una línia de llums i la pantalla del vaixell informa que
tenim a babor la ciutat de Liorna. Ens ve el record dels mallorquins que en temps de la Inquisició, si podien fugir de Mallorca se’n anaven a aquesta ciutat on hi havia una comunitat jueva que els acollia. “A Liorna, qui hi va no torna”.

Al matí hem fet, en el vaixell, un simulacre d’emergència general: alarma i mobilització amb salvavides fins el bot de desembarcament designat. Arribam a la ciutat de Nàpols, de tantes connotacions amb la nostra terra. “A la ciutat de Nàpols hi ha una presó, la vida mia...” Quan la guia turística mostrà els nombrosos i interessants vestigis que queden de les successives dominacions que ha tengut la ciutat, molts d’ells fets a l’època amb què compartiren el mateix regne amb nosaltres, també destacà la forma despòtica que desplegaren els “catalani, aragonesi i borbona”. L’estada d’un dia en aquest port obliga així mateix la visita a la ciutat de Pompeia, sepultada pel Vesubi l’any 79, el qual és visible amb la seva cresta fumant des de tots els indrets de Nàpols.

Sicília es la pròxima singladura i el vaixell queda amarrat al port de Palermo,
al fons de la badia girada cap a llevant. Ja som a una illa, amb el que això significa per uns illencs viscerals com som nosaltres. Les sensacions que sentim són les mateixes que a Mallorca. Sicília, carregada d’història per la seva situació geogràfica dins el Mediterrani, reuneix empremtes gregues, romanes, cartagineses, bizantines, àrabs, normandes i de la Corona d’Aragó. Visitam Palermo i Monreale.

El vespre sortim d’Europa cap al nord d’Àfrica, on ens espera Tunísia, pàtria del cartaginès Anníbal, que segons la tradició va néixer a l’illa Conillera. Com a nota curiosa, durant aquesta etapa assistim a la plaça Concorde (del vaixell) a una cerimònia d’unes noces i una missa plurilíngüe (italià, portuguès i castellà). Això ens aclareix perquè avui la multitud festiva acomiadava el vaixell al port.

La visita a Tunis consisteix en una passejada per la casbah, el gran zoco de la ciutat, tot un laberint de carrerons, petites tendes, tallers, placetes i molta gent, sobretot homes. El nostre desig era visitar la tomba del nostre Anselm Turmeda, situada a una de les placetes, però no era recomanable anar tots sols perquè, segur, ens hauríem perdut. També hem estat al característic poble Sidi Bou Said, de cases blanques i portals blaus, d’un estil semblant a l’eivissenc. Resumint, Tunísia per un dia: molts turistes i “morets” que els esperen com mosques a la mel. No et deixen ni a sol ni a ombra; has de fer-te el sord, perquè si obris la boca, ja has rebut: has de comprar.

De tornada cap a Mallorca ens espera una cerimònia clàssica de creuer: còctel i sopar de gala amb el capità. Primerament els passatgers que volen assistir a l’acte es desplacen en filera pel carrer que duu al teatre on els espera el capità vestit d’uniforme. A l’entrada hi ha la salutació solemne i fotografia de record. A continuació, a l’escenari, el capità presenta tota la oficialitat uniformada, fins i tot el capellà, després un poc de cava i una miqueta de ball de saló. I, a la fi, un sopar de pinyol vermell.

Ja estam a les darreres. La travessia és llarga, de matí quan érem a proa tots sols contemplant una mar plena de malles, sense un alè de vent, i que devíem estar a més de cinquanta milles de qualsevol costa, hem assistit a un succés sorprenent: un aucell blanc, un poc més gros que un teulader, amb un vol reposat i rítmic, com el d’un corredor de fons, ha creuat solemne per davant la proa del vaixell. Què feia en aquest desert d’aigua? D’on venia? On anava? Bocabadats ens hem agermanat amb ell. Què havíem de fer? “Hem nascut al Mediterrani”.

_________________________________________________________________________________________
Pàgina anterior | Portada | Index 255 | Pàgina següent