Pòrtula nº 255, desembre de 2002 _________________________________________Filferro

Nascuts per córrer

A menys de tres mesos per a què es compleixin els trenta anys del llançament del seu primer disc, Bruce Springsteen & Th e E Street Band ocuparen l’escenari del Palau Sant Jordi de Barcelona. Davant seu 18.000 persones ja entregades abans que sonàs la primera nota de The Rising, eren les 9 del vespre i d’aquí fins al final (a les 12) no hi va haver descans. El rock més pur, directe i sincer que actualment es pot escoltar va retronar: la banda, la de tota la vida, The Boss també, el de sempre. Intercalant cançons del darrer treball i dels discos més clàssics va fer vibrar tots els allà presents. Al principi del concert sonaren les cançons més noves i els més novells seguidors de Springsteen se les sabien totes, els més veterans esperaven, també les se saben però sabien que ells tindrien el seu regal i just a la tercera cançó... Prove it All Night (1980) i la quarta Darkness on the Edge on Town (1978) i al final de la primera part Spirit in the Night (1973) i Incident on 57th Street (1973). Aquestes dues darreres, sense la banda, sol, només el piano i la seva veu, aquest era el regal pels fans de sempre, per aquells que acudiren al concert amb la samarreta de la gira del 1980 en la que per primer cop arribà a Barcelona, per aquells que no s’han perdut cap gira des de que hi han pogut acudir, pels del Nou Camp al 85 i 87, l’Estadi Olímpic al 93 o al Tívoli al 98. D’aquí fins al final ja tot va ser un deliri del rock; les guitarres escopiren Night, Ramrod i Born to Run el seu primer gran èxit a les llistes-, després una cançó del nou disc i una dedicatòria, feta en català -com la majoria d’intervencions de Bruce durant la nit- Born in the USA. El concert s’atracava al final tothom sabia que ja només sonaria Land of Hope And Dreams, cançó amb la que havia acabat tots els concerts de la gira però la gent en volia més i Bruce i “Big Man” Clarence Clemons més de seixanta anys i amb la mateixa vitalitat al saxo que al 1974- en volien més i no volgueren decepcionar ningú. La banda ja havia abandonat l’escenari només quedaven ells dos i The Boss exercí de tal, feu sortir altre cop Danny Federici, Steve Van Zandt, Nils Lofgren, Max Weimberg, Patty Scialfa la seva dona, Roy Bittan i Garry Tallent, colliren els instruments i ell collí la seva harmònica, va tocar la que molts consideren la seva millor cançó: Thunder Road(1974) i amb l’esperit de superació de la darrera frase de la cançó va concloure el concert. Però tots els que varen ser allà es quedaren amb una altra estrofa: Tramps like us, baby, we were born to run. Perquè The E Street Band, tot i que molts dels seus integrants han superat la seixentena, ha nascut per córrer.

G.B.

_________________________________________________________________________________________
Pàgina anterior | Portada | Index 255 | Pàgina següent